cosMUNologia

Salus Infirmorum de Banyoles o la Cambra dels Horrors

2010-05-19T22:08:00.001+01:00

Còpia de la carta que he enviat aquest matí a la premsa local.

***

La primera cosa que vaig aprendre al meu curs de socorrista a la Creu Roja va ser: “a un trauma no se l’ha de moure sota cap circumstància i se l’ha de traslladar immobilitzat fins que no es descarti tot perill de lesió medul·lar”

No em sorprenc en absolut i m’entristeixo en llegir una carta a El Punt amb data del 16 de maig del 2010 on es relata la trista vivència de la petita Sara a l’haver hagut de passar per mans de la Germana Paz a la Clínica Salus de Banyoles.

Malauradament jo vaig viure una experiència semblant el passat dia 6 de maig quan, després de tenir una atropellada caiguda d’un cavall, em varen portar fins a la Clínica Salus amb un dolor intens i punxant a l’esquena.

Lluny de qualsevol protocol d’emergències i amb total negligència mèdica, en cap moment se’m va immobilitzar i se’m va demanar de caminar jo mateixa (d’anada i de tornada) a la sala de radiografies, molt abans de saber doncs quina era realment la meva lesió, mentre el Dr. Haro i l’abans esmentada Germana Paz s’ho miraven de l’entrada del box estant,

A banda d’això, aquesta darrera va atentar a dreta i esquerra les venes dels meus canells, furgant amb l’agulla, en fraudulents intents de posar-me una via, escridassant-me perquè em movia quan em feia un mal totalment horrorós i no podia deixar de tremolar encara de l’ensurt, fins al punt que em va punxar un nervi i em va deixar la mà enrampada amb morats, grocs i blaus de tots colors, encara avui dotze dies després de l’accident, mentre em cridava, de males maneres, que parés de queixar-me, que no n’hi havia per tant ...

De males maneres també el Dr. Haro em va preguntar si renunciava als calmants, al que jo vaig contestar que no, sempre i quan me’ls posés una altra infermera, i a poder ser per via intramuscular. D’aquesta petició a la injecció, per part d’una altra infermera que va ser carinyosa i considerada amb mi, varen passar pel cap baix 60-70 minuts; fet que vaig considerar un castic per haver-me negat a les proves d’assaig i error de la Germana Paz amb la meva persona.

Per sort la meva lesió era només una vèrtebra aixafada sense afectació de la part posterior de la columna i les negligències de la Salus no varen tenir més conseqüències que la mala estona passada i uns canells destrossats. D’haver estat realment més greu, potser a dia d’avui ho estaria escrivint d’una cadira de rodes.

Crec que la professió sanitària requereix de bastant més que de coneixements tècnics i trobo que qui no tingui ganes d’empatitzar i d’estimar una mica a les persones que arribem espantades i adolorides a un hospital, sigui aquest o un altre, més els valdria dedicar-se a altres temes.

Comentant-ho amb gent, no he trobat persona que no m’hagi parlat malament d’aquest a Clínica i de les seves pràctiques i tracte. Potser ja va sent hora que s’hi faci alguna inspecció de qualitat mèdica i potser també ... “emocional”:

Coaching. Un viatge sinuós en el “jo” ...

2010-04-01T15:10:00.002Z

El coaching, anglicisme ja ben introduït a dia d’avui, és una disciplina que es confon sovint amb un calaix de sastre ...

Segons la Cris Bolivar, Master Coach (MCC) per l’iCF (International Coach Federation) i en aquests moment la meva “mestra” en aquesta disciplina) el coaching “és una eina que ajuda a les persones a créixer personalment i professionalment, amb l’objectiu d’aconseguir la seva satisfacció”.

Altres, com la Viviane Launer, reconeguda coach francesa establerta a Sitges, descriuen un procés de coaching com “aquell que ajuda a les persones a passar d’una situació actual a una altra de desitjada, generant una gran quantitat d’alternatives d’actuació, desafiant les creences limitadores, els obstacles i les interpretacions anquilosades”.

Així, i aquí la confusió que genera aquesta metodologia de creixement personal / professional, podem dir que un coach és una persona que compta amb un conjunt de competències que ajuden a pensar de forma diferent de com ho fem habitualment, a millorar la nostra forma de comunicar-nos i a aprofundir sobre un mateix.

En l’estret límit entre l’art i la ciència, un coach no és un terapeuta, ni un mestre ni un consultor. No ensenya, no soluciona problemes, no consola, no et diu què has de fer ni cap a on has de caminar. En tot cas, i com descriu Leonardo Wolk al seu interessant llibre “Coaching, el arte de soplar brasas”, un coach és un soci en el teu viatge de creixement, responsabilització i compromís amb tu mateix, que té la característica de portar una caixa d’eines per ajudar-te a que construeixis el teu somni amb les teves pròpies mans.

El coaching és doncs una eina que potencia que persones normals puguin arribar a fer coses extraordinàries. En aquest sentit no és cap invent nou i, ja en el seu temps, Sòcrates feia preguntes als seus interlocutors i els deixava que responguessin ells mateixos. Segons ell, no es podia fer que la gent comprengués, però si que se’ls podia ajudar a comprendre.

En el camí de formar-se per a ser coach, que és el camí que des de fa uns mesos he emprès jo mateixa, un ha de caminar pel desenvolupament del propi jo, i us avanço que no és cap tasca fàcil. A les cruïlles un hi troba bocins de satisfacció en el propi desenvolupament de capacitats, però també infinitat de “temes” que no volia veure i que havia ignorat al llarg de mitja vida, sobre les que cal treballar-se per poder assolir les competències bàsiques que marca l’ICF per als seus professionals i als que, ni que sigui èticament, un hauria d’apuntar abans d’atrevir-se a enfrontar-se cara a cara amb un coachee (persona que rep coaching).

Si bé si és un repte personal molt temptador que pot aportar grans satisfaccions, és també una gran responsabilitat assumir que un pot, amb les seves habilitats recollides de fonts tant distants i tant pròximes com la psicologia, la filosofia, la biologia o les estratègies empresarials / habilitats socials, ajudar a una altra persona a desenvolupar-se i a ser més feliç.

Segons Rafael Bisquerra, al llarg de tota la Història de la tradició filosòfica, l’home s’ha esmerçat per buscar la virtut i el camí de la salvació, que en paraules d’avui en dia podríem traduir en la recerca de la Felicitat. Això sembla no haver canviat massa i d’aquí, probablement, l’èxit sostingut (creixent?) dels llibres qualificats com d’auto-ajuda.

I què passaria si un dia fóssim tots feliços gràcies a aquests llibres? Si voleu saber la resposta, us convido a riure de valent tot llegint el magnífic llibre de Will Ferguson, titulat ni més ni menys que “Happiness”

Ai! ....Però la felicitat, com ja apuntava al meu darrer post, no es troba en assolir uns objectius, sinó en gaudir del camí que escollim per arribar-hi, treballant en aquesta ruta les nostres creences, les nostres limitacions i les nostres afeccions a les coses materials, siguin aquestes objectes o emocions que necessitem xuclar d’altres persones perquè no ens podem valer per les nostres pròpies.

Així, la meva descripció de què és el coaching, seria tant senzilla com dir que és un viatge sinuós en el propi “jo”, o en els propis “jo”s, perquè sense ànim de voler titllar a ningú d’esquizofrènic, tots patim d’un munt de neurosis personals que ens cal reconèixer i afrontar, poc a poc, quilòmetre a quilòmetre, per evitar que ens desviïn del camí cap a la Felicitat, malgrat aquesta només sigui assolible a petits bocins exquisits ara i adés.

Als que encara sigueu per aquí, aprofito per desitjar-vos un bon pont de Setmana Santa i us convido a reflexionar sobre el que us he explicat si creieu que us pot aportar res. Sempre és bo poder fer un procés de coaching amb un bon coach, i tant de bo jo tingués el pressupost per fer-ho, però no sempre és viable, ... el que no ens deslliga de la pròpia responsabilitat de pensar-nos una mica per compte propi i treballar en petits objectius assolibles que ens donaran coratge per, a poc a poc, anar-ne planificant i assolint de més grans.

Bona ruta!!! ... i sigueu prudents!

Mun

La felicitat és el viatge, no la destinació

2010-02-26T12:20:00.005Z

L'Eufemisme de “passar a ser col·laborador” fou una forma elegant de sortir per la porta d’aquell despatx de bones maneres, i donat que no era una idea especialment original, sembla que, ambdós, varem tenir la mateixa ...

La consternació fou també, intueixo, una cosa compartida i és ben cert, com diuen, que de A a B hi ha la mateixa distància que de B a A, en el ben entès que – com explicarien les lleis de la geometria, no s’esculli arribar-hi per un camí diferent. Aquest, crec, no era el cas i, parlant en química, la sobresaturaciío no admetia més solvent.

D’això ara en fa exactament un any i, malgrat haver sortit del foc per caure a les brases, no me’n penedeixo gens i ho tornaria a fer.

Diuen que les decisions valentes són les que es prenen a desgrat de la pròpia comoditat, les que ens requereixen treball per millorar alguna àrea personal que volem canviar, i sobretot, les que s'orienten a un objectiu clar.

En aquest sentit, em ve al cap una de les meditacions de Krishnamurti, un dels escriptors que més m’ha inspirat en trobar la calma, en aquells moments en que l’he perduda.

Al seu magnífic llibre The Book of Life, a l’entrada del 14 de juny amb títol “No hi ha cap lloc on arribar”, que tradueixo directament de l’anglès, Krishnamurti diu:

“ .... Vols saber si has arribar. Això indica, no és així, que estàs escoltant per assolir un estat en concret, un lloc on mai res et destorbarà, on trobaràs felicitat perpètua, èxtasi permanent? Però com he dit abans, no hi ha arribada, només existeix el moviment d’aprendre - I aquesta és la bellesa de la Vida. Si hi arribes, no queda res més. I tot tu has arribat o vols arribar; no només a la teva feina, sinó en tot el que fas; i estàs insatisfet, frustrat i et sents miserable. Senyors, no hi ha cap lloc on arribar, només hi ha el moviment d’aprendre que esdevé dolorós només quan hi ha acumulació. Una ment que escolta amb total atenció mai buscarà resultats perquè constantment s’està desplegant, com un riu, sempre està en moviment ...”

Jo m’imagino el riu del que parla Krishnamurti com un enorme llit d’aigua amb tot d’afluents, cada un responsable de donar moviment a una àrea de la nostra vida, i que puja o baixa de cabal en funció del règim de pluges a la capçalera (que depèn totalment de nosaltres i de la nostra capacitat de nodrir-lo) i dels obstacles que ens anem trobant pel camí. Com més aigua, més moviment, com més obstacles que facin de rescloses o de trampes, siguin càrregues que portem del passat, pors inconscients, limitacions, bloquejos, situacions que sense saber perquè ens angoixen, més dificultat tindrem de crear moviment i de, amb ell, com diu Krishnamurti, anar aprenent del què ens anem trobant amb una ment totalment lliure. L’objectiu no és arribar a un final que pensem que ens farà feliç, sinó gaudir del trajecte, assaborir-lo, i quedar-nos amb tot allò que ens aporta.

Fa un any jo no gaudia del camí, estava ancorada en una piscina de riu, aparentment plàcida, on l’aigua com a recurs vital assimilable al que ens aportaria a un estatus social-econòmic ben reconegut, hi abundava, però no hi havia moviment, i sense el moviment, resulta que havia arribat a un punt mort on em sentia atrapada i desmotivada.

Ara fa un any doncs, des que vaig sortir de l’aparent comoditat de la gorga, que em moc, que no paro de moure’m, sovint sense saber si a dreta o a esquerra, a voltes sentit una fulgurant inconsistència i manca de criteri en les meves orientacions, i massa sovint amb cert vertigen de perdre el nord o la vista de lla llera del riu que m’acull. Però em moc i això em fa sentir viva, encara que la vida sigui molt més dura a aquest costat del riu.

Quan m’envaeix la por i em sento desconcertada, sovint amb coincidència amb la lluna plena o amb atacs de supèrbia i omnipotència que em porten a voler saber, a voler arribar, a voler concretar, etc., busco refugi en alguna platjeta de riu calmada, cerco arribar a alguna vorera que em doni recés, que m’aculli i em digui que pertanyo a algun lloc, que he arribat a algun indret, que hi ha un espai predestinat per mi que m'ha de fer, necessàriament feliç.

Aquest lloc, com molt bé Krishnamurti diu, no existeix i un no triga massa en adonar-se’n. Voler-lo forçar per por a seguir gaudint d’un viatge que no sabem a on ens portarà, només ens porta directament a un lloc cert: al Samsara.

Ho tornaria a fer perquè val més no saber on vas però aprofitar la ruta en fer-se gran i fort en el gran viatge interior que ens ofereix el aprendre de la vida, que viure esclavitzat buscant en les coses materials, en les feines, en els estatus socials o en les persones, per més que les estimem o pensem que ens estimen, una felicitat que només podem trobar dins nostre.

Com li diu en Morpheo a en Neo a la primera pel·lícula de Matrix, quan aquest no vol admetre què és màtrix i entra en un procés de negació: “ningú et va dir que seria fàcil. Jo només et puc oferir la realitat”.

I aquí entrariem a .. "la realitat existeix"? però ho deixaré aquí ...

Malgrat tot, continuo en moviement.

Anapia i Copacabana: Dues experiències diametralment oposades del complex poliedre del turisme

2009-08-15T00:19:00.006+01:00

Des que Thomas Cook va crear el primer precedent del què serien els viatges organitzats ja a l'any 1841, aquesta activitat, amb clars precedents en la Història degut a motivacions de tota mena: polítiques, religioses, de salut, etc., ha donat infinitat de voltes i avui en dia podem trobar, movent-nos només en distàncies geogràfiques ben minses, exemples clars de les seves múltiples facetes i de les seves tendències d'evolució i/o de des-evolució (que d'altra forma es podria anomenar corrupció, perversió o malversament ...)

El llac Titicaca, al seu extrem més austral, just quan limita amb Bolívia, forma una petita llacuna que rep el nom de Laguna Wiñaymarca. Buscant fugir de l'oferta massiva que podríem assimilar al Sol i Platja a un llac i a quasi 4.000m d'alçada als altiplanos andinos, vàrem optar per visitar una petita illa dins aquesta llacuna on, bàsicament, no et porta cap tour organitzat i on el temps, quasibé, resta aturat en la placidesa i el benestar d'un dia a dia sense rellotges ni anars i venirs frenètics.

Podríem dir que, una mica, hi vàrem arribar de punyetera sort. Des de Yunguyo, petita localitat fronterera amb Bolívia, al sud del llac Titicaca, cal anar a Puerto Hermoso, que de "puerto" no en té massa res, doncs és un petit embarcador on de tant en tant arriba alguna barca a motor i unes quantes més a rem però que, certament, és ben bonic.El taxi ens va deixar a un embarcador que resulta que no era del que sortien les barques i preguntant a un senyor que quasibé va aparèixer del no res, ens varen enviar una mica més avall de la carretera, on "después de caminar hasta cierto lugar" (literalment!!), hauríem de trobar una desviació cap al llac amb un altre petit embarcador al fons on “quizás hoy sepa llegar una barca” ...

Només un cop allà, enmig del no res, matant l'estona menjant mandarines i mirant com un grup d'homes carregava tronc rere tronc de llenya d'eucaliptus a un camió, vàrem saber que les embarcacions anaven a l'illa només els dijous i els diumenges; i vet aquí que era dissabte!!! Però la sort afavoreix a aquells que creuen en la seva causa - o així ho explicaven l'Alex Rovira i en Fernando Trias de Bes al seu reconegut bestseller - ... I sigui per sort, per fe o per casualitat, al cap de poc més d'una horeta de rondar pel "port", va aparèixer a l'horitzó una petita embarcació ... la del senyor Froilan Francisco que, "casualment", havia vingut a portar a uns passatgers perruans, i retornava a l'illa, "casualment" de nou, a la que, entre tantíssimes que hi ha, volíem anar nosaltres: a Anapia!!

A l'arribada, un cop la va localitzar el Sr. Froilan Franisco, ens va rebre la senyora Teodora - Presidenta de l'Associació de Turisme de l'illa-, que després de donar-nos una càlida benvinguda, ens va explicar que el turisme el tenien organitzat a nivell de comunitat com a una experiència de Turisme Vivencial, al temps que ens informava que nosaltres érem, en aquell moment, enmig de la petita població de 270 habitantants, en una illa d'escassos 120 quilòmetres quadrats, els únics turistes /visitants. Aquesta dada sembla o pot semblar insignificant potser, però pren cert relleu si un la compara amb el fet que altres illes, les més comercialitzades (Islas del Sol y la Luna, Taquile, Amantani, etc.) reben de l'ordre de 50.000 visitants/any, mentre que Anapia, no passa dels 100 anuals en el moment present.

De la mà d'una organització sense ànim de lucre, La Asociación para el Desarrollo Sostenible ADETUR, es varen crear cinc comitès amb gent que porta petits negocis locals, i a l'any 1999 varen arrancar una oferta d'allotjament comunitari que, avui en dia, es basa en dotze families que, un cop adequada amb certes "mesures de qualitat" alguna habitació de la seva pròpia casa (higiene, oferta de menjar, bany, etc.), ofereixen allotjament a visitants de forma rotativa; és a dir un cop cada un en estricte ordre que es respecta escrupulosament. D'igual forma, les barques comunitàries que van fins a Puerto Hermoso segueixen un ordre establert, el que facilita que entre ells mateixos no s'acabin barallant per pujar més persones a la seva embarcació que el seu veí, cosa que, ens varen explicar, ja havia passat temps ençà, abans de que arribessin a l'acord d'organitzar torns rotatius.

Una iniciativa semblant, si bé a un nivell molt més massificat, i només pel que fa a les embarcacions i a les illes que es visiten, són els Urus, o illes flotants que es troben a mitja hora en barca de Puno. Illes que suren literalment sobre el llac, fetes de tòtora i ancorades al fons del llac per enormes pedres per evitar, com ens varen explicar en la nostra visita just el dia abans, despertar-se a Bolívia.

Però tornant a Anapia ...

Pel que feia a la casa, a nosaltres, ens va informar la Sra. Teodora - un cop manifestada la seva sorpresa per la nostra arribada inesperada a l'illa - ens havia tocat la casa número 7!! La casa de la Sra. Maria Teodora (que per ser un nom ben curiós, es va repetir consecutivament dues vegades en dues dones que vàrem conèixer una darrera l'altra).

La Maria Teodora no hi era, havia anat a cuidar el seu bestiar (concretament quatre vaques i un vedell, sis ovelles, dues gallines i un porc) a una illa del costat, però si volíem podíem deixar les petites motxilles que portàvem a casa d'ella (la Teodora, no la Maria Teodora), i anar a passejar. Ja ens avisarien quan tornés la Maria Teodora ... i és que a l'illa és impossible passar desapercebut i tothom ho sap tot, quasi abans que tu mateix.

A poca estona d'haver pogut gaudir d'un tranquil passeig i d'una espectacular posta de sol al llac absolutament sols, ens vàrem poder instal·lar. La Maria Teodora era una dona grossa i grassa, com la majoria de les dones rurals per aquestes contrades, que vestia, també a la manera local, enormes faldilles que al temps que confonen la seva anatomia, adhereixen volum i deformen encara més la mateixa. Amb només 35 anys portats tant bé com permet aquí la dura vida rural, tenia un cert aire que, per ser ingenu,espontani i jovial, un fàcilment podria arribar a confondre amb característiques puerils.

Ens va acollir afectuosament i ens va mostrar la nostra habitació: una petita cambra amb dos senzills llits coberts amb un munt de mantes que ella mateixa havia confeccionat amb llana de les seves ovelles; doncs malgrat que l'illa posseeix un petit microclima que la fa una mica més càlida que la zona de Puno, tant bon punt el sol es retira a descansar a l'horitzó, el fred es fa intens i se t'aferra a la pell, malgrat les capes de roba.

El sopar i l'esmorzar són àpats compartits amb la família, en aquest cas, amb la Maria Teodora que no va costar massa adonar-se, un cop haver conversat amb ella una estoneta, de perquè mai s'havia casat i per tant, vivia sola, cosa poc habitual per una dona de la seva edat en un sistema social com en el què vivia:

- Yo ya estoy demasiado ocupada para recoger por la noche a un borracho del suelo!!

I és que es veu que - sempre segons la seva versió - els homes de l'illa han trobat - reinventant la roda - la manera de passar-se la fred a s'horabaixa abans d’anar a casa a refugiar-se sota les faldilles enormes de les seves dones.

Amb una intel·ligència congènita i un esperit viu que es deuria haver desenvolupat fins allà on les limitacions pròpies del lloc on havia nascut i del poc accés a la educació del que havia pogut gaudir, això deixant de banda el factor "gènere" (femení en aquest cas), la Maria Teodora havia estat membre entusiasta del projecte des dels seus inicis i, veient que no podia donar un bon servei si no es podia comunicar amb la gent que arribava a casa seva, havia après anglès tota sola, a casa seva, un cop arreglat el bestiar, cuinat, fregat, teixit, etc., amb l'ajut d'unes cintes i d'un simple ràdio casset...

La seva perseverància per tirar endavant i ajudar a mantenir uns quants germans que encara vivien amb els pares i que només servien per asseure's al sol i matar el temps sense fer res, l'havia portat a ser una de les persones emblemàtiques a l'illa, de la que fins i tot feia de guia local d'algun dels estrangers que hi arribaven de tant en tant, als que s'emportava a cuidar el bestiar, a recollir llegums i verdures de la seva chacra (hort), o a passejar en barca per la bonica llacuna flanquejada d'herbes seques daurades com fils d'or que contrasten ferotgement amb el blau intens de l'aigua. En un parell d'ocasions fins i tot, a través d'ADETUR, havia anat tant lluny com Lima per fer xerrades a la universitat sobre la seva experiència en l'àmbit del turisme vivencial, explicant els detalls del projecte d'Anapia, el qual va sortir guanyador en un concurs per ser el més notori de tots els que s'havien presentat.

Xerrant xerrant, aquell matí, ens va explicar mentre nosaltres ens delíem amb un plat de fideus amb verdures que ens havia preparat per sopar, un ocellet havia entrat a la seva cuina, mentre ella preparava el menjar pel seu chancho (porc) i el seu gos, en Cano, i s'havia posat a cantar tot mirant-la. Segons la Maria Teodora, això passava només quan algú havia d'arribar, és a dir, com a anunci d'una visita inesperada, cosa que ella preveia com a improbable, per no dir impossible, en aquell dia perquè ningú l'havia avisada ... i li va fer saber així a l'ocellet, tot foragitant-lo de la cuina; quan en realitat, el pobre animaló tenia tota la raó del món: havíem d'arribar, inesperadament, nosaltres!!

Tot plegat ens va commoure una mica i la pau i la serenor que regnava a l'illa va fer que ens volguéssim quedar. Desafortunadament el dilluns no hi havia barca - a excepció que costegéssim nosaltres sols de la nostra butxaca tota la embarcació - pel que al dia següent d'haver arribat, a les 6 del matí, just a temps de veure sortir el sol a l'illa per la que primer surt l'estel Rei al Perú (segons els seus vilatans), vàrem deixar Anapia.Però com que tot té una harmonia a l'univers i la dualitat de la que no ens deixen de parlar-nos en relació als Inques, imagino, deu ser certa, ens esperava una nova aventura que posaria el contrapés a la nostra experiència un pel màgica a Anapia.Passant per Yunguyo, després de les dificultats d'aconseguir una plaça dins un dels combis que ja passaven atiborrats de gent anxovada doncs era dia de mercat, vàrem creuar la frontera - sense cap mena de dificultat - fins a Bolívia, i amb una altra combi - després de canviar uns pocs soles a bolívares - vàrem arribar en uns escassos 20 minuts a Copacabana; un nom exòtic per una destinació turística prou important a les ribes del Titicaca, que aquí es mostra en la versió d'extenses platges flanquejades, als llocs menys urbanitzats, per vegetació replantada (eucaliptus, pins, etc.) i aigües tranquil·les.

Copacabana és casa de la Virgen de la Candelaria, una verge molt estimada per la gent de la regió i la qual, "casualmet", en aquells dies, celebrava la seva major festivitat, el que havia portat milers de feligresos fins a la ciutat, a congregar-se i a celebrar amb cintes de colors, focs artificials, coets, molta cervesa i plats enormes de truita de riu fregida, una data tant marcada.La ciutat, certament agradable al costat del llac, vessava de gent i d'alegria que d'alguna manera se't contagiava; així que ens vàrem unir a la cervesa i a la truita a la planxa ... i després de visitar la verge en qüestió i el Santuario de las Velas, on se l'adora, vàrem fer via de nou cap a la frontera, de retorn cap a Perú, i posteriorment cap a Puno, on teníem l'hotel i les motxilles grans.

Tornant a les formes de turisme i a les diferents sensibilitats que aquesta activitat econòmica creixent pot generar tant en l'oferta com en la demanda, una petita mostra d'una altra cara de la moneda del que havia estat Anapia, no va trigar massa en manifestar-se.Els tràmits per entrar o sortir d'un país, quan es fa per terra, són dobles: primer fas els tràmits de sortida del país que deixes i, ben lògicament, acte seguit fas els tràmits d'entrada al país al que vols accedir.Donat que nosaltres sortíem de Bolívia per entrar a Perú, ens vàrem dirigir a l'oficina d'aduana del primer país esmentat. Feia escasses dues o tres hores potser que havíem entrat, fent-li saber així a l'oficial que ens va fer el tràmit d'entrada, quan ens va demanar per quant de temps pensàvem romandre al país. ...Però ai!!! ja ho diuen que a Bolívia qui no córrer vola!!

- Españoles, verdad? - va dir tot donant un cop d'ull als nostres passaports - sigan por aquí por favor (al que nosaltres ja ens vàrem fer la primera mirada de "sospita").

- Miren, saben qué pasa, - va proseguir - que resulta que el tiempo mínimo de estadia en Bolivia son 24h; y claro, ustedes recién que entraron y ya van a salir ...- Pero no se preocupen - va continuar abans que cap dels dos tinguéssim temps d'obrir la boca

- nosotros ya entendemos que el turista va apresado y ... no se preocupen - va repetir per enfatitzar la seva bona voluntat - ya lo vamos a arreglar. Sólo les va a costar 10 dólares listo!

No va venir gens de nou!!. Des del primer "sigan por favor" a una altra sala, un ja podia mig preveure que ens intentarien engatussar. I bé, és ben probable que molta gent amb presses, poca experiència en viatges no organitzats, a hores baixes, i demés circumstàncies que dificultarien una situació tal, acabin "picant" i pagant el rescat del seu passaport - que aleshores, és clar, estava a les seves mans...

Però no va ser el cas i quasi a l'úníson, complementant els comentaris l’un de l'altre, vàrem formular les nostres protestes que si varen començar només demanant on estava escrit tal normativa que la volíem veure, va continuar amenaçant amb anar a buscar a la policia (que del cert deu estar compixada amb ells!), i va créixer acusant al funcionari de corrupció i d'extorsió al turista ... Vàrem tenir sort suposo i ell va cedir, després d'un patètic numeret d'anar a parlar amb un superior perquè per un cop ens concedís una excepció i ens deixés passar "gratuïtament". Així, després d'entrar i sortir a una habitació annexa que, probablement, estava buida, ens va segellar els passaports i ens va deixar marxar ...

...no sense estalviar-se escoltar una ironia ben amagada sota una màscara d'agraïment i d'amabilitat pel seu "favor" per part de'n Bernat:

- Gracias señor, realmente ha sido usted muy amable!!

I quasi sense poder aguantar més el riure vàrem tornar a Perú, on al dia següent una agència de viatges ens havia d’estafar els mateixos deu dòlars que els nostra karma havia decidit que - d'una manera o altra - havíem de pagar ....

Les fotos relacionades amb aquest post i algunes pendents (per exemple Puerto Maldonado i la Reserva Nacional de Tambopata), al lloc de sempre!

À plus!!

La via Romana de Sudamèrica: El camí Inca.

2009-08-08T01:59:00.006+01:00

Més de 30.000km des del nord de Quito fins al sud de Santiago de Chile que unien (voluntàriament ... o no!!)centenars de pobles i cultures pre-incaiques sota el regnat fruït de l'Imperi més gran que mai ha existit al continent sudamericà.

******

Si bé és cert que Pizarro hi va tenir molt a veure també, el declivi de la civilització inca va començar ja abans pel que podriem anomenar burdament un “afer familiar mal resolt”.

La llegenda diu que al S.XII, al primer Inca, anomenat Manco Capac, se li va encomanar la tasca de trobar el melic del món, aquell lloc on seria possible enfonsar un bastó d’or dins la terra, fins que aquest desaparagués ... i aquí és on es va iniciar tota la “moguda” ...

...però deixeu-me anar uns quants segles endavant i prometo tornar a aquesta història ben aviat.

El novè Inca, de nom Pachacutec, i més conegut al llarg de la Història per ser el que va donar l’estigma de conqueridors a aquesta civilització, es va autoproclamar Inca (que vindria a ser Emperador), i va iniciar una bèl·lica campanya d’assimilació de cultures pre-colombines que va durar més de 25 anys.

A Pachacutec el va succeir el seu fill, Tupac Yupanqui, qui va continuar dramàticament estenent un Imperi que a aquella època ja abastava des del sud de Santiago, a Xile fins ben bé a la frontera d’Equador amb Colòmbia.

Huayna Capac, onzè Inca i fill de Tupac Yupanqui, va viure i regnar en l’època en que, inesperadament – si més no per ells – els espanyols varen “descobrir el nou món”.
A banda de la bel·licitat de les campanyes de colonització, del vell món es varen portar infinitat de malalties que el nou món no havia conegut mai, i que va acabar amb poblacions senceres assatjades per epidèmies de grip i galteres entre d’altres ... I d’una d’aquestes malalties és de les que, malauradament – per la Història dels Inques si més no – va morir Huayna Capac. Això era pels volts de l’any 1525, i just abans, i en un intent d’acontentar a tots que posteriorment es va provar com a catastròfic, va dividir el seu imperi entre els seus dos fills “reconeguts i/o oficials”. El nord el va deixar a Atahualpa, i el sud a Huascar.

Els primers anys es varen desenvolupar tranquil·lament, amb cada fill disposant per la seva part d’imperi ... però la calma va durar poc i en breu la cobdicia i la voluntad de posseir un imperi sencer sense haver-lo de compartir, va donar lloc a una guerra civil.

I resulta que en això, que realment els mantenia ocupats dia i nit, Pizarro va arribar per aquestes contrades i va començar la seva pròpia escabetxina. Voltava l’any 1532 quan després d’aniquilar a milers d’indigenes, Pizarro va capturar a Atahualpa en una emboscada, el va fer presoner, i despres de cobrar-li un impost revolucionari per la módica quantitat de dues habitacions plenes de plata i una plena d’or que li haurien de retornar la llibertat, el va assassinar a sang freda i va continuar la seva marxa victoriosa amb la intenció de conquerir Cuzco, ciutat dissenyada en el seu temps per Pachacutec amb la forma d’un puma i , originariament, al segle S.XII assenyalada pel primer Inca Manco Capac, com el lloc on residia el melic del món!! (qosq’o, en quechua vol dir melic del món) ... i per tant, màxima icona de la civilització Inca al llarg de la Història...

***
Després de reposar uns dies a Huanchaco petit poblet costaner al nord de Lima i a 12 escassos quilòmetres de Trujillo, des d’on varem poder visitar les ruïnes de la ciutat monumental per-colombina de Chan-Chan i els Temples del Sol y la Luna, vàrem seguir viatge en bus cap a Lima, des d’on, posteriorment, un còmode vol de poc més d’una hora ens va deixar a la gèlida – climàticament parlant – Cuzco.

Un cop deixades les motxilles a l’Hostal Apapacho, senzill però net i – importantíssim – amb aigua calenta!, la primera aproximació a la Plaza de Armas de la ciutat ja ens va deixar bocabadats: Imponent, realment!!!, tret que s’aguditza quan, al capvespre, les infinites llums de la ciutat i dels petits turonets que l’envoltes s’iluminen donant lloc a un paisatge quasi màgic penjat a més 3.400m d’alçada.

Amb coses encara per veure a la ciutat, a la que tornarem demà per fer encara alguna incursió a les ruïnes inques de Valle Sagrado, ens vàrem enbarcar en un trekking de 4 dies que, com a punt culminant i últim, ens hauria de portar a la ciutat més sagrada dels Inques: el Machu Picchu.
La raó per la que aquesta ciudadella no surt esmentada a cap de les cròniques dels conqueridors espanyols és senzilla. Vista la destrossa d’aquests sobre els poblats que decidien colonitzar, els inques varen prendre la decisió d’abandonar la seva ciutat sagrada i deixar que la selva, tornant al seu curs natural, prengués possessió de les impressionants construccions, fins a engolir-les i fer-les pràcticament imperceptibles a cap d’ull.

No va ser fins a l’any 1911, quan l’hisoriador americà Hiram Bingham, que, de fet, buscava la ciutat perduda de Vilcabamba, darrera ciutat on es pensaba que s’havien retirat els inques, va topar, quasi casualment, amb allò que restava sota la vegetació, de les runes de la ciudadella del Machu Picchu.

Hi ha diferents maneres d’arribar al Machu Picchu, i la clàssica i més inmediata és fer-ho amb tren des de Cuzco fins a Aguas Calientes, on un té l’opció de pujar els més de 1.500 esglaons de la ruta inca a peu, o agafar un bus “ecològico” – que no em va quedar massa clar per què ho era, entre altres coses per l’olor a monòxid de carboni que desprenia al seu pas.

Amb bus des de Cuzco fins a Ollaytaitambo, la nostra ruta descenia en bicicleta fins a Santa Teresa, on hauriem de fer la primera nit. El temps ens va ser poc favorable i a banda de la fred intensa, que ja començava a ser un clàssic, plovia suficientment com per no veure massa res. Malgrat les ganes de rodar, no li vaig trobar l’alicient i de les 15 persones del nostre grup, vaig ser la única que va proseguir el viatge en bus, per trobar-nos vall avall amb els valents ciclistas que arribaven poc a poc xops i una mica fastiguejats de la remullada i de la no-visibilitat.

Després d’una nit a Santa Teresa, la ruta va prosseguir, a peu, aproximadament uns 23km, fins a la població de Santa Maria, on varem fer segona nit, seguint una de les nombroses rutes inques que creuen aquesta part de sud-amèrica. El sol era calent, el paisatge impressionant, i en Marco Antonio, el nostre guia, un peruà amazònic encantador que ara i adés en il·lustrava amb històries de l’època dels inques, o amb interpretacions del paisatge o de la vegetació que anavem creuant.
De Santa Maria varem caminar, una ruta una mica més curta, fins a Aguas Calientes, població mega-turística al peu del Machu Picchu on trobar-se un Starbacks al mig de la Plaza de Armas, tampoc no sorprèn tant.

A les 3 del matí següent ens llevàvem per començar l’ascensió al Machu Picchu, a temps de veure la sortida del sol i a temps d’aconseguir entrades – que no costen res més però que són limitades a 400 per dia, per pujar al tant o més popular Wayna Pichu, o muntanya jove que acompanya sempre el rerafons de les fotos-postals oficials/standard de la retratadíssima ciutat monumental.

A l’estil “Hoy empiezan las rebajas del Corte Inglés”, la gent, un cop passat el control de les entrades, s’arranca a córrer fins a l’altre extrem de les ruïnes, amb l’objectiu d’aconseguir entrades pel cobetjat Wayna Pichu, més d’un miler d’escales més, en absolut pendent vertical, que si bé et deixen baldats els bessons i els quadríceps, compensa en escreix la magnífica visió de les muntanyes i de la ciutat monumental just allà baix, uns escassos 300m més avall.
El verd es intens, el sol és escruixidor i els paisatges indescriptibles. Els quatre dies de caminata, si no fos que per ells mateixos ja valen la pena, adquireixen nou valor quan veus, realment, per què els has fet.

La companyia d’una familia de suïssos d’una cordialitat i simpatia encomanadissa, i d’un troupe de francesos “curiosos” que es varen revel·lar finalment sociables i riallers va ser el pack adicional del viatge i, realment, va fer una miqueta de pena haver-los de dir adéu.
El retorn a Cuzco va ser per poques hores, doncs al matí següent teníem un vol fins a la població de Puerto Maldonado, dins el Departamento de Madre de Dios, altrament coneguda com la Capital de la Biodiversidad per trobar-se al cor de la Selva Amazònica Peruana.
Sense plan definit, només amb la voluntad de passar uns dies a algun dels nombrosos lodges a la vora del riu Madre de Dios, dins la Reserva Nacional de la Biodiversidad Tambopata, varem començar la cerca.

Descartats els més cars, descartats els més econòmics; varem cloure la cerca un cop coneguda l’opció que ens oferien des de les oficines a ciutat del lodge Corto Maltés.

A només uns 40 minuts en barca pel riu, aquest bonic establiment, amb acollidors bungalows individuals repartits per un jardí tropical ben cuidat, amb una cuina excel·lent i un personal d’allò més atent i entrenat, ens va semblar un petit paradís a la Terra per descansar uns dies. Entre descans i descans, és clar, varen haver-hi visites, tant a peu com en barca per diferents indrets de la selva – més o menys primària – dins la Reserva Nacional. La companyia de la Lola, en Tuqui, en Pedro i en Paco, tres lloros de diferents espècies i un tucà d’un blau espectacular, tots ells mascotes del recinte, varen acabar de fer les delicias de l’estada.

Si bé no totes, he penjat algunes fotos al lloc de sempre.

Fins aviat!

Mun

Va de Blanc. Del Nevado Chimborazo al surf de les aigües del Pacífic equatorià.

2009-07-15T23:53:00.006+01:00

El moment més emocionant a l'Equador, fins al moment, el podria situar a uns 5.300 metres per sobre el nivell del mar, a només 1.000 metres del cim del volcà Chimborazo, quan després de caminar des del primer refugi a 3.100m, mig a cegues enmig d'una boira persistent, el cel es va obrir sobtadament i el Nevado Chimborazo (com anomenen aquí a les muntanyes nevades) va aparèixer fantasmagòric, altiu i sense reserves, davant la nostra mirada atònita de tanta magnificència i bellesa.

Arribar-hi des de Riobamaba, on havíem dormit a casa en Juan Pablo en condicions més aviat precàries que compensaven només la seva simpatia i amabilitat, era possible, si es volia fer en un dia, únicament amb transport privat. Des de l'oficina de turisme ens varen recomanar el Sr. López, un guia expert en la zona que tenia el seu propi cotxe; i així va ser com a les 7 del matí següent sortíem cap al dubte de si seriem capaces d'assolir una alçada que mai havíem culminat abans.

El paisatge des de Riobamaba, i un cop deixada enrere l'àrea periurbana de la ciutat, es composa de petites comunitats enmig de les verdes muntanyes, comunitats que, en general, parlen Quichua (o Quechua), una familia de llengües originaries de la regió del Andes i que es creu que parlen entre 9 i 14 milions de persones al món.

Es diu d'aquesta llengua que és un idioma dolç, i es diu això perquè sembla ser que no existeixen paraules "dolentes"dins el seu vocabulari; de manera que per dir alguna paraula negativa, cal fer servir la paraula "positiva", anteposada per la negació "no". Per exemple, per dir "estafador", es podria dir "no honrat", o per dir "mentider", es diria "no sincer" ...

Així, igualment, la toponimia de la regió i el nom de la majoria d'accidents geogràfics, com per exemple els nevados, porten noms Quichua que tenen un siginficat. Per exemple, Quilotoa vol dir "dent de princesa" (quilo = dent; Toa = Princesa); Cotopaxi vol dir "coll de la lluna" (coto = coll; paxi = lluna), i així anar fent ...

Segons ens va explicar el Sr. López, la capa orgànica de la terra aquí, degut principalment a l'orígen volcànic de la regió, es composa de fins a 5m de terra negra molt fèrtil on es cultiven en vertical papas, fabes, choclo, cibada, blat de moro, cebes, etc, principals elements de la dieta local, que donen lloc a un bonic i impressionant patchwork de diferents tonalitats de verds i ocres que et deixen bocabadat.

Poc a poc, a mesura que es puja en alçada, els cultius van quedant enrere i, just després d'alguns boscos d'eucaliptus i pi insígnia sobrevinguts que malmeten la terra i enlletgeixen la panoràmica general, apareix el pertinent paisatge del páramo, amb la seva vegetació baixa i adaptada als forts vents i a l'alçada, del que sobresurt una mena de matolls que jo vaig associar ràpidament al llistó mediterrani (Brachypodium sp.), però que no tinc la certesa que siguin, de fet, ni parents llunyans més enllà d'en una semblança fenotípica.

Després d'una tassa de xocolata calenta i ben amargant per entrar en calor abans de començar l'ascensió, a poca distància d'un grup de belgues tan mal equipats com nosaltres mateixes, varem començar la marxa.

Malgrat l'alçada i potser perquè ja venia aclimatada de feia dies a dalt de la Sierra Equatoriana, no vaig patir en cap moment cap ròdols o malestar, fet que si va assajar - molestament- a la Mayte que havia d'anar fent parades cada poques passes per no perdre el cap i amb el cap el pas. Com que el Sr. López es va quedar amb ella, jo vaig anar tirant fins atrapar, poc abans d'arribar al segon refugi, a 5.000m, al grup de belgues que havia sortir abans. Just en aquell moment va ser quan del no res que es veia al nostre horitzó es va obrir el cel, amb l'emoció del teló d'un teatre quan un està amatent perquè comenci la funció, i va aparèixer, enorme, escarpat, desafiant i carregat de neu, el Chimborazo (6.340m), el nevado més alt de tot l'Equador. Va ser un moment màgic i, com deia, molt probablement el moment més emocionant fins ara a aquestes terres.

Amb l'spit del moment i, de ben segur, el dèficit d'oxígen al cervell, tot plegat em va semblar poc. En volia més!!. Així que veient gent que seguia l'ascenció fent via cap al tercer refugi, vaig decidir continuar una mica més, volia arribar al límit de la neu, on ja hauria estat complicat continuar sense grampons i un equip tècnic adequat. No va ser massa lluny, a uns 300m potser, que la neu començava formant una capa densa de neu primavera amb una crosta que s'enfonsava en blog als peus quan la trepitjaves ... allà em vaig donar per satisfeta just en el moment que la Mayte, que no volia menys, va arribar darrera meu amb cara de colocón però amb un somriure immens de satisfacció a la cara.

La llacuna del Quilotoa (com us vaig explicar en el meu post previ) i el Chimborazo són les meves úniques experiències de trekking d'alta muntanya, alhora que un descobriment fascinant, com vaig anunciar també abans, de noves sensacions; pel que no seran els únics ni els darrers...

Sense perdre més temps a Riobamba - que tampoc tenia massa res a oferir pròpiament més enllà de les seves muntanyes - varem agafar un bus cap Cuenca, capital de la província del sud d 'Azuay, situada a uns 2.500m i declarada per la Unesco Patrimoni de la Humanitat.

Varem arribar de nit a un hostal que, malgrat les recomanacions de la nostra Rough Guide, deixava molt a desitjar - sobretot pel que feia a servei - cosa que, en conjunció amb la lluna plena, la fred constant i el cansament de molts dies de no parar un minut,de bus a bus, de ciutat en ciutat, de muntanya a muntanya, em va ficar al llit realment d'un mal humor poc justificable.

El dia següent es va despertar plujós i fred de nou i la visita a la ciutat monumental, que val a dir que és realment bonica - especialment en el seu casc històric - va ser fugaç i una mica superficial. Ambdues frissavem per tocar nivell de mar, amb l'esperança de millors temperatures i, probablement, una mica de sol; així que,de nou, a la tarda, ens varem embarcar en un bus cap a Guayaquil del que les ganes de vendre dels diferents operadors de la Terminal i la ferotge competència entre ells, ens va portar enganyades a un vehicle que si bé hauria d'haver fet la ruta directa a la principal ciutat del país en només 4 hores, va convertir el viatge en una tortuositat de carreteres indirectes que va durar més de 6, tenint en compte les múltiples parades que s'alternaven al ritme de la freqüència de pagesos i passants de la zona que decidien, a qualsevol lloc del trajecte, pujar al bus per baixar-ne als pocs quilòmetres; fet que va doblar o triplicar fàcilment la capacitat del vehicle, convertint-lo en un contenidor d'humanitat comprimida, humejant i fètidament odorant ...

A Guayaquil, principal port de l'Equador i amb diferència la ciutat més gran del país amb més de dos milions d'habitants, ens varem allotjar a casa la Roxana, que amb xancletes i un petit vestit d'estar per casa - per fi si feia calor!! - ens va rebre passades les 10 de la nit a la seva enorme casa familiar al nord de la ciutat.

Fets uns tràmits a Air Comet perquè la Mayte pogués canviar el seu passatge de tornada, vist el malecón i una mica del downtown, modern i sense massa alegries, doncs tota la ciutat antiga va ser destruïda fins a 5 vegades per incendis a l'època dels pirates i les mercaderies precioses ... varen donar per closa la nostra visita i varem prosseguir cap a Montañita, lloc des d'on us escric ara encara i on he fet equador del meu viatge, valgui la redundància, a l'equador del món, i al país que porta el mateix nom.

Montañita va ser una revelació, un d'aquells llocs en els que només posar un peu a terra un sap que li agradarà, sensació que es va manifestar més ferma encara en el moment que vaig entrar a l'Hostal Las Palmeras i vaig parlar amb la seva propietària, la Martha, deliciosa com la protagonista de la pel·lícula dirigida fa quasi una dècada per Sandra Nettelbeck, "Deliciosa Martha" ...amb qui, immediatament ens vàrem fer amigues.

Aquesta petita localitat costanera situada sobre la Ruta del Sol Equatoriana, uns 180 km al nord oest de Guayaquil, va experimentar el boom del turisme estranger al voltant dels anys 60, principalment vinculat al moviment hippie - un tipus de turisme que, quasi 50 anys després, encara preval i es fa present a qualsevol racó d'aquesta vila. El seu tarannà tranquil, la seva bonança climàtica i les seves platges llarguíssimes amb bones onades, varen arrossegar fins aquí, una mica més tard, als frikies del surf que, conjuntament amb les activitats de buceig i les excursions a la Isla de la Plata, Parque Nacional Machalilla, són els principals reclams turístics presents.

Els carrers sense asfaltar estan flanquejats a banda i banda per petites parades de tota mena de mercaderia "hippie", collarets, arracades, mocadors, penjolls, parades de piercing, tatoos, trenetes, lectures de tarot, cartes astrals, massatges, reiki, constel·lacions, etc ... i els locals comercials tenen bàsicament 5 categories: botigues de surf (roba, classes, taules, ...), internet i trucades internacionals, restaurants, hotels i hostalets, i els típics "colmados" on hi ha una mica de tot. Com toca, els gossos del món, com els varem batejar amb la Mayte, són arreu, pidolant al voltant dels restaurants, alguns dels quals són també discoteques o locals musicals que ofereixen menjar, internet i gresca les 24h al dia; pel que és fàcil que mentre un esmorza per sortir aviat a fer alguna activitat, acabi coincidint amb aquells que encara fan la "darrera copa"...

A la platja encara hi ha els senyors dels carretons que aquí no només venen "el rico coco", sinó també ceviche, gelats, aigua i begudes congelades ... i òbviament, els venedors ambulants que carreguen tota mena d'artesania local i més (hamaques, talles de fusta, petxines, ...)

Afortunadament el nostre hotel, Las Palmeras, que varem trobar només a la segona nit, es troba localitzat en direcció inversament oposada a tota la zona de gresca i soroll constant, just davant d'un mar que oferix unes postes de sol corprenedores i on la brisa de la tarda t'acarona suaument des de les hamaques penjades amb vistes a l'oceà, gentilesa de l'establiment ...

Conjuntament amb l'hotel, el pack de confort i benestar aquí es culmina amb la sublim cuina del restaurant Machu Pichu, que també vàrem descobrir el segon dia. No varem trigar massa a conèixer en Genís, el seu propietari: un emprenedor de només 27 anys, de mare dominicana, pare català, criat entre Barcelona i Ginebra, negre, rialler, que parla català quasi tant bé com jo i que, a més, és culé a morir!! Tot això deixant de banda que qualsevol plat que escullis a l'atzar a aquest restaurant situat a un segon pis a l'aire lliure, amb coberta de fusta i palla i bona música salsera i directes quasi cada nit, és per xupar-se els dits.

Però malgrat el sol, la platja, la disponibilitat de bon menjar, els nous "amics" i l'ambient cool del poble, el que em reté encara aquí, després que la Mayte ja marxés ahir cap a Lima i jo em fes el ronso, és la segona gran descoberta d'aquest viatge: el surf!!

La visió des del primer dia dels surfers, una estirpe de la calanya similar als snowborders, em va generar una enveja tremenda, alhora que una curiositat infinita per allò de surar sobre l'aigua. Així que un cop demanats preus i un bon lloc per fer classes, em vaig embarcar en les meves primeres dues hores de classe sobre una taula que, ja us ho ben garanteixo, d'estable no en té absolutament res....

En Dani, el meu professor, que encara avui, amb una paciència infinita em guia en el bon maneig de la taula entre les onades, va ser el primer en celebrar les meves petites victòries i en corregir els meus grans errors.

Amb la classe d'avui en porto ja quatre i una col·lecció memorable de blaus i rascades més o menys arreu de la meva anatomia, que al final acabo no sentint perquè l'adrenalina que se t'allibera a la sang en el moment que comences a remar fort i l'onada t'enxampa per darrera a tota velocitat, instant precís en que cal no pensar i tant ràpidament com et permeti la teva tècnica i les teves aptituds físiques, has d'aprofitar per aixecar-te sobre la taua, a poder ser en la posició correcta - doncs les correccions sobre la taula, segons la meva experiència acaben en propulsions incontrolades dins l'onada i fora de la taula -, i finalment, si arribes a assolir exitosament totes aquestes passes, mantenir l'equilibre, una mica a l'estil del que es faria sobre una taula d'snow i surfejar l'onada fins a la platja, fan que cap mal et dolgui massa... si més no no abans de la dutxa reconfortant i per recuperar la temperatura, d'aigua calentona.

Aquesta sensació l'he sentida encara poques vegades, doncs normalment amarmo molt abans d'arribar a la riba, això en el supòsit que hagi aconseguit alçar-me de bon principi... però és una sensació magnífica, sobretot aquella que, anant a buscar l'onada una mica més mar endins, per poder-la enxampar directament abans que rebenti, i així poder-la "baixar" tota, et fa sentir com un petit déu surant per damunt del mar, amb el flux sanguini carregat d'endorfines i el cos tens i "deixat anar" alhora, entre el risc imminent de caure i entrar a la centrifugadora de l'onada que es cargola i la plaent sensació del flow ...

Però tot allò que és bo s'acaba, més que res per poder donar pas a coses tant o més bones que han de venir a continuació... per això demà, després de la meva darrera classe amb en Dani,a les 11 del matí, marxaré cap a Perú, una llarga jornada de bus de més de 18h, a començar una nova ruta.

Algunes fotos on sempre i fins ben aviat!!

Paxi ;O)!

El Quilotoa: Una llacuna de noves sensacions

2009-07-08T03:11:00.003+01:00

La llacuna de Quilotoa és una caldera plena d'aigua que es va formar a 3.914m d'alçada, com a conseqüència de la darrera explosió del volcà que porta el mateix nom fa aproximadament uns 800 anys.

Amb un diàmetre de 3km i una fondària aproximada d'uns 250m, presenta una coloració turquesa espectacular que varia a cada segon, en funció dels núvols que li passen pel damunt, de la quantitat de llum del dia, i de l'angel que te'l miris.

Després de veure les fotos que surten a la nostra Rough Guide, no ens va quedar cap dubte que hi havíem d'anar ... i per anar-hi calia primer arribar fins a Latacunga, petita població (150.000 hab) capital de la provincià del Cotopaxi situada a 95 km al Sud de Quito i a 2.850m d'alçada.

Hi varem arribar de nit, amb reserva feta a l'Hotel Estambul (sempre m'ha sorprès enormement la inspiració dels propietaris dels hotels a l'hora de posar-los un nom ....), segons la guia, l'establiment més antic i amb més caràcter de la ciutat. Amb habitacions tranquil·les a l'entorn d'un pati central, ens varen donar una sòbria habitació al segon pis, amb parquet desgastat al terra, llits ferms i còmodes i una dutxa d'aigua calenta a pressió que feia dies que somniàvem.

Arribar al Quilotoa pel teu compte demana molt temps i un esperit d'aventura que no teníem ganes d'assumir, doncs un ha d'anar de poblet en poblet amb busos locals, i fer l'aproximació final a peu, esperant arribar a temps pels busos de tornada que pugen i baixen per la tortuosa collada fins al peu del volcà, o matinar de valent i acostar-s'hi amb el camió de la llet.

La Greta, la propietària de l'agència del davant de l'Estambul ens va fer una oferta, de fet, més cara de la que ens acabava de fer el Sr. Fabio al mateix hotel, 5 dòlars més cara. Després d'escoltar la seva explicació, de veure fotos del què ens proposava a l'ordinador i de concretar hores i detalls, vaig expressar la meva intenció d'aconseguir un descompte, donat que ens havien fet una oferta "millor" pel mateix paquet. Amb solemnitat, dins del seu anorak marró de plomes amb coll de pèl de conill que duia cordat fins dalt de tot, em va mirar i em va dir que les agències de la població més establertes en el negoci s'havien posat d'acord en els preus i que per respecte a la professionalitat i la imatge del turisme de la regió, no em podia baixar el preu. No cal dir que em va deixar de pedra. El primer que em va venir al cap varen ser les llargues reunions del projecte de Desenvolupament Turístic de la Costa de Barcelona-Maresme, dels darrers en que vaig estar implicada abans de deixar la feina. Vaig recordar les hores discutint el sexe dels àngels amb els empresaris del sector i com entre ells, sense cap mena de pietat ni decor pel bon nom de la marca, baixaven preus d'amagat, a qualsevol cost, per captar els clients de l'hotel del veí del costat ... vaig recordar els "all-inclusive" a 12€ el dia, i .... em va convèncer l'oferta de la Greta, i així li vaig fer saber. Estava disposada a pagar 5 dòlars més per una bona causa i per una gent que tenia clar el què volia del seu negoci.

A les 8 del matí, davant la impossibilitat d'aconseguir un cafè al poble, erem geladetes de fred i amb la panxa buida davant la porta de l'agència, preparades per escalar el Quilotoa. D'acompanyants teníem una parella de Polonesos que varen donar poca guerra i que es varen mostrar alegres al llarg de tot el camí d'anada i de tornada de les quasi 4h de trajecte del dia en 4x4.

Feta una parada breu a un petit poblet anomenat Punjui per, finalment, fer el desitjat cafè!! i on hi havia mercat local aquell matí, varem proseegir fins al peu del volcà que, en aquest cas, de fet, era el punt més alt del volcà, i des d'on es podia observar la llacuna al fons de la caldera, uns 400m més en vall.

La primera visió de la llacuna ja ens va deixar sense alè. Senzillament espectacular!! D'uns colors turquesa i blaus fins a cert punt fantasmagòrics, si bé no tenen més "secret" que els minerals dissolts a l'aigua que li donen un toc de màgia alquímica surreal.

Feia un vent fort i una fred intensa i la roba que portàvem a sobre, els guants i el gorro no bastaven per protegir-se ... Afortunadament, a mesura que vàrem anar baixant, les mateixes parets de la caldera ens protegien de les inclemències del temps, fins i tot sortia el sol a estones, i varem gaudir d'unes vistes extraordinàries de tot l'entorn.

Si bé la baixada va ser bufar i fer ampolles, pujar ja era un altre tema. Malgrat tractar-se només de 400m de desnivell, el pendent era fort i es notava que hi havia menys oxígen a l'aire... Molta gent escollia l'opció de pujar a cavall o en mules, servei disponible al llarg de tot el recorregut, doncs un grup d'indígenes no parava de pujar i baixar amb els animalons ... i em vaig preguntar totalment sorpresa per la seva condició física, quants cops al dia deurien fer el recorregut.

Mirant amunt des de la llacuna impressionava per les altes parets que ens envoltaven, i per un moment vaig pensar que no hi pujaria mai, que no podria .... però recuperant una mcia la filosofia de la bicicleta, és a dir, no miris amunt per veure el què queda i quant puja, mira a la roda, i poc a poc ves fent ... a bon ritme, sense preses però sense pauses, varen refer el camí en poc menys d'una hora.

Les sensacions, malgrat no tractar-se d'una gran fita, foren noves i les sentia al cos, un formigeix a les mans i el cor bategant fort i rítmicament en harmonia amb la natura salvatge que m'envoltava.

Mai m'ha agradat massa caminar per la muntanya pel senzill fet que ho he trobat sempre avorrit, poc intens, llarg i pesat. Aquesta ascensió, potser, per primer cop em va donar una nova visió de la muntanya i del què senten aquelles persones que senzillament estimen aquesta activitat. En certa manera és una meditació, un rendir-se a la magnificència que t'envolta, un no tenir pressa i adonar-se'n que no sempre cal córrer per arribar al final, i que en el fons, el que és bo (alguns diuen que es allà on es troba la felicitat) és el camí i no la destinació final.

Sense quasi adonar-me'n, pensant auqests pensament i d'altres que vaig tenir temps de desenvolupar abastament al llarg del camí, vaig arribar a dalt, paradoxalment en solitari, malgrat la quantitat de gent que transitava la ruta ... i vaig pensar que no era casualitat, i que havia d'haver estat així perquè jo pogués valorar una nova experiència que ni havia entès ni havia valorat fins ara.

Tampoc casualment, ahir a Baños, una preciosa localitat d'aigues termals envoltada de verdíssimes i altes muntanyes al peu del volcà actiu Tungurahua, que encara avui fumeja, on varem reposar un parell de dies a només 1.850m, vaig trobar a la carta d'un restaurant aquesta dita de William Blake que no tradueixo perquè em sembla molt més bonica en la llengua en què va ser escrita originalment.

"He who blinds himslef to a Joy, does the winged life destroy. He who kisses the Joy as it flies, lives in eternity's sunrise"

El cuquet ens ha picat i avui som a Riobamba, una mica més al sud de la Sierra Central, des d'on demà tenim previst fer l'ascensió del primer al segon refugi del Chimborazo, el volcà més alt de l'Equador, que amb 6.385m, i degut a que es troba situat just sobre l'Equador geogràfic, resulta ser el punt més allunyat del centre de la terra.

No tenim material tècnic ni la condició física per fer grans ascensions però si petites incursions com aquesta, sortides de poques hores, amb malles de llana sota els texans i guants de lama ... i bé! moltes ganes de veure el món des de 5.000m, que si tot va bé és el punt més alt al que pujarem.

Algunes fotos més aquí!!

Fins aviat!!

Rodant per l'Equador ....

2009-07-07T03:18:00.005+01:00

- Uds, vienen de la Madre Pátria, verdad?

... varen ser de les primeres paraules produïdes per un taxista que, davant la meva perplexitat, vaig sentir en arribar a l'Equador.

.......

El vol Bogotà - Quito no va ser un vol mancat d'incidents, i aquest cop no
va ser degut a controls d'estupefaents, com ens havia passat en el vol
Bogotá-Cartagena feina uns dies, sinó per problemes més aviat digestius.

Mortes de gana, varem ingerir copiosament i a una velocitat poc respectuosa
amb els processos gastro-intestinals, una bona quantitat de menjar al
Waffles & Crepes de l'aeroport. Amb el cafè a la mà, pràcticament corrent
pels passadissos de l'aeroport, doncs quan ens en varem adonar ja fèiem
tard, varen arribar al control de passaports per a vols internacionals. En
aquell moment la crêpe jo ja la tenia a l'esòfag de nou, i el cafè a punt
de sortir-me per les orelles. La Mayte feia cara de pomes agres i va
aconseguir mantenir la compostura just el temps de l'enlairament de l'avió;
el següent va ser agafar a corre-cuita la bossa del seient del davant i
omplir-la de la crêpe de xampinyons a mig digerir i de cafè no digerit. Jo
vaig tenir temps de sortir corrent i escapolir-me al w.c, on vaig fer tres
quarts del mateix ...

Així, l'entrada al Mig del Món, com diuen ells, va ser lleugeres de panxa i
amb mal de cap sobtat pel canvi brusc, en poques hores, de pujar de la costa
caribenya, càlida i a nivell de mar, a quasi 2.800m i a una fred d'espant a
Bogotá i ... tot seguit a Quito, on ens va costar dos dies treure'ns-la
de sobre i començar a funcionar.

Els controls per la grip AH1N1 (vulgarment, la grip porcina) a aquesta part de món són una paranoïa col·lectiva. Cada cop que entres a un aeroport et trobes un dispositiu mèdic, amb roba pràcticament de quiròfan i mascaretes i gorres al cabell, que et fan omplir un formulari on més et val dir que no tens cap símptoma
que els pugui fer pensar que estàs malalt; i acte seguit, amb un aparell que
a mi em va fer pensar amb els que empren els topògrafs, et fan estar-te dret
sobre una creu marcada a terra i et prenen la temperatura corporal. Malgrat
el nostre estat pèssim varem passar les proves i ens varen deixar entrar al
país, després de segellar els nostres passaports i fer-nos les preguntes de
rigor, sense més preàmbuls.

Les meves primeres impressions de l'Equador varen ser que és un país més
pobre, més brut i més trist, immensament més trist, que la chévere Colòmbia
que veníem de deixar enrere.

Si bé en un principi varem pesar que era una cosa atribuïble només a la
Capital, el desplaçar-nos cap al sud ens va confirmar irrefutablement, que
la gent no és massa sociable i, un cop rera altre, buscant la cordialitat i
l'escalfor humana del país que precedia a aquest, ens varem trobar amb algun
"xascu" al voler-nos fer les simpàtiques.

Malgrat aquesta primera arribada medicament accidentada i un pèl
decepcionant, cal dir que Equador, a nivell ecològic i paisatgístic, és una meravella de país. Pel moment no ens hem mogut de la Sierra Central, i entre els 1.800 i els 4.100 metres, continuem amb la fred al cos. Així i tot, i tenint en compte el nostre desconeixement en primera persona, un petit estudi del mapa i de la guia et dóna una clara idea que des de la Costa del Pacífic, amb les magnífiques Illes Galàpagos - a les que no anirem per restriccions
tant econòmiques com temporals - fins a l'Amazònia més salvatge, passant per
la Sierra, amb les seves muntanyes verdes espectrals, de pics angostos i
volcans altíssims que fan les delícies dels alpinistes que arriben fins a
aquestes contrades, hi ha un món de paisatges i cultures basades en desenes
i desenes de diferents ètnies i cultures que han coincidit en un mateix
espai geogràfic - polític, malgrat no tenir absolutament res en comú; més
enllà està clar, que una bandera que els fa tenir una mateixa nacionalitat -
sovint, imagino, imposada.

Quito és una bonica ciutat colonial de quasi 1,5 milions d'habitants que situada a
2.800 metres d'alçada, té el seu cim més alt de la ciutat en el mirador del
Panecillo (3.000m), i en el volcà de Pichincha (4.794m), al que es puja amb un
funicular, fins als 4.100m, per gaudir d'una bona passejada sota vents
glacial per senders marcats, que et permeten vistes espectaculars de la urbs
que, enorme i totalment dispersa sobre el territori, se'n va més enllà d'on
et pugui abastar la vista.

Des del telefèric vaig poder observar - amb molta molta enveja - gent molt ben equipada i amb bicicletes de descens ben cares, que baixava per una pista estreta i tortuosa, pendent avall, a unes velocitats que m'haurien posat la pell de gallina, de no ser que ja li tenia perquè estava morta de fred ... Més de 1.000 metres de desnivell sense interrupcions amb un pendent d'esglai, puf!!!

No puc evitar - o millor dit, no vull evitar - deixar-me emportar a estones
per allò que diuen "deformació professional" i una vegada rere una altra,
em fixo en com les ciutats estan organitzades, a nivell territorial i
ambiental, i clar, també com es tracta i es gestiona el tema turístic.

He de dir que Equador, o el que he vist fins ara, és un exemple de país "en
desenvolupament", on el turisme és exemplar. Les oficines de turisme són arreu, carregades de bona informació i de gent que sap atendre als estrangers, i eh!!! (això va per la gent que massa sovint ens tornem bojos buscant estadístiques de demanda!!), es recullen dades pràcticament arreu on vas.

Els carrers estan ben senyalitzats i els recursos turístics ben indicats.

A nivell de gestió ambiental i d'impacte territorial ... ho deixem aquí ...

A Quito les quatre estacions de l'any passen tot l'any en un dia: Al matí
està tapat i fa fred, després s'obre el sol i fa una calor d'espant, cap a
després de dinar es comença a tapar i fa fred; al vespre es gira un vent
glacial i et quedes petrificat per la baixada de la temperatura. I així ...
cada dia ... cada dia dels 365 de l'any ...

Sense pena ni glòria vàrem visitar el "Parc Temàtic" (perquè no se li pot donar altre nom) de la Mitad del Mundo. Una mena de barreja de Poble Espanyol i La Roca Village on un es pot passejar per damunt de la ratlla imaginaria que marca geogràficament la Latitud 0, 0, 0.

Vist el museu etnogràfic, realment bo!!, no se'm va acudir res més que "rodar" a l'Equador, i recuperar un dels trucs més senzills de la meva època de gimnasta. Moment que la Mayte va immortalitzar per a la posteritat.

I bé ...tornant una mica enrere en el temps ...Descobrir croissants sense cap mena de farciment (formatge, pollastre,salsitxa, ...) a la fleca del costat de l'alberg en el que vàrem dormir dues nits a Quito, em va fer pensar en què és el pitjor de Colòmbia - que no vaig saber identificar l'altre dia!: I és que no hi ha manera de trobar un croissant normal (entengui's per normal sense res a dintre), ni un bon cafè de forma ordinària, malgrat aquest país sigui conegut mundialment per la "meca" del cafè.

Quito em va donar el swiched on to "travel mood", estat que, quan es comença a viatjar, triga uns dies a aparèixer, fins que un se sent a l'uníson amb el seu viatge i comença a fluir...

Així que, seguim viatjant, no?

Fotos de Quito, de vistes del Panecillo i de la visita al Pichincha, aquí ...

Fins aviat!

Mun

De Pirates i Bruxies del Carib ...

2009-07-04T05:00:00.004+01:00

De totes les històries que he escoltat o llegit de Cartagena de Indias, la que més m'ha fascinat és aquella que explica com les flotes angleses, en un darrer dels seus múltiples intents per fer fora als Espanyols d'aquestes preuades terres del Carib, varen enfonsar centenars de galeres espanyoles, entre elles la galera insigina ..... que es calcula anava carregada amb tones i tones d'or, pedres precioses i altres materials exquisits que es dirigien a engreixar, ja aleshores, els fons del Regne Espanyol. Això era per allà els volts dels anys 1700 llargs, i poc abans que al 1821, després d'una resistència heroica de la ciutat, aquesta guanyés ja definitivament la seva independència del Reino de España.

Diu la llegenda que avui en dia encara aquests vaixells descansen adormits per sempre al fons de l'enorme badia de Cartagena, protegides per l'entramat de petites illes que la formen i resguardades de curiosos i caça-tresors per la profunda fondària de les seves aigües de color blau intens ...

I així, a en Gabriel García Márquez, fill estimat d'aquesta terra, nascut a Aracataca - a la que ell identifica com a Macondo a les seves novel.les - aquesta història el deuria haver fascinat tant com a mi, doncs a la seva obra literària "Amor en los tiempos del cólera", que devoro amb fervor a les hores lliures que em queden entre un lloc i un altre, fa que un dels seus personatges principals, en Florentino Ariza, es decideixi a recuperar aquests tresors del fons de la mar, només perquè a la seva estimada Fermina - a la que enamora hora rera hora amb actes que freguen la paranoia romàntica d'un amor mal correspost, no li hagi de faltar mai de res...

Cartagena de Indias, així anomenada perquè un pèl mal orientats els primers navegadors espanyols que hi varen arribar pensaren haver arribat a l'est llunyà per l'altre costat del món, va ser fundada a l'any 1533 per Pedro de Heredia, i és avui i amb diferència, una de les ciutats més vibrants i enlluernadores que he visitat mai.

Deixant de banda els desenvolupaments turístics a primera línia de mar més moderns, a l'estil Miami Beach, sobre els itsmes de terra de Bocagrande i Laguito, que són una aberració urbanística (malauradament amb molts precedents que ens queden ben a prop), la ciutat vella, és a dir la ciutat emmurallada, és una al·lucinació que et transporta a altres temps, a temps on els pirates eren el pànic del mar Carib i encara no de les aigües de Somàlia, i les dones eren cremades per bruixes a mans de la Inquisició, per exemple per pesar més o menys del que es creia que havia de pesar un cos no posseït.

Els carrerons dins les muralles, sobretot a l'horabaixa, quan la llum del sol dóna pas a l'enllumenat tènue i els locals de la plaça de Santo Domingo s'omple de gent que surten a respirar una mica de brisa fresca després d'un dia - molt probablement de calor sufocant - són espectres també d'altres temps que es barregen amb la salsa que no para de sonar als locals de nit, on es confonen els sons sabrosones d'un local al següent, i on, vulguis o no, les mans se't deixen anar de la Club Colòmbia per fer-les sonar sobre la taula o les cames dansen inconscientment al ritme del so calent calent enbafat d'humitat tropical i que fa un mix sonor amb les onades esverades que xoquen sonores amb el malecón, davant l'increïble passeig de la muralla.

Arribar a casa l'Erveline, la nostra host a la ciutat va ser, per què no?, una sorpresa més. De mare tahitiana i pare marine francès, amb una energia explosiva, un somriure inesgotable i una generositat inabastable, l'Erveline deu ser la persona que, d'haver-hi una medalla al servei d'hospitalitat gratuïta, s'enportaria la palma sense cap mena de dubte.

Així que hi varem entrar hi havia dos nois francesos, la porta era oberta, com hauria d'estar i quedar per la resta de dies que hi varem ésser, i per tot arreu hi havia motxilles mig obertes i estris de la casa mig fets servir.

Val a dir, i els que em coneixíeu no us costarà massa d'entendre perquè, que d'entrada em va fer pensar que allò no era per mi. Un munt de gent a un espai, que si bé tenia unes vistes al·lucinants sobre el Carib des d'un desè pis d'un gratacels amb seguretat i piscina, no era massa gran, dormint als sofàs del menjador, amb altres cobrellits per terra i el que sobrés a l'hamaca, em desbordava una mica... En poca estona va arribat en Trevor, un americà de Texas determinat a pedalar tot sud Amèrica amb la seva bicicleta, la qual havia enviat per correu unes setmanes abans ... Més tard va aparèixer la Flo, una francesa amiga de l'Erveline que viu actualment a Barranquilla, en Christin, un altre americà, l'Adam, un altre amic, l'Eva, l'Angela, una al·lota de Mallorca, ....i l'Erveline va fer el sopar com la cosa més natural del món, malgrat tenir la casa totalment envaïda; això si, per decisió ben pròpia.

Malgrat la meva consternació ens varem quedar i va ser una de les decisions més sàbies que hem pres en dies. Aquella casa era un festival constant, però no en el sentit arrauxat de la paraula, doncs malgrat la multitud es mantenia un ordre i un respecte que no es poden explicar si no es viuen, nits de riures, preparant cada vegada un els sopar, nits de rumbeo als locals de nit on la salsa amb orquestres en viu no para ni per demanar la propera cervesa, i dies de platja a Playa Blanca o Isla del Rosario, ambdues, això si, una decepció per mi davant la massificació turística d'un espai paradisíac que acaba convertint-se en un abocador de persones i deixalles, on el carib és calent de porqueria, malgrat ser encara blau, i on un no pot descansar un minut a la sorra blanca sense que li intentin vendre tota mena de productes: cafès, artesania, massatges, trenetes, tattoos....

Un dia i després un altre i fins a un altre varem postposar marxar, i ho varem fer finalment només amb molta pena de deixar a la gent que encara es quedava a casa l'Ervelin enrere, si bé calia fer-ho per deixar lloc als que vindrien darrera nostra i que estaven apuntats al calendari de la cuina, complet dia rera dia, fins a 5 persones per nit.

A Cartagena va seguir un viatge de menys de 5 hores fins a Taganga, on varem fer nit només per prosseguir al dia següent fins al Parque Natural Nacionla de Tayrona, un espai natural que comprèn fins a 6 ecositemes en un, entre els que destaquen el boscos secs i humits, la selva de muntanya, els eculls i les platges coral·lines i les praderies marines...

Passats els primers 3-4km quilòmetres només es pot accedir a les diferents platges a peu o a cavall, i fins a Arrecife, que és la primera platja adequada per a quedar-s'hi a dormir, amb hamaques o tendes de campanya, varem arribar-nos-hi a cavall. La resta del trajecte, fins a Cabo Sant Juan, el varem fer a peu, a través principalment de platges llarguíssimes de sorra, on la vegetació de la selva arriba pristina fins als seus límits, fins arribar a la nostra destinació, segons ens havien dit, la platja més bonica de tot el parc.

El problema suposo és que a tothom li diuen el mateix i la meva primera visió del "campsite" va ser una bufetada a la galta forta i contundent. La imatge de desenes i desenes de tendes de campanya, penya en banyador corrent i cridant per tot arreu, i fins i tot una televisió conectada Déu sap on, em va fer sentir el desig irressistible de tornar-me'n per on havia vingut. Però era massa tard i ens calia trobar un lloc per dormir abans que fes fosca.

El matí següent i una mica per allunyar-nos de la multitud, varem fer un trekking fins a l'antic poblat Kogui de Pueblito que, de fet, va compensar per totes les misèria d'abaix al camp. Un camí empinat i fet - per obra humana - de pedres muntades com altes escales al llarg de la ruta travessant la selva, antics camins de comunicació de les antigues cultures que hi vivien, suant tota l'aigua que havíem begut i més amarada a la roba, i amb la vista de les llargues platges de sorra blanca, sense cap mena de construcció turística que es podia anar intuint cada vegada més bé a mesura que agafaven alçada, va ser l'antídot perfecte a la massificació turística de tot el que havia vist, i una clausura perfecte d'un meravellós paisatge a Colòmbia, aquella terra perillosa, plena de males persones i de cartels de drogues i d'assassins a la que ningú es vol acostar ...

La darrera nit la varem passar de nou a Taganga, un petit poblet de pescador a pocs quilòmetres de Santa Marta, des d'on volaríem al dia següent cap a Equador.

El millor de Colòmbia: La seva gent; el Pitjor: sincerament, no se m'acut; el Millor Moment: La Club Habana fresquíssima la Plaça Santo Domingo al capvespre escoltant salsa; el Pitjor Moment: La tornada en llanxa ràpida des de Cabo San Juan a Taganga (si m'ho arribo a ni imaginar, no pujo!!)

Fotos al lloc de sempre i fins aviat!!

Colombia: El riesgo es que te quieras quedar!!!

2009-06-28T18:29:00.009+01:00

El primer que t'arriba al cor tan bon punt toques terra colombiana, fins i tot abans de descobrir la seva magnífica diversitat, paisatges i cultura, és l'amabilitat i l'alegria innata de la seva gent.

Com ja apuntava en la meva introducció al viatge - en el post previ - Colòmbia és un festival de sensacions, i en són responsables, en primera instància, els colombians. Com deien a una pel·lícula entretinguda i tendra que vaig veure ja fa molt molt temps "el secret està en la salsa" (Tomates verdes fritos)

Seria molt extens fer-vos descripcions acurades i vernissar-vos d'Història com he fet sovint, al llarg dels meus viatges, parlant dels indrets que visito. Aquest cop el temps és poc i el recorregut és llarg, pel que ens movem molt depressa i no hi ha massa estones per dedicar-les a les tecnologies de la comunicació. Així que, i fent honor al país al que hem aterrat primer, basaré allò que us expliqui més en sensacions i en emocions o sentiments que em genera el viatge, que en els detalls intrínsecs de cada lloc. Per descomptat hi ha coses que no es poden obviar, i aquí faré una petita parada i fonda sempre que calgui ..

Som-hi doncs!

A Bogotà hi feia fred, realment fred tenint en compte d'on veníem, de l'estiuet càlid que per fi havia envaït Girona. Els tràmits d'aduana, visat, seguretat per res es varen assimilar a allò que ens havien dit, que bàsicament t'escorcollen fins a l'interior de les orelles - i això per no fer referència a altres indrets recòndits de l'anatomia humana. Tràmits senzills, molt més senzills per exemple que entrar a qualsevol país de l'Àfrica Subsahariana, on la incomprensible burocràcia detallista de mena i totalment inútil, en la que després de fer-te omplir 3 formularis diferents acaben tots a la paperera del funcionari que t'ha atès, et fan perdre sovint les bones formes, sobretot al principi d'un viatge, quan un arriba "fred" i carregat de cultura occidental.

Ens va acollir en Cesar, el nostre primer Couchsurfer (CS) al país. El taxi que ens va deixar a la porta del seu apartament, a uns dels barris més chich de la ciutat "Barrio Chico", no va ni intentar estafar-nos ni passejar-nos per mitja ciutat abans d'arribar a destinació. I aquí una altra sorpresa que es pot estendre en general a com es tracta al turista a aquesta país: amb amabilitat, sinceritat i respecte. Em sorprèn dia a dia demanar el preu de les coses, als punts més turístics de qualsevol indret per on ens movem, per exemple Cartagena, des d'on us escric ara i d'on sembla que no aconseguim sortir .... i que la primera petició de preu sigui d'allò més raonable i d'acord als preus que tu ja has esbrinat a través d'algú totalment imparcial a la gestió. I bé, així hauria de ser, però una, potser degut als darrers quatre anys de viatges a Índia, Sri Lanka i fins a 7 països d'Àfrica, no hi està avesada i és per això que espero encara hostilitat, mentida i pressió constant sobre la meva persona i els meus euros ...

Res d'això és així aquí.

Colòmbia és net, sorprenentment desenvolupat i qualsevol persona del carrer, et vulgui o no vendre alguna cosa, farà mans i mànigues per ajudar-te en qualsevol cosa que puguis necessitar; fins al punt d'agafar el seu propi telèfon per fer una consulta si no et pot ajudar personalment, o parar a un altre vianant directament per demanar-li si sap la informació que tu li has demanat a ella ... La gent no para de somriure i et tracten amb molta dolçor, i només cal que sonin unes notes de salsa, ballenato o qualsevol dels altres moltíssims ritmes calientes que s'escolten constantment arreu on vas, perquè, al mig de no res, es posin a ballar i et convidin a fer-ho amb un somriure cachondo a l'estil "no t'ho perdis" o "dale! que te quiten lo bailao".

Així, no és sorprenent que, amb bon criteri, el logo turístic de Colòmbia en aquests moment sigui "El riesgo es que te quieras quedarr" ... Boníssim, ni en Bassats hauria fet una campanya de publicitat tant bona!!

De Bogotá, en un dia i mig, varem veure el què calia veure: El Barrio Historico de La Candelaria, el Santuari de Montserrate, al que, com al nostre nostrat Montserrar s'hi puja amb funicular i del que es té una vista espectacular de la ciutat; les +arees "rosa" de Parque 93 i Zona T, i el DownTown, amb les seves aglomeracions de gent, oferta comercial de topmanta, mercats de la puça, i parades de menjar a les que una no es qüestiona la salubritat ni higiene del que t'ofereixen. Amb diferència s'enduen la palma les Obleas, una mena de galetes tipus hòstia de misa que farceixen de dulce de leche, i cobreixen de fruites fresques, iogurt i cereals!! Uhhmmmm!! un atentat al teixit adipós però un immens plaer al paladar!!

Després d'un cansadíssim viatge de (de fet només 8h) per carretera, per una ruta tortuosa que assoleix la seva màxima alçada a un pas de 3.400 metres a la Cordillera Central, i que serpenteja al llarg de tot el seu recorregut a l'estil de la Collada de Tosses, varen arribar a la encara més freda població de Manizales, ciutat d'uns 400mil habitants al cor de la Ruta de los Cafetales Colombianos. No cal dir que al llarg del nostre viatge, a banda de boniques vistes de selva tropical humida que a mi personalment em va recordar a Monteverde, a Costa Rica, varem tenir l'oportunitat d'afartar-nos de veure plantacions de cafè, alguns amb boniques mansions i cases annexes, propietat de la finca.

A Manizales ens va acollir en Julian, un enginyer de sistemes que treballa a la Universitat. Amb el seu amic en Harold, tot un personatge que es vanagloriava de no haver cuinat a la vida i de no saber ni obrir una llauna de tonyina (me cocina mi mamá!), ens varen portar a visitar alguns indrets de la ciutat i El Cable, el primer sistema "automatitzat" de transport de cafè des de la zona baixa de los cafetales, a Honda, fins a Manizales on s'embarcava per riu fins a la costa, i des d'allà era exportat a altres països. El recorregut que abans es feia en més de 45 dies emprant ases, en els anys 20 permetia transportar el cafè en només 5 dies mitjançant un sistema de carretes penjades d'un monocable. Aquesta gran obra, finançada per la Reina d'Anglaterra, va ser un factor clau, així ens va dir en Julan, pel desenvolupament d'aquesta ciutat penjada de les muntanyes.

A Manizales va seguir Medellín, on només varem trigar 4h en una mena de mono-volum-bus que, confortablement i a un preu mòdic, ens va deixar a la Terminal del Sur d'aquesta ciutat amb nom que immediatament suggereix imatges de conflicte, violència i drogues .... conceptes que per extensió s'apliquen inconscientment al total del país.

La Colòmbia d'Uribe ha canviat molt i en la gent es nota l'agraïment que senten per un president que els ha obert el seu propi país, pel que ara es poden passejar tranquil·lament i on els narcos i les guerrilles són reductes amagats en punts remots de la selva, cada cop menys forts i contra el que es lluita ferotgement dia a dia.

En aquest sentit, és a dir parlant de seguretat, em cal dir que, si més no fins al moment present, res més lluny de la realitat que sentir inseguretat quan una es mou pel carrer. És de sentit comú que sempre hi ha gent "dolenta" a tot arreu, gent que busca fer-te mal, per diners, per addiccions diverses o pel simple plaer de fer-ho .... però no crec que a Colòmbia n'hi hagi més que a altres indrets i seguint les precaucions bàsiques que a una li caldria tenir a la mateixa Barcelona, per dir algun lloc al Raval, no sembla que hagis de tenir cap ensurt desagradable.

El poc temps que varem tenir a Medellin el varen dedicar a passejar amb l'Elisabet, una noia de Girona amb qui havíem contactat des de CS i amb qui varem coincidir en el temps en aquesta caòtica si bé igualment agradable i acollidora ciutat. El metrocable, el metro aèria - és a dir no subterrani - és l'orgull de la seva gent, docns el varen construir fins i tot abans que Bogotà tingués el seu Transmillenium, una mena de Tram que atravessa la ciutat en tots els seus angles i que fa bastant còmode i senzill circular-hi.

Una extensió d'aquest metro són uns funiculars que pugen a las "comunas" de la ciutat. Uns barris penjats de les muntanyes que conformen la vall en la que s'encaixa tota la ciutat de Medellín, a l'estil de les fabelas del brasil i fins on no fa massa, ni els seus mateixos habitants podien passar de certs carrers de la seva barriada, si no volien córrer el risc de ser assassinats per les bandes. Les comunas, sobretot la Nororiental, va ser el principal planter de sicaris per a en Pablo Escobar - paradoxalment una persona respectada i estimada per molts dels habitants de Medellín.

Amb aquest funicular varem pujar fins a la parada de la Biblioteca de España, dalt de tot de la comuna, on es fa necessari dir que es materialitza una gran iniciativa del Govern Espanyol en aquest cas, per portar facilitats de cultura i educació a uns barris realment marginals: amb biblioteca per a infants i adults, sales d'ordinadors, tallers constants d'activitats, cursos de formació per a gent gran, i en fi, un gran centre cultural que permet una mica d'aire nou i modern a barris fets d'uralites, de teles i plàstics on la gent viu o malviu, això si, sense deixar mai de ballar salsa a cada oportunitat que se'ls presenta, o de tornar-te un somriure quan te'ls creues pel carrer. Un breu passeig pel barri, amb les precaucions bàsiques que demanava el lloc i una actitud despreocupada, ens varen portar de tornada a la ciutat, i al Parc de les Escultures de Botero, on es varen fer les 12 de la matinada del dia 24 a Catalunya (entrada al dia del meu aniversari) i on vaig rebre el meu primer regal que em va arrancar la llàgrima fàcil (a qui es senti al·ludit: gràcies de nou!)

A Medellín, o més ben dit a Rio Negro, que és on està ubicat l'aeroport més gran de la ciutat a una hora aproximadament de camí, ens va acollir en Juan Fernando i la DIana, una parella jove absolutament encantadors i amables, que ens esperaven amb el sopar a la taula, una mostra de la cuina quotidiana colombiana: arepas de blat de moro, guacamole, amanida de mango, croquetes de bacallà, entre altres delicatessen que varen ser caprice de dieux pels nostres estomacs buits.

Saltant-nos totes aquelles cauteles econòmiques que un cal tenir en compte quan es viatja amb un pressupost petit i amb filosofia d'una motxilla a l'esquena, varem decidir que no teníem esma de fer un viatge de més de 16h en bus fins arribar a la nostra propera destinació, el Carib Colòmbia amb primera parada a Cartagena de Indias; així que varem dilapidar 100€ en un bitllet d'avió i varem fer un trajecte còmode i condicionat, doncs a mesura que un s'acosta a l'equador, la temperatura comença a pujar i la humitat se t'aferra a la pell impassible i aliena al teu sofriment de "mono/-a" (terme que empren aquí per designar a la gent més aviat clara de pell i cabell).

La casa de l'Erveline, la nostra CS a la ciutat va ser la gran sorpresa del viatge, o si més no una gran sorpresa més .... i Cartagena de Indias un lloc màgic, sensual, amb una història de pirates i bruixes, sota palmeres que cobreixen platges de sorra blanca, cases colonials magnificents i una perpètua alegria a l'ambient i a l'aire que irremeiablement no et poden deixar indiferent ...

Però ja he escrit molt per avui i teniu moltes fotos per veure i informació addicional per llegir si així ho voleu. Jo ho deixo aquí.

Avui marxem cap a Taganga i Tayrona Park, des d'on s'accedeix des de la ciutat de Santa Marta, una mica més al nordest de Colòmbia i bé ... abans de deixar el país, aproximadament el dia 3 de juliol, tornaré amb les anècdotes de Cartagena i d'aquests, diuen, espectaculars parcs naturals.

Les fotos ja sabeu, als meus àlbums de Picasa.

Fins a la propera!!!

Un sorbet de passió!!

2009-06-24T00:20:00.006+01:00

Hola gent!

Reprenc cosMUNologia, aquest cop en allò que em sigui possible i en el què sigui explicable, per fer-vos arribar algunes sensacions, plaers, perdicions o bestieses, d'una nova "creuada", lluny de l'Àfrica perquè necessitava un canvi, i així pràcticament a una altra punta de món.

Avui inicio el blog sense més, només per dir-vos que sóc aquí, que tinc ganes de compartir el viatge amb vosaltres, i que aviat pujaré fotos i noves aventures i desventures que espero us facin passar una bona estona i us apropin una mica a mi ara que sóc lluny.

Pel moment només us avanço que Colòmbia, i només portem 3 dies aquí, és un plaer als sentits, la gent és d'una amabilitat exquisida i els paisatges, tant aquells humans com geogràfics, són extensos, diversos i acolorits.

Qui s'apunta a viatjar amb mi? Si és així, espero el vostre feed-back, vull comentaris i també, saber de vosaltres i del què aneu fent. No cal venir fins aquí per passar-ho bé i segur que teniu mil coses a explicar.

Des de Manizales, el cor de la ruta de Los Cafetales de Colòmbia, us envio una forta abraçada!!

Mun

Sant Grau: Lost & Found o la crònica d’una pèrdua anunciada.

2009-03-27T09:28:00.002Z

D’haver tingut un GPS, hauria estat realment interessant veure després sobre el Google Maps per on carai hem acabat passant!!!

Clar que, d’haver tingut un GPS, realment no hauríem passat per on ni sabem que si o no hem passat, doncs no ens hauríem perdut.

Dit això.

Eren les 9’30 del matí, tocades, del passat diumenge i a l’estació de servei de Santa Eugènia (del Güell, emprant la nomenclatura correcta) érem 9: Lluis, Adrià, Notario, David, Jordi, Jan, Gencat, jo mateixa, i una nova incorporació, en Pablo que el pobre no sabia on s’havia ficat!

A la pregunta, qui sap pujar fins a Sant Grau, tothom s’ha fet l’entès, i qui més qui menys tenia alguna idea de per on passar; a més, portàvem no una!! sinó dues guies de Btt per les Comarques Gironines, una d’elles signada fins i tot pel mateix Mr.!!, que no han sortit en cap moment de la motxilla ... intrèpids, ens va la marxa!!

Però tot el que ve a continuació no hauria d'haver estat una sorpresa.

De bon matí, pensant que potser algú havia enviat un missatge de darrera hora, he mirat el correu i la tragèdia estava anunciada:

“Darrer minut: acabo d'arribar (1:05am) i no estic en condicions de pujar a Sant Grau (ni de llevar-me abans de les onze). A passar-ho bé. Jeiem”

Upps!

El primer gran què ha estat creuar el Ter. Per La Pilastre passava molta aigua, a l’alçada de Bescanó, passat el primer pont, tres quarts del mateix ... i bé, ja només ens quedava Vilanna i creuar per la carretera.

En David ens deixa: ha d’anar a ajudar a un amic a fer un trasllat i torna pel mateix carril bici per on hem vingut. I és que hi ha gent que té seny i se les veu a venir...

La resta, amb l’orientació que ens ha caracteritzat al llarg de tota la ruta, i un cop deixada enrere la fàbrica de Can Casademont, hem passat de llarg la cruïlla que entra a bosc a Constantins, i hem seguit per la carretera asfaltada uns 5 km més.

Finalment algú ha dit que no anàvem bé i que el millor seria tornar enrere, expressió que val a dir que, al llarg del matí s’ha deixat sentit diverses, per no dir moltes, vegades.

Arribats a Constantins i al final del poble dues pujades davant nostre: serà la de la dreta o serà la de l’esquerra .... uhhmmm!!!

- A mi la de l’esquerra em sona més

- .... doncs vale....

Ni 100m, una cadena a terra marcant camí privat i un paisatge desconegut ha fet saltar el següent “crec que no anem bé, hauríem de tornar enrere...”

(i mitja volta)

La pols de terra seca surant a l’aire feia preveure que no érem massa lluny de la sorrera, i tot i que ens ha anat d’un pèl, hem trobat la cruïlla que, amagadeta a l’esquerra, comença a pujar cap a Sant Grau.

S’ha acabat la carretera ampla i plana i malgrat el pendent no és molt dur, el caminoi és estret i el relleu demana més concentració. Tothom va pujant bé, alguns més endavant, altres més pausadament, però pinta bé. A algun il·lús/-a, se li passa pel cap que "això ja està fet”!!

Primera gran decisió: Davant tenim un fort pendent dissuasori, a la dreta el camí puja més tranquil·lament i convida a agafar-lo. Com que som dèbils ens deixem seduir i fem tornar enrere a l’agosarat Adrià que, amb un coratge suprem, havia iniciat l’ascensió de la pujada que tota la resta havíem, voluntàriament, ignorart

- Ei!! jo, ho recordava més dur, vols dir que anem bé?

I la sensació és que ens movem direcció de tornada a Girona, i no amunt.

A una parada de reagrupament algú aixeca el cap.

- Mira!! Es veu la Senyera!! Sant Grau és allà dalt

- si però ... no sabem si hi ha camí!

- There’s always a way – salta en Jan que ja entén i parla de tot, i si cal barrejat.

- què fem? Pugem per aquí?

I vinga amunt!!

Fins que, qui havia dit “jo ho recordava més dur”, comença a pensar que es podria haver guardat les paraules, posa el plat petit, puja el volum de la música, i decideix concentrar-se en les pedrotes que no deixen de topar-se amb la roda del davant, mentre la de darrera no para de derrapar sobre ella mateixa, pel terreny sec i pel fort pendent que ... a més a més.... nooooo s’acaba mai!!

Comencen a aparèixer els peus a terra i la quasi impossibilitat de tornar a pujar a la bicicleta; hi ha massa pendent. Comença la llarga ascensió a peu ... i qui més qui menys intenta, quan el terreny ho permet, tornar a pujar a la bicicleta, valent-se fins i tot de l’ajut dels companys que l’aguanten per poder fer la primera pedalada. Un, dos, tres ... ara!! 50-100 metres... i plof!! Següent pedrota, peu a terra i el pulsòmetre a 192.

- crec que caminaré una mica més ...

I així, no se sap ben bé com, arribem en perpendicular a topar-nos amb la ruta nº5, i amb motos, quads i ciclistes que ja van de tornada.

- que anem bé per Sant Grau???

L’Adrià, en Jan i en Lluís van uns metres per davant i tiren milles.

En Notario ha desaparegut. El darrer cop que algú l’ha vist s’havia anat a amagar darrera una verdissa .... Li haurà passat alguna cosa?

- No em trobo gens bé, no sé què em passa – diu en Jordi tot pàl·lid.

I ja tenim la primera pàjara!!

Una barreta de xocolata, una estoneta assegut a l’ombra i en pocs minuts el recuperem.

Però en Notario. On és?

Sona un mòbil.

- Ei Mun, que torno enrere, no puc més

En Notario ha aparegut!!!

Però el convencem que acabi de pujar i baixi per a ruta nº5.

En Jordi que encara no les té totes i en Gencat que té un compromís per dinar decideixen acompanyar a en Jose. I amb això perdem 3 persones més.

En Pablo i una present seguim fins a dalt i no triguem a trobar la darrera rampa. És la única cosa que no havia pogut oblidar del darrer i únic cop que havia pujat a Sant Grau fa més d’un any, doncs em va quedar gravada a la retina l’impacte que em va fer veure-la.

Però hi posem ganes, mirem a la roda del davant, mai a la pujada, i amunt!!

L’Adrià i en Jan són dalt fent honor a la Senyera. En Lluís prepara la càmara.

Els cinc supervivents ens mengem un enorme sobao arribat directament de Santander – bonísssim!!! – fem la foto de rigor i, deixant de banda l’exploració del terreny, decidim baixar seguint la ruta marcada.

Sense cap mes incident arribem a Girona passant per Sant Gregori.

Algunes fotos aquí.

Birthing Sustainable eMotions in Paris

2009-03-08T08:02:00.005Z

Where they say babies come from …

And so, once upon a time Sharon & Mun met for the first time at a place we decided to so-call "Hotel California" in the southern Chilean location of Pucón.

Tucked by the fireplace, sharing stories about worldwide experiences, we couldn't managed to gather the courage to leave this wonderful little hostel .. and so, we kept on delaying our departure, day after day, while wandering the streets of the Mapuche’s little town in the company of our adopted stray dog (Sharon named after "Perro"), or even attempting to climb up and snowboard down the live volcano Villarica.

Some years after, a few encounters in between and many stories told, last night a dirty diaper smelly hotel room at the Montmatre district and a common project gathered us together again in Paris.

Sustainable eMotions was born today at the Rive Gauche of the Seine River with the mission to become both a Home and a Think Tank where people could engage to learn and debate about a broad scope of issues related to sustainability: living, eating, farming, producing energy, reducing waste, travelling, relating to others.

As the community builders of this amazing project, Sharon and I decided that we’re basically story tellers, passionate people psyched about sharing our knowledge and emotions about what sustainable living can spread into … but we can't do it without you, as sustainability is also sharing and learning from each other.

We want our cozy home to be a place to give way to a mass explosion of ideas, thoughts and possibilities, the chance to get a lot of people engaged to believe in a common dream …That’s it: To change the world one blog at a time!

We utterly think this is a fascinating idea and we both know that, together, we could do it, specially if like we said, we can count on you.

So, hold on there, we’re seriously working on it and soon enough, you’ll hear more from us … airing possibly by then from our Sustainable eMotions brand new blog.

In the meantime, feel free to contact us in order to become yourself a community contributor. You’re very welcome as this is definitely a global an open project to anyone interested in it. We want people with ideas, no matter how wild, courage to live and willing to work hard and to give a little bit of his/her precious time to help us make this a better world for all – especially for those less fortunate than most of you reading this now.

We can’t wait to hear from you!!

Don’t refrain fom sustaining your emotions, just let us know about them!!

Sharon & Mun

Puerto Viejo – Cuzco. Per què no?

2009-01-27T08:14:00.011Z

El darrer viatge al Senegal i Mali em va retornar a casa amb poques ganes de viatjar, puntualment, més enllà de les Gavarres ...

i el sentiment es va instal•lar en mi confortablement, sabent-se, per una vegada vencedor, quan ja quasi havia renunciat a poder-se manifestar mai més.

Des dels 17 anys, quan vaig fer el meu primer viatge totalment sola, que poques vegades havia sentit la necessitat de no marxar enlloc i reiteradament qualsevol espai de temps, real o forçat, s’havia convertit en una bombolla a la que pujar a contemplar el món. De vegades des de l’aire, d'altres arran de terra.

Més enllà del viatge, en un sentit més formal de la paraula, el que representa curiositat, esperit de conèixer noves gents i noves cultures i d’enriquir-se com a persona, el viatge per molts dels que viatgem, en siguem conscients o no, va molt més enllà de la percepció manifesta, fregant necessitats, mancances i frustracions que s’amaguen rere els replecs més ben emmidonats d’una cortina de desconeixement.

En aquest sentit no escapo a aquesta afirmació, i el viatge, per mi també, sovint té connotacions que esquitxen un present poc satisfactori, on algunes peces no encaixen en el puzle d’un ara planer, de notes de risc, aventura i exotisme que de ben segur, l’experiència ens ho diu, hauran d’injectar adrenalina a un flux sanguini endormiscat de convencionalitat.

Més enllà de les cultures alienes, dels pobles i de les gents, hi ha un univers personal a descobrir, una terra feréstega de la qual en desconeixem encara molts racons, un esperit inquiet que no troba repòs en les conviccions que lliguen a la majoria de la gent que coneixem a treballs estables, vides organitzades, hipoteques d’infart i famílies exemplars, que si bé a voltes arribem fins i tot, molt esporàdicament, a envejar, no aconsegueixen instal•lar valors a la nostra dermis més profunda, i s’escolen per l’aigüera, amarats del sabó que hem fet servir per rentar-nos, canonada avall, cap a profunditats secretes que recorren la xarxa insondable de tubs que travessen invisiblement el subsòl de les nostres ciutats, conjuntament amb la dutxa que ens torna al món de bon matí.

Viatgem per fugir o fugim per viatjar? És una pregunta que jo, personalment, m’he fet moltes vegades. I clar, no té, per descomptat, una resposta única, i de ben segur que hi ha casos i gent per tot.

Puerto Viejo (Costa Rica) – Cuzco (Perú) des d’ahir em volta pel cap. Igual que un retorn a les sublims platges de Zanzibar i una possible incursió a la desconeguda Mozambic i illa de Mafia...

Fa només cinc mesos proclamava que no anava enlloc, avui el cuquet que viu dins meu i que no es conforma encara d’un dia a dia prou amable, diu que què fem aquí, i em pregunta inquisitiu que quan marxem...

Fam de canvi, set d’aventura, incertesa d’un present que en alguns aspectes m’angoixa i al que vull donar l’esquena el més aviat possible. I de nou, viatjar apareix en el meu conscient, com l’alternativa fàcil a emocionar-me pel desconegut, a arriscar la seguretat, a viure moments difícils, passar una mica de por i una mica de gana. Desconfiar i trobar-se en la necessitat de confiar en les circumstàncies per molt psicodèliques que se’ns apareguin al davant. Fer passes endavant, tornar una mica endarrere. Buscar sopluig a la pluja suau, emmarar-se de pluja torrencial. Plorar de soledat, trobar refugi en el somriure desdentat d’un vell desconegut que et mira encuriosit o en la mirada riallera d’un nen descalç. Veure la mort de a prop, i al costat una humanitat de vida. Una cançó a l’iPod que et torna a casa i a records acollidors, una trucada per escoltar una veu que enyores, un paisatge que t’acarona les parpelles i et situa en el context. Una realitat percebuda, un company de viatge trobat a una cruïlla, una ànima reconfortant que ahir no coneixies i que avui és part del teu present i et dóna seguretat.... No saber fins on arribaràs demà i gaudir del camí malgrat intuir quina és la teva probable destinació, a la que podràs, en funció del nivell de temptació dels diferents trencalls de la ruta , arribar ... o no.

El viatge de plaer o el plaer de viatjar? Fer el turista o caminar sense perdre l'esma? Anar o venir ignorant si el món està del dret o del revés en un univers en bona part de la seva totalitat desconegut.

Puerto Viejo – Cuzco, per què no? Em sona molt més exòtic que San José – Lima ...
I quants països i històries hi deu haver pel mig: Panamà, Veneçuela, Colòmbia .. dreta o esquerra? Directe a Perú o una incursió a les Guayanes i una travessia per l’indomable interior brasiler? ... ahhh!!

Asseguda al Fresh & Ready de Passeig de Gràcia amb Aragó se me’n va la ment. I miro el rellotge i me n’adono que arribo tard a la feina, i m’és igual. Avui ja m’és igual.

Puerto Viejo – Cuzco, per què no? ... i un desig materialitzat en un llibre de viatges ... per què no?

Com deia un dels poetes del 68: "Demana allò impossible per aconseguir el possible. El somni realitat i" ... era la realitat al poder? (no ho recordo, però tampoc em sembla important ...)

La primera gran "compra" de l'any ...

2009-01-17T19:24:00.005Z

Donat que desconec el seu nom l’anomenaré Pep, doncs perfectament s’ho podria dir.

Amb un metre setanta i poc, uns texans clars, jaqueta negra i gorra marinera a conjunt, estava palplantat al costat de la pila de carros al Mercadona que hi ha sota els cinemes Oscar. Tenia les mans entaforades a la butxaca, i cara de fred. Me l’he mirat perquè just jo anava només amb una samarreta i les mànigues rebregades a l’alçada dels colzes. Feia un bon sol encara si bé és cert que l’aire era fred, i estar-se palplantat al mig del carrer no és el mateix que baixar d’un cotxe calentet de rodar per la carretera i de l’aire de la calefacció.

Les nostres mirades s’han creuat només uns segons i no he pogut evitar preguntar-me què hi feia allà. “Segurament espera algú que ha entrat a comprar un moment”, ha estat el meu primer argument.

Així que he entrat al Mercadona, i les piles de menjar, de begudes i d’altres productes varis, un munt de bosses dels quals en aquests moments mentes escric reposen al rebedor de casa meva, esperant ser endreçats al lloc que els correspon en l’ordre concertat de casa meva, han distret ràpidament la meva atenció.

He intentat anar a la idea. No m’agrada anar a comprar, m’agrada menys encara omplir les bosses a mesura que la persona que les passa per l’escàner les va apilonant unes sobre les altres, i la gent que està a la cua em mira inquisitivament, dient-te amb els ulls: “va! fes via, que jo tinc molta pressa” ... ; tampoc m’agrada descarregar-les del cotxe a casa, i sempre passen hores abans no aconsegueixo endreçar-les ...

Primer he trobat la secció dels olis i la carnisseria, que he esquivat ràpidament, i passant per les begudes (coca-coles zero, isostar, coronites i heinekens), aliments empaquetats (arròs, pasta, blat de moro, llaunes de tonyina – sense oblidar que no n’hauria de comprar i recordant l’Enric que em mataria si sabés que en compro – , espàrrecs, etc.), he arribat als frescos (softies, col lombarda, pastanagues, cogollos, ..) al pà, i uf!! Finalment els iogurts. Una ràpida passada per la secció química (detergents et al.), i cap a sofrir l’estréss de la cinta mecànica de la caixa i la gent que escull els dissabtes a la tarda per anar a passejar al super, i de cop i volta li entra la pressa per sortir-ne ..

Empenyent el carro amb tot el pes del meu cos, del que sobresortien una pila de bosses de plàstic, a les que he entaforat tot allò que no cabia a les meves bosses “ecològiques”, he sortit del super contenta de pensar que en un parell o tres de setmanes com a poc no hi hauria de tornar.

En Pep encara era al mateix lloc ...

Un cop descarregades les bosses al portaequipatges del cotxe, m’he dirigit cap a la zona on es deixen els carros, i on ell es trobava encara.

Intencionadament aquesta vegada he evitat el contacte visual i he fet el que havia de fer, mentre al donar-li l’esquena, m’he fixat més atentament en ell- "Què hi deu fer encara aquí?"

Al sortir de darrera el plafó que amaga els carros, i mentre em dirigia al cotxe, en Pep se m’ha acostat:

- Perdona!

- Si? – li he respost un pèl sobtada de que em parlés.

- Em pots donar alguna cosa per comprar una barra de pa o així ...

- Com? – realment no l’havia entès.

- Que ..., saps? Estic a l’atur. Si em podries donar alguna cosa per comprar-me menjar, una mica de pa ...

Ho ha dit en un català immaculat, sense cap mena d’accent forà. Un català de comarques amb certa connotació rural, si és que n’hi he d’atribuir alguna.

He trigat uns segons a respondre crec. En cap moment se m’havia acudit des que l’he vist en arribar al Mercadona que era un pidolaire. I de sobte he recordat moments dels viatges a països “pobres”, en que aquesta escena es repeteix una i altra vegada al dia ...

- Doncs si vols et dono menjar, però no diners. Què et sembla?

- Em sembla bé, m’ha respòs amb un sormriure franc.

I amb això li he fet gest de seguir-me fins al cotxe, on obrint de nou el capó, he tret una de les barres de pa de cereals que havia comprat i he fet gest de donar-li.

- Ostres, gràcies!

- Espera!

En tornar la vista al cotxe, on les bosses s’amuntegaven les unes sobre les altres, farcides de tota mena d’aliments que podrien atipar unes quantes persones uns quants dies, i al recordar, que a banda dels amics que aterren ara i adés a casa meva, tot, tot, era només per mi, m’he descobert un pèl miserable. Un sentiment també que he sentit moltes vegades quan amb tot de dòlars a la butxaca i com a poc tres targes de crèdit entre la motxilla i els mitjons, o el sac de dormir, m’he passejat pel mig de misèria i, en ser demanada “ajut”, he correspost amb un àpat o amb alguna cosa comestible que portés a la meva bossa. Una gota d’aigua en un oceà de desolació.

- Té! - he agafat el paquet de tonyina que havia comprat i l’hi he donat. Emporta’t això també.

- Moltes gràcies – ha dit amb els ulls sobtadament oberts que s’han descobert brillants i blaus, color del que no m’havia adonat fins aleshores. I amb el pa sota el braç, ha marxat caminant cap al lloc del que havia vingut, sota la meva mirada escrutadora ...

He entrat al cotxe i he pensat que potser si és cert que hi ha una crisi, aquesta crisi de la que tothom se n’omple la boca, i que ja no es restringeixi només a sectors marginals – o suposadament marginals, pels que podríem entendre immigrants, estrangers, etc. Una crisi, de la que, a banda de veure pujar els preus dia rere dia, jo, afortunadament, poca cosa n’he patit. No és que en dubti, només que a voltes em sembla que se’n fa un gra massa i que ja comença a servir d'excusa per a qualsevol banalitat, entre elles, els abusos laborals que pateixen els treballadors en una conjuntura que, d’entrada, fa por i et coacciona subconscientment a aguantar allò que, potser, en una altre context, no aguantaries ..

I he pensat en coses que ara no venen al cas i que ja sabreu en el seu just moment, i he pensat que en Pep podria ben bé ser jo algun dia ... i m’he sentit culpable d’haver-li donat només una barra de pa i un paquet de llaunes de tonyina ....

Per Nadal recorda’t dels que t’han fet ser qui ets.

2008-12-22T23:19:00.007Z

Així es ven Orange en la seva nova campanya de Nadal...

Escuava mongetes verdes quan, de rerefons, esperant el telenotícies del vespre, m’ha arribat a les orelles i el missatge m’ha penetrat, subtil, al cervell.

Potser, si hagués estat mirant el televisor, pel que intueixo bombardejaven amb imatges d’alegria i de xerinol.la, no hauria tingut el pensament primer que m’ha vingut al cap... De ben segur que no. O potser si.

I el primer que he pensat és que no m’agrada el Nadal. I em disculpo d’entrada, si és que cal disculpar-se per les pròpies creences, per aquest post disruptor que, probablement, irromp la pretesa bonança i alienació col.lectiva que ens embriaga a tots d’hipocresia febril aquests dies.

De sobte és obligatori i part del protocol ser feliç, estimar al pròxim i ser amable amb la veïna aquella que ens gira la cara sistemàticament des de la darrera festa en la que va trobar que férem massa soroll, d’això ja en fa un munt d’anys.

I em pregunto: per què?

Perquè si estem contents, si ens renten el cervell fent-nos creure que estem contents més ben dit, i pensem que tot va bé i tot és bonic, i si a més a més a les grans superfícies ens posen cançonetes enganxifosses que, sense adonar-nos-en, acabem taral•lejant amb un somriure estúpid als llavis, tal volta oblidarem que el nostre compte bancari no és tan galdós com voldríem, que el jefe ens puteja, que tenim son i estem cansats, que la hipoteca no para de pujar i que el petroli s’acaba ... i comprarem tot allò que sens dubte no necessitem, omplint el carro de superficialitats innecessàries que ens han venut que ens cal absolutament tenir, i regalar, per fer feliços als que “ens han fet ser qui som”.

I als que han fet ser “qui són” a països de l’Àfrica Sub-Sahariana, per posar només un exemple, em pregunto, què els hi hauríen de regalar?

Als que porten les indústries brutes i contaminants fora de les estrictes legislacions europees; als que exploten a altres persones (i a criatures) amb llargues i esgotadores jornades de treball pel preu diari del que costa un cafè a Passeig de Gràcia; als qui aboquen les deixalles tòxiques que aquí no volem a llocs on quatre dòlars compren un suborn; als qui cremen excedents per regular el mercat mentre a altres llocs del món cada pocs segons mor un nen de fam, ... i en darrera instància, a tots nosaltres, consumidors feliços que tanquem els ulls a tot plegat i en som co-responsables a l’ombra.

A nosaltres, aquesta gent que els "hem fet ser quin són", què ens haurien de regalar?

Un ràpid cop d’ull a aquest rellotge, que he recordat haver vist en algun moment en el passat i que he re-buscat avui, ens diu que, darrera els llumets, els arbres ben guarnits de Nadal i els somriures induïts per les grans campanyes nadalenques, darrera el sorollet de l’aparell de passar les targetes de crèdit i darrera els ninots disfressats de Santa Claus – d’altra banda totalment impropis de les nostres latituds – que infesten cada cop més les façanes de les cases als barris residencials amb cadència monòtona però amb impassibilitat infinita, ... i un llarg etcètera, darrera tot això hi ha una altra realitat, trista i volgudament ignorada, un Nadal diferents per 4/6 parts de la població del Planeta.

El món com nosaltres el coneixem i vivim és el Gran Món d’una ridícula Petita Minoria.

Si volem regalar coses bones a aquells que ens han fet ser qui som, potser comencem per fer que Nadal sigui cada dia i que tothom al món tingui la oportunitat de viure dignament i senti que té alguna cosa a regalar, ni que sigui de les que no es compren amb diners, que en el fons, són les millors.

Que és una utopia, ja ho sé. Que nosaltres sols no podem canviar el món, també. Però, com deia el Capità Enciam: Els petits canvis són poderosos i (i això ho afegeixo jo), estan a l’abast de tots.

Bones Festes!

Mun

Quan la independència depèn dels efectes futurs del canvi climàtic

2008-11-26T14:39:00.005Z

Aprofitant que fa dos dies seguits que sóc a casa, cosa que s'agraeix entre l'anar i venir constant que caracteritza el meu present laboral, miro el telenotícies migdia.

M'ha sobtat avui saber que el que per a bona part del món seria un efecte negatiu, per no dir catastròfic, per una petita comunitat d'inuits (altrament dit, esquimals, terme que porta conotacions despectives) que habiten l'illa de Groenlàndia, podria representar la Independència.

En les eleccions que es varen celebrar ahir es votava l’acord subscrit amb Dinamarca al juliol que amplia notablement les competències de la considerada major illa del món i que obriria la via per a la independència total d’aquest territori si així ho decideixen els seus habitants.

I bé, un 75% de la gent que va votar va votar que si!! ...

Això que pels que compartim il·lusions de desfer-nos de països que han usurpat la nostra identitat i que, a més, ens buiden la butxaca, és en ell mateix motiu de joia.

Però el tema no acaba aquí. Groenlàndia té una forta dependència econòmica de Dinamarca, i només en el cas que fora capaç de poder explotar els seus recursos petroliers, que jauen ara sota les gruixudes capes de gel que conformen l'illa, podria permetre's aquest "luxe". Paradoxalment això només seria possible si els efectes del canvi climàtic seguissin les previsions i l'escalfament global acabés fonent part d'aquest gel, de manera que el petroli, és a dir, la Independència de Groenlàndia, fora assequible per a la seva posada en valor.

Dura controvèrsia... Si jo fos inuit de Groenlàndia, realment no sabria què voler ...

Ninguna mujer nace para puta

2008-11-25T14:43:00.008Z

Avui és el dia internacional contra la violència envers les dones i encara que sigui un breu, no podia deixar de dir fer-ne esment a cosMUNologia.

Les dades que he escoltat avui, a grans nombre, parlen d'unes 10.000 i tantes denúncies per maltractament a Catalunya i més de 6.000 detencions des de principis d'any. D'unes 7 dones mortes.

La Vanguàrdia d'avui, dades a nivell d'Estat, eleva aquest valor a 400.000 dones que pateixen maltractaments, de les quals, segons la mateixa font, només un 30% arriba mai a posar una denúncia. 57 dones mortes a mans de la seva parella des del mes de gener ...

El telenoticies migdia de TV3 explicava com només ahir un grup de mestres i nenes que es dirigien cap a l'escola caminant, a l'Afganistan, varen ésser ruixades amb àcids des d'unes motocicletes, dons els talibans estan en contra de l'escolarització de les dones ...

i a diferentes escales i en diferents contexts, podria anar seguint. Però no és la finalitat d'aquest post i busco només recordar-vos a tots i a totes que aquesta trista realitat existeix i que n'hem de ser conscients.

Un grup de dones maltractades de Salt ha decidit donar la cara i sota el nom "Volem", han preparat un documental explicant el seu cas i com se'm varen sortir. No el trobo, imagino que és massa recent ...

Us deixo amb un video de YouTube d'Skap amb imatges prou suggeridores.

Fins aviat!

Mun

Més info sobre la frase "Nimguna mujer nace para puta"

Resistint-se a FaceBook

2008-11-21T17:34:00.005Z

Arriba un moment que, com diuen, el millor per lliurar-se de la temptació és caure en ella.

I a mi això em passa bastant sovint. Sóc dèbil ...

Fa ja bastant que FaceBook córrer per la xarxa, concretament i segons les meves fonts documentals (wikipedia), des del dia 4 de febrer de l'any 2004.

Al trobar aquesta dada el primer que m'ha passat pel cap ha estat pensar què deuria estar fent jo aquell dia ... I com que tinc aquest mal costum de saber on tinc les coses endreçades, he recuperat la meva agenda d'aquell any.

Segons les meves notes el 4 de febrer és l'aniversari de l'Edu Gabriele, un amic argentí amb qui vàrem fer cursos de doctorat plegats, i a banda de l'anotació que a les 17'30h tenia hora amb la esteticient, l'agenda segueix:

- demanar info a la casa de cultura sobre els cursos de PNL
- fer la comanda de llibres d'Amazon a l'Enric
i
- reservar taula pel dia 15/02 a Can Joan d'Adri

... i ja sé que no ve al cas però a mi m'ha fet gràcia mirar-ho.

A aquella època treballava al CEAB-CSIC i estàvem arrancant StrateGISt amb en Junior ... Una època en que pensàvem que seriem els mega-cracks del GIS a Girona i ens menjariem el món.... Val a dir que pel poc que ens hi vàrem dedicar no ens va anar malament, però crec que cap dels dos teníem esperit de grandesa empresarial, pel que allà va quedar el tema.

I bé, el dia que FaceBook va aparèixer el món, creació del programador informàtic Mark Zuckerberg, per ser-ne membre havies de ser necessàriament estudiant de Harvard College. No va ser fins després de diferents versions i ampliacions de "permisos", que el setembre del 2006 es va obrir al gran públic. Actualment emplea a més de 700 persones, té uns beneficis de quasi 300 milions de dòlars americans i Sony Pictures vol fer una pel.lícula d'aquest fenomen.

Dos anys de resistència i ja ho veieu, aquí estic, engreixant el tou de més de 120 milions d'usuaris registrats que conformen la xarxa social més activa del món, que es diu ràpid!!!, i que per descomptat no es lliure de tanta popularitat com controvèrsia!!

En fi, tot això per dir que ja tinc un perfil i que ja que hi sóc pel tros ... espero que TOTS us feu amics meus molt aviat!!

Fins a la propera!!

Mun

Airing from FaceBook

2008-11-21T17:01:00.004Z

Finally, I give in!!!!

Resisting doesn't make sense anymore as it's almost daily that I get an invitation from some proud soul that has just registered a profile at FaceBook and is in a desperate search for friends across the net.

So, and this is especially for you Sharon!!, I do too have a profile now!!

Taking into account that I already have a blog where I do basically write in Catalan, I'll keep my FaceBook in English, so you can keep track on me and on my whereabouts.

It's your turn now guys!! Wanna-be-my-friend??

Looking forward for seeing ALL your shots stuck on my profile and, definitely, to hearing from you.

Tight shaky-squeeze to you!!

Mun

Bicing BCN Revisited

2008-11-17T19:03:00.005Z

Finalment, la baixada promesa: a tota velocitat, amb un terreny perfecte per la humitat ens llancem cap avall saltant tants trencaaigües com podem. Abans d’arribar a baix, però encara deixarem la pista i girarem cap a l’esquerra per un corriol que ens acabarà de portar a tota velocitat fins a baix ...

Així finalitzava més o menys la crònica de la sortida d’ahir al matí a Les Serres.

I no he pogut evitar rememorar les imatges que guardava impreses encara a la meva ment de la sensació de seguretat i risc alhora, aquella sensació que tan enganxa i que només poden arribar a copsar en la seva totalitat aquells que, com jo, comparteixin la passió de rodar per mig del bosc a velocitats que superen en escreix el límit establert per la “llei” per aquest tipus de vehicles: Poder? Força? Cerca de límits? Perill? ... qui saps...

Muntaner avall sobre la bici número 383 recollida a l’estació de bicing del c/ Mandri amb no sé quina cruïlla, he sentit inseguretat i por, por de veritat. Tot allò que ni em passa pel cap sobre la meva bicicleta i per terrenys, en principi, molt més “abruptes”.

Amb texans i la bossa de feina, amb l’ordinador a dins, mig penjada a l’esquena com he pogut, la bufanda al vent, m’he sentit com l’Snoopy amb orelleres i ulleres de ventisca volant sobre una avioneta destartalada.

Primer he envaït sense miraments la vorera, però sortejar els vianants m’ha fet sentir malament i he recordat la Lliga Anti-bici que en Pere volia iniciar fa un temps a Terrassa (primera ciutat catalana en implantar sistemes col.lectius de bicicletes públiques); així que he decidit provar amb el carril bus-taxi. Però que per darrera t’empaiti un autobús o un taxi no dóna tampoc massa tranquil-litat; i he saltat ja directament al carril que “suposadament”, i tenint en compte que la ciutat està repleta, per no dir col.lapsada de bicicletes i de un nombre ridícul de carrils-bici, em tocava, que era el compartit amb els cotxes.

La pesada bicicleta de 3 pinyons i un plat tenia espatllat el canvi, pel que era absolutament inútil intentar pedalar. Arribada una certa velocitat era com anar amb plat petit i pinyó gran, no hi havia res a fer. Així que m’he agafat fort al volant i l’he deixada rodar Muntaner avall fins arribar a la Diagonal, on, donat que estava a la dreta, m’ha estat impossible accedir al lateral del carril bici i he hagut de continuar baixant, fins que, a risc de que qualsevol del cotxes que baixen indiferents a la teva condició d’inferioritat (he recordat el meu casc!), m’enculés pel darrera, he aconseguit arribar a l'esquerra a algun carrer que devia ser Paris, o Londres, no he gosat aixecar la vista per comprovar-ho , i he girat nord.

Travessat Balmes, pel pas de vianants, entre els vianants, a peu, empenyent la bici, he aconseguit arribar al carril bici de Diagonal. Res a fer!! No es podia pedalar, només deixar que la bici rodés.

A la cruïlla amb Passeig de Gràcia he enfilat cap avall i la meva alegria ha estat màxima quan, a l’alçada de Provença, he trobat una estació de bicing, he desmuntat, l’he aparcada al seu lloc, i he retornat a la seguretat de la vorera i de les meves dues cames ....

No hauria pensat mai que me n’alegrés tan de baixar d’una bicicleta!!!

Crònica de 7 dies @ Meetic

2008-11-14T16:47:00.011Z

El dia que ma mare ens va demanar a mi i a la Mayte que l’apuntéssim al Meetic va ser el dia que em vaig acabar de convèncer que jo també ho havia de provar ...

I és que no em digueu que els temps no han canviat. Abans les mares renyaven a les filles perquè sortien amb nois “desconeguts”, ara elles s’apunten a pàgines web pseudo-mercats de la carn, i per si fos poc, els acabes escrivint tu el perfil del que podria acabar essent el teu futur pare-adoptiu. Clar que, ara que ho penso, és tot un detall poder participar en l’elecció de les qualitats que el farien un possible bon candidat.

Dit això, i seguint la màxima aquella que surt en negreta i de forma permanent al meu blog, és a dir, provar-ho tot, ni que sigui una vegada, avui fa una setmana em vaig donar d’alta.

El primer dia va ser espectacular, me’l vaig passar mirant perfils i rient per les coses que llegia. Sens dubte, el millor, el d’un tiu de Figueres que deia “me maravilla que siendo ateo vea cada dia a Dios cuando me afeito por la mañana ....” No me'n vaig poder estar i li vaig haver d’enviar un email felicitant-lo per haver-me fet riure a cor que vols ... quin crack, i el tema continuava llarg, llarg, explicant què meravellós que era tot ell i quina sort que tindria la dona que l’enxampés. Acabava afirmant que desitjava que “ganara la mejor!!”.

I bé, val a dir que si hi ha elements d’un calibre indescriptible, personatges de totes mides i colors, ciència i religió, de tan en tan també trobes personatges que semblen interessant, i seriosament, alguns tius molt guapos!!

Aquí l’estadística del meu perfil al llarg de 7 dies:
Nombre de visites: 340 (que dóna una mitja de 48,57 visites al meu perfil per dia)
Nombre de “fechazos”: 189 (el que si relacionem amb el nombre de visites, ens dóna que un 55,58% de les visites han acabat derivant en un "felchazo")
Emails rebuts: 20 (el més patètic el que portava com a títol "Hello pretty!!")

Des de Perú fins a Salt, passant per Alacant, Chile, Canadà, Estats Units, Turquia, Marroc, El Cairo, Euskadi, Valladolid, Barcelona, Melilla, entre altres, els “fechazos” (“enamorament sobtat” en català, però és que realment té poc glamour dir-ho així ...), han estat d’homes d’entre 26 i 57 anys, de tota raça i condició.

El que només em fa concloure que, o estem tots molt desesperats, o com diuen ... “el amor es ciego”, o “there’s no mountain high enough” ... o moltes més d’aquestes xurrades que tan bé descrivia la Lucia Etxevarria al seu llibre “Yo ya no sufro por amor”, quan parlava de com d’empardalats estem tots en aquest tema, i com els mitjans i la societat, al final, és qui ens diu com ens hem de sentir.

Ara us preguntareu quins són els valors de l’estadística inversa, és a dir, quants perfils he visitat, quatsn flechazos he enviat, etc ... Jajaja!! Doncs no ho sabreu, només us diré que he contestat només a dos emails, un a la rèplica del fantàstic Déu que es veu al mirall cada dia, i l’altra a un “somnia-truites” amb magnífics ulls de gat a qui de moment no m’he pogut resistir ...

Tot plegat ha estat divertit però ja n’he tingut prou ... així que, experiència viscuda, i em dono de baixa.

Fins a la propera!!!

No me pidas que te bese porque te besaré ...

2008-11-14T11:00:00.002Z

En vaig quedar amb el nom al veure el trailer el dia que amb en Jeiem vàrem anar a veure “Vicky Cristina Barcelona” – per cert, un reclam turístic de primer ordre per a la ciutat. Espero que en Woody Allen hagi negociat de sotamà alguna comissió extraordinària amb Turisme de Catalunya ...

Però tornant al tema que volia comentar avui ... “No me pidas que te bese porque te besaré” és una comèdia fresca que arranca fàcilment rialles per la seva senzillesa.

Desafortunadament la varen treure de la cartellera del Girona el dia en que la vàrem anar a veure, malgrat això segur que la podeu trobar a internet, valent-vos d’altres recursos.

Albert Espinosa, que a banda de ser-ne el director és un dels principals protagonistes de la comèdia, treu a relluir sense cap mena de complexes, tabus dels que, per regla general, no es parla quotidianament a la nostra societat, com les deficiències mentals i físiques, la masturbació o la realitat oculta de la por al compromís – en aquest cas, no de collita pròpia, però ves! relacionada amb els homes –

Us deixo amb el trailer Aquí

Molt recomanable!

Potser Bush va ser necessari …

2008-11-06T10:12:00.007Z

Només quan un torna d’unes quantes – poques o moltes – setmanes a l’Àfrica, és capaç d’apreciar la delicadesa que amaga la simplicitat d’un bon pa amb tomàquet. De fet, ja mentre un és a l’Àfrica, comença a percebre i a trobar a faltar allò que, caigut dins la inapreciació de la càlida quotidianitat , fa temps que va deixar d’apreciar. I el gust et torna a la ment, talment l’estesis assaborint en aquell moment, i notes com la salivera t’omple la boca; així com els passava als gossos de Pávlov quan escoltaven les campanes que aquest feia sonar abans d'alimentar-los ...

Només quan un ha passat una temporada – més llarga o més curta – en la foscor intimidadora de la nit, o en dies grisos que semblen no tenir fi i fan que pensis que, total, no val ni la pena sortir del llit; pot apreciar l’energia que injecta a les venes un dia blau i solejat d’hivern.

Només quan un s’ha sentit profundament decebut per la mentida, l’egoisme, i la covardia del gènere humà, pot apreciar conèixer a una d’aquelles persones que són una perla “estranya”, de les que la mare Natura decideix posar sobre el planeta només esporàdicament i que sovint arriba disfressada de simplicitat que busca passar inadvertida. Aleshores un se n’adona de que no és cert que la societat està perduda totalment i que els valors, del que parlava en el meu anterior post, “Radical love”, han tocat fons.

Hi ha esperança, docns?

Potser el “Yes, we can” d’Obama va calar tan fons en la societat nord-americana – o tal volta em caldria dir “estadunidenca”, doncs a Nord Amèrica, encara que de vegades ho oblidem hi ha altres països, perquè només passant per la “gana”, la “foscor” i la “decepció” que va portat el període Bush, es podia impulsar el trencament i el canvi.

Obama és jove, té un nom inspirador i transgressor; Barak vol dir “l’afortunat”, i en honor al seu avi, el seu segons nom és Hussein, és negre, carismàtic, atractiu i intel•ligent. I molt més que tot això, ha sabut com seduir a les masses.

Cert, com em deia algú ahir, “moltes esperances en un sol home”... però passi el que passi a partir d’avui, ahir va ser un moment d’aquells que fan Història, i nosaltres hi érem per viure-ho, el que em sembla motiu més que suficient per celebrar que, encara, hi ha persones sobre la terra a qui val la pena donar-los una oportunitat de sorprendre’ns gràtament.

Radical Love

2008-10-16T17:42:00.006Z

Potser un títol un pèl estrafolari per trencar un silenci de quasi dos mesos a cosMUNologia, però no és per casualitat que l’he triat, de la mateixa manera que res ho és a l’univers, o això penso jo ...

A reprendre aquest discurs que, en el fons, és un discurs intern que en alguns casos acaba arribant a alguns de vosaltres, m’hi empenyen dues coses: La primera les ganes d’escriure, que no han desaparegut malgrat no les hagi exercit; i la segona l’encoratjament d’algunes persones que, públicament han manifestat trobar a faltar les meves reflexions. Gràcies Neo! ;O) – entre d’altres -

Fa unes setmanes vaig conèixer la Toni, una noia nord-americana d’ aproximadament la meva edat. Ella es va posar en contacte amb mi, a través de Couchsurfing per allotjar-se una nit a casa meva. El cert és que atabalada com vaig sempre, vaig mirar lleugerament per sobre el seu perfil, però no hi vaig posar massa deteniment. Em va semblar que tenia prou bones referències, pel que li vaig dir que si.

Va ser en Chris, quan al reenviar-li el perfil de la Toni i convidar-lo a passar el capde amb nosaltres, em va fer notar que era, realment, un perfil “interessant”.

La Toni va arribar i el fet és que se’n va cuidar més en Chris que no pas jo mateixa, que, en la meva tònica habitual, vaig continuar fent la meva vida, amb la diferència que algú dormia a l’habitació de convidats, i en Chris al sofà ....

En algun moment, però, suposo que el caos ens va acostar i varem tenir la primera conversa una mica llarga, només ella i jo. Em va explicar que era fotògrafa i que en aquests moments estava dedicant-se a fer un reportatge sobre la vida de les monges de clausura joves, a diferents països del món. També que feia poc havia passat una temporada a un convent, a Pennsilvanià, a una comunitat de religioses, entre les quals hi havia una novícia de només 22 anys, la germana Laurent Franko; una joveneta que, en un moment determinat de la seva vida, provinent d’una família conservadora nord-americana, amb els estudis bàsics finalitzats, i una parella estable amb la que s’havia de casar, va decidir que ... això no era suficient per ella. Que tot l’amor que ella tenia no es podria sentir realitzat mai senzillament formant una família i veient-la créixer al costat de l’home que estimava. Pel que, després d’una meditació profunda, i empesa casualment per la lletra d’una cançó a l’atzar a YouTube, ho va deixar tot i es va fer monja de clausura ....

La Toni va descriu l’amor de la Laurent per Déu com a Radical Love, emprant precisament una expressió escollida per la mateixa novícia al llarg del reportatge, quan diu que sentia que havia de donar-se més “radicalment a Déu”, perquè aquest era el seu destí. A banda del privilegi de poder moure’s dins un lloc solemnement privat i reclòs al món exterior, la Toni en va fer un meravellós reportatge que podeu veure al seu web, si aneu a l’aparat de multimèdia. El cert és que costa una mica de carregar, però sigueu pacients, us garanteixo que us sorprendrà i que val realment la pena.

Davant la meva perplexitat de que una persona tan jove pugui prendre una decisió d’aquesta magnitud, em quedo amb el que diu una de les monges més veteranes al final del petit documental, i és que només es pot arribar a entendre una decisió així, si un ho ha sentit mai a la pròpia pell.

Així, jo no ho entenc, però no deixa de fascinar-me que algú,repeteixo, tan jove, pugui decidir d’un dia per una altre, literalment, canviar de planeta, quan la majoria dels "adults" que jo conec, dubten tremendament cada matí només per decidir la roba que s'han de posar...

El vídeo mostra clarament la vida al convent, i les imatges denoten un ambient afable, tranquil i mancat de totes les presses, anars i venirs frenètics, frivolitats, preocupacions mundanes, i demés daltabaixos de la quotidianitat en la que vivim els que, suposadament, “tenim la sort” de viure en un país “civilitzat” i occidental.

I aquest abisme em fa pensar que la crisi de la que tan parlen, o perdoneu, de la que només parlen ininterrompudament i sense treva, tant els mitjans de comunicació com la gent al carrer, no és només una crisi econòmica financera, sinó que va molt més enllà i que és una feréstega i abominable crisi de valors que ha portat a la societat occidental al declivi en el que ara ens toca viure.

I en Neo em va recordar a Màtrix, i Màtrix és, per molts motius, conjuntament amb The Fight Club, la meva pel•lícula preferida. I ho és perquè toca la fibra sensible i, si un hi para atenció i treu la palla del gra, és a dir les baralles espectaculars – part material del missatge – de la filosofia que reposa darrera cares ensangonades o naus espacials atacades per enormes pops, no té més remei que adonar-se’n que la societat, potser, no és feliç perquè aquest “programa de software” no ens interessa. I sinó us recomano llegir “Happiness”, de Will Ferguson, i fer-vos un bon fart de riure, tot veient què passaria al món si els llibre d’auto-ajuda funcionessin i tothom fos feliç.

Potser el que ens falta és una mica més de l’amor radical de la Germana Franko; i que consti que no encoratjo a ningú a tancar-se a cap convent; però potser si a replantejar-se els valors que regeixen la nostra societat, a potser decidir-se a ser més honestos, més valents, i sobretot, a aprendre a respectar als altres, donant-los amor incondicional – i en aquest cas parlo de l’amor de Krishnamurti, i no d’un amor romàntic o religiós.

Us deixo amb el vídeo i amb les vostres pròpies reflexions ...

Bentornats a cosMUNologia!

Mun

De retorn de Timbucktú. La fi d'un viatge a Àfrica

2008-09-06T13:37:00.009Z

My Mali shots here!!

Fotos de Mali aquí!!!

Diuen les llegendes que Timbucktú és a la fi del món ...

... a mi, arribar-hi, em va donar realment aquesta sensació.

Aprofito que pujo les fotos de Mali per explicar-vos una mica quines són les meves conclusions d'aquest viatge.

Sento haver deixat a mitges una història i no haver pogut compartir més amb vosaltres el què ha anat passant; però aquest cop no m'ha estat possible. Ni era fàcil trobar ordinadors i temps per escriure calmadament, ni he tingut tampoc l'ànim de fer-ho perquè en general no ha estat un viatge massa satisfactori.

Copiant a trossos un email que vaig enviar a un amic que en el seu moment em va preguntar perquè la meva percepció del continent havia canviat tant des de l'any passat, us ho explico a vosaltres també una miqueta.

Per mi, fins aquest darrer viatge; Africa havia estat un lloc fascinant, i de fet, continuo pensant que ho és. Mali per exemple, el que n'he vist, és molt bonic, i tan verd que ningú que no ho vegi no s'ho pot creure.; però per mi, la majoria dels paisos africans que conec una mica - 7 fins al moment - i per això, per extensió parlo d' Àfrica en general, malgrat sigui una bestiesa fer-ho, no tenen solució ni futur. I dir-ho perquè ho penso em sap molt greu, perquè crec de veritat que és una terra màgica.

El problema no és el continent, és la manera de fer i l'actitud dels africans, i en part, la major responsabilitat la tenim els occidentals perquè és la nostra cultura d'alguna manera la que ha malmès la seva. És impossible que això mai avanci i entenc cada cop millor que gent amb certa cultura i ambicions, perquè n' hi ha i molts, deixin el país, amb el que aquí només queden aquells que no tenen ni cultura ni ambicions o potser el coratge o els recursos de fugir; i això és un desconcert a cada cantonada.

És impossible que una cosa surti com un havia previst. Les previsions només serveixen de brúixola per saber on voldries anar en un moment determinat, però si no hi ha per davant un munt d'euros, i sovint ni així, el que no vol dir que, potser, al final, el resultat no sigui satisfactori, només diferents del que tu volies o havies planejat, una cosa arribi al port que tu t'havies marcat com a destinació.

A Àfrica es viu pensant en el present, en el benefici immediat, que suposo que és la manera de fer dels supervivents, i no es pensa en el sembrar pel demà; s'ha après a parar la mà i a esperar que, del cel – és a dir dels avions que transporten els blancs – arribi ajuda i solucions, ni que siguin provisionals.

Personalment penso que la industria turística, que té un potencial que no m'atreveixo ni a estimar a tot el continent, no és una excepció a aquesta degradació, pel que no es pot anar per lliure si no es vol acabar estafat cada mitja hora, decebut, frustrat i dolgut, fins al punt, que gent com jo, que estimen Àfrica, arribem a dir que no tornarem.

No crec en l'ajuda humanitària, i molt menys en la caritat. Crec que ambdues són responsables primers d'haver manipulat i corromput a aquests paisos i a aquesta gent, i els han convertit en pidolaires, busca-vides i mentiders que busquen el camí fàcil a tot i han après a que els arribin els “peixos”.

En el seu moment vaig dir que no trepitjaria un altre continent fins que no acabés amb els 57 -crec - d' aquest continent. Ara és probable que no trepitgi aquest fins que no acabi amb la resta del món – i és que hi ha molt món encara que no he vist. Cal dir que hi ha comptades excepcions per les que ho faria. El que està clar és que no ho faré per lliure com fins ara i no ho faré en bastant de temps, per no dir “mai” que, igual que “sempre” són paraules que no volen dir res i no m'agraden.

Dit això, em cal dir que és cert que part de la culpa és meva. L'actitud que es necessita per aguantar això es impecable, i jo no l'he tinguda en tot moment aquesta vegada, perquè ja no sé perquè el cos em deia “no” i, malgrat tot, vaig no escoltar-lo ...

Sénégal: Le Pays de la Teranga

2008-08-20T17:52:00.004+01:00

Check my Senegal Pictures here!!

Fotos de Senegal aquí!!!

La Rohaya acabava de sortir de la seva dutxa matinal. Duia un pareo al tors, una tovallola blau cel al cap i una altra d'un rosa pàlid tivant al tors, encaixada just sota les aixelles.

Reia amb un somriure quasi tan gran com tota ella, de dents blanques ben cuidades, que resaltava encara més la seva pell de xocolata negra abundant i ben farcida que es va deslliurar a la pressió de la tovallola rosa tan bon punt, aixencallada de cames, es va asseure a l'enorme butaca de vellut desgastat beig que quedava just davant del televisor que retransmetia, sense que ningú s'ho mirés, una competicio de natació dels Jocs Olimpics, deixant aixi a la vista i sense prejudicis dos pits enormes i deformats fruit haver criat, malgrat ella no deuria tenir massa mes de 45 anys, a 8 fills ...

- Bon jour Moune, bienvenue, comment allez vous?
- Salut Rohaya, je suis bien; merci ...

Somone, a la Petit Côte, va ser un dels primers llocs on vaig trobar repòs a aquest pais; i la Rohaya una de les persones amb qui més vaig gaudir de converses a mig matí, al pati de casa seva, sempre vibrant de gent: fills, nets, visites, parents i d'altres que, com és bon costum a l’Àfrica, poden apareixer a la teva porta a qualsevol hora del dia o de la nit amb un farcell al cap que amaga alguna cosa deliciosa de menjar per oferir-te i unes inmenses ganes de xerrar i de comparir.

I és que si una cosa si te l'Àfrica, i els africans per extensió, és temps per donar als altres ...

Després de deixar Barcelona un pèl a contracor aquesta vegada, quan per primera vegada en molts anys havia decidit que no volia viatjar sola i les circumstancies varen fer que, malgrat tot, fos així, l'aterratge a Dakar - soferts dos vols que vaig sincerament trobar curts i poc incidentats - no em va sorprendre.

Per quart cop en un any aterrava a un país africà, i ara ja no em venia de nou el fascinant caos que regnava just a la porta de sortida de l'aeroport, on els taxistes t'envolcallen tal un allau de neu i t'arrosseguen amb el corrent de les seves ofertes i peticions esbojarrades.

Veure entre la foscor els ulls blau clar de la Luci em va fer sentir de cop com que d'entrada em podria relaxar i que, aquella nit, no em caldria barallar-me amb ningú ...

L'habitació de l'hotel era correcta i humida i la varem compartir.

Com ha estat el cas els darrers anys, venia d'un estiu magnífic a Girona; amb els amics, les festes o sopars quasi cada nit, les sortides en btt, el sol, la llum i un munt de noves sensacions que realment valien la pena ... malgrat trobar-me als tròpics, Dakar em va semblar freda aquella nit i em vaig alegrar de no estar sola. Realment la Luci s'ho havia currat.

La Ma Jose, la supervivent de les dues valencianetes amb les qui hauria d'haver emprès aquesta aventura des del primer moment, no arribaria fins el dia 22, amb el temps just per volar a Bamako i remuntar el Niger cap a la misteriosa Timbucktu ... Entretant; jo havia de decidir què faria a Senegal, i bastant més complexe que això de gestionar, com ho faria.

*******

Joal, a uns 100 km al sud de Dakar, i encara dins la Petit Côte, té el privilegi d'haver estat el lloc de naixement de Léopold Sédar Segnghor, el primer president de la República de Senegal un cop proclamada la seva independència pràcticament fa dos dies, el 4 d’abril de l'any 1960.

De Joal s’accedeix, a través d’un llarg pont que només es pot atravessar a peu o en carro, a Fadiout, una illa tradicionalment de pescadors, feta de forma artificial única i exclusivament de petxines de berveretxo i un dels principals punts d’atracció turística del país pels seus bonics manglars i la singularitat de comptar amb un cementiri mixte, on hi ha enterrats conjuntament -això si, un a cada banda del terreny – cristians i musulmans.

En Gerardo va aparèixer al peu del nostre 4x4 amb la seva camisola blau elèctric on, desgast pel temps i l'agressió de la neteja, encara es podia llegir "Joal-Fadiout Sindicat de Turisme. Guide Professionel".

En un espanyol sortit directament de la Real Academia de la Lengua, i val a dir, bastant mes ric en expressions i vocabulari que el meu propi, es va dirigir a nosaltres i ens va explicar que ell seria el nostre guia.

Entre explicacions pròpies de lloc i referències històriques, ens va explicar també com, essent un lloc tan visitat, havien arribat a adonar-se'n de la necessitat de preservar l'espai, tan des d'un punt de vista cultural com en la seva vesant més mediambiental, per poder aixi continuar oferint als visitants allò pel que aquests arribaven a aquesta bonica localitat arran de riu i envoltada de frondosos manglars.En una breu estona ens va fer una bonissima descripció del que hauria de ser el turisme responsble i ens va il.lustrar en la innovadora iniciativa del poble en aquest sentit, on un grup de guies i professionals del sector s'havien sindicat per treballar conjuntament pel benefici de tots.

No cal dir que em va sorprendre més que satisfactoriament, pel que li vaig comentar que, d'alguna manera, jo em dedicava a això i que seria bo mantenir-se en contacte per mail per compartir opinions ... greu error!!! doncs des d'aquell dia no ha deixat de trucar-me per demanar-me que torni a Joal i els ajudi en persona.

I suposo que la Luci té raó i aquí tothom s'agafa a un ferro roent ...

De retorn a Somone, dins el 4x4 de l'Olvido, l'Eva i l'Ana - una mare i dues filles a qui la Luci havia organitzat el séjour a Senegal i amb qui várem compartir el dia de viatge a Joal-Fadiout - ens vàrem aturar al Gran Baobab i jo no vaig poder evitar enrecordar-me'n del Petit Princep i dels enormes baobabs que tenien unes arrels tan grosses que envoltaven el petit planeta i el mig ofegaven.

Aquest, segons la meva Rough Guide i la persona que ens va donar l'explicació in situ , i es que aqui, de sota les pedres surten guies improvitzats, és el segon més gran d'Àfrica. El primer es troba localitzat a Kenia i a mi, l'any passat, sembla, em va passar inadvertit, doncs vaig entrar, travessar i sortir del país sense ni tenir-ne coneixement.

El baobab és un arbre formidable del que se'n pot aprofitar tot, de les arrels a les fulles, als fruits i l'escorça per a diferents finalitats; i que, per suposat, té qualitats màgiques.

Aquest en concret et concedeix un desig si tens el coratge d'entrar a dins el seu fosc i humit centre a través d'un petit forat i si, amb tot de ratpanats alatejant i cridant arran del teu cap, poses les dues mans contra la seva escorça per la part de dins - l'orientació, ens varen dir, no és important - i de tot cor demanes un desig amb totes les teves forces.

I jo, que no sóc supersticiosa però sempre penso que, per què no?, i ves! per si cas, ho vaig fer malgrat la meva claustrofobia .... Ara veurem si el baobat és realment màgic i es compleix ... I com que, clar, un desig s'ha de mantenir sempre en secret, o diuen, no es cumpleix, de moment, o si cas fins que es cumpleixi, quedarà amb mi ...

*******

La Luci va marxar un dilluns i jo em vaig quedar a Somone, amb en Yossouf - el guarda de la casa on teniem llogades les habitacions - i en Djibi - el seu etern amic qui, malgrat no viure allà, hi feia mitja vida, per no dir la vida sencera; és a dir, no feia res, que és la principal cosa que fa aqui moltissima gent - especialment els homes - la major part del seu temps, especialment si s’ho han muntat prou bé i han aconseguit, amb el seu charm, que algún europeu –normalment europea- amb mala consciència els enviï de tan en tan alguns centenars d’euros, amb els que es poden relaxar i viure tranquil.lament.

Arran d'un mar que vaig trobar lleig – i és que no em puc treure del cap Zanzibar i les seves aigües turqueses, palmeres altíssimes i sorra espectral - Somone em va semblar en el seu conjunt, un lloc acollidor per passar uns dies i decidir el meu següent moviment.

Les seves platges llargues i fermes, esquitxades de peixos morts, escombraries i taques de quitrà, em permetien córrer cada tarda a la caiguda del sol, iPod en mà i enmig d'una munió de gent que, com jo, aprofitava l'hora baixa per fer una mica d'esport i veure cloure el sol dins l'ocea, sempre, malgrat tot, un espectacle fascinant que ens regalen les costes de l'oest.

Els matins de Nescafe amb llet en pols i pain chocolat recent sortit de la boulangerie del poble i que amablement en Yossouf m'anava a buscar - no cal oblidar que la major part de la costa oest d'Àfrica és francòfona i amb una forta influència encara dels seus colons - eren mandrosos i llargs, en discussions de tot i de res amb qui fos que, aquell mati, s'havia acostat a la casa a matar una mica del temps del dia que tot just s'acabava de despertar ...

El matí seguia amb la Royaha, a la Maison des Femmes, i les tardes a l'hotel La Lagune, fent el turista, prenent una mica de sol i llegint la meva introduccio al budisme per segona vegada; i és que de moment, jo això del Nirvana encara no ho veig clar.

Per acabar la tarda, una mica d'exercici per estirar les cames i mantenir el cardio a bon nivell per no haver de posar peu a St.Miquel, el que m’evitarà moltes bromes dels companys quan torni i a mi haver de dir allò de “si, pero que me quiten lo bailao”, i una soirée a la fresca i als mosquits, compartint un plat de chevoyenne amb la gent de la casa ...

I tot tot tot sembla tan tan lluny de la realitat cotidiana un se sent de sobte en un somni, ni més bo ni més dolent, només un somni ...

Però alguna cosa de més calia fer fins el dia 22, així que, de nou, vaig fer la motxilla ...

*******
L'"Aline" dels anys 60, en versió dance, sonava a tot drap a la Boite de Bambou, la discoteca més chic de Cap Skirring i feia les delicies de locals i de toubabs (nom que reben els blancs al Senegal i equivalent al mzungu de Kènia o Tanzània o al farangi d'Etiòpia)

J'avais dessine sur le sable
son doux visage
qui me souriait
Puis il a plu sur cette plage
Dans cet orage elle a disparu
Et j'ai crié, crié, Aline! Faut qu'elle revienne
Et j'ai pleuréeeee, pleuréeeee, oh j'avais trop de peine ...

La Paquita transpirava de calor i es recollia amb les mans, en una cua, els seus cabells rossos poc comuns per a una cordobesa, mentre mirava fascinada, de la barra estant, com el seu home, l'Alfa, ballava a cor que vols movent harmoniosament el seu bonic cos al ritme de la música.

Despres de més de cinc anys a l’àfrica, amb anades i vingudes de Madrid, on té la seva residèencia habitual, ella seguia conmuguda per aquest pais i ara, a més, hi tenia apadrinada l’Ayi, una preciosa nineta de 5 anys, a la que va veure néixer, i qui considerava a la Paquita i a l’Alfa els seus pares de veritat.

Sota el mateix sostre, i a la llum dels neons i dels làsers, els blancs destacàvem en aquest cas precisament per la nostra poca bellesa i pel nostre grau, potser, massa desenvolupat evolutivament parlant en termes de mestissatge de raça, el que inexorablement ens havia anat portant a la degradació de la puresa més primitiva.

Al Senegal, si bé hi ha de tot com a tot arreu, alguns homes i algunes dones, en percentatges per damunt de la mitja de persones guapes que un trobaria a, per exemple Europa, són extremadament bells:

Ells són molt alts i prims alhora que atletics i forts, amb pomuls alts i ulls rasgats i tot un acumul d'altres faccions que recorden a una fera felina salvatge. Les rastes, curtes o llargues, les trenetes i el compendi d'ornaments brillants que solen portar al damunt i que destaquen notablement en contrast de la seva pell negra com la nit, movent-se fluidament i amb una lleugeresa que esborrona al ritme de sons Cabo Verdiants, per exemple, els fa semblar semideus a la terra.

Elles, altíssimes també, amb unes cames llargues i primes que no s'acaben mai i empolaïnades dins robes estretíssimes o de llargada inmesurable per la seva brevetat, no es queden curtes i provoquen a tort i a dret a parents i a nouvinguts, sabedores del seu magnetisme.

En Papis, tot vestit de negre i sense que li faltes un detall per assegurar-se abans de sortir de casa de que aquella nit triomfaria a la pista, es va presentar aprfitant una de les llargues estones que em vaig passar asseguda a un tamboret de la barra – i és que, sincerament, em sentia ridícula enmig de tant de glamour amb les moves goretex marrons i pantalons de viatge verd fosc que eren la única roba decent i neta que em quedava aquella nit. Mostant-se atent, em va intentar convidar a una cervesa que amablement vaig refusar, i em va explicar, en bon francès, que era perruquer i amic de l'Alpha.

- c'est vrai?, ah, ma mere elle est coiffeuse aussi ...

- ah oui? bon, allors il faut que on reste en contacte toi et moi - em deixa anar mentre discretament s'apropa un pèll més i m'envia un somriure que se sap captivador.

Si be, com deia, a l'Africa el temps és dilatat i extens ... per segons quins temes, no es perden 5 minuts.

- Absolutement - li dic jo -. On fait comme ca Papis. Je te donne l'email de ma mere et vous poudrez discuter de cheveaux a cour plein ...- i li somric, satisfeta de la meva senzilla escapada d’estudi.

- mais non Moune!!!! - un somriure franc que trenca el negre de tot el seu conjunt - C'est avec toi que je voudrais parler, hahaha!

- moi je sais rien de cheveaux, crois moi, ca vaux pas la peine ...

I la Paquita m'estira del braç i em porta a la pista, i amb aixo Déu em lliura de la temptació (Amén!).

I despres de reagge, de dance, de salsa i de l'Aline!!, marxem al nostre hotel deixant a l'Alfa – que encara no en té prou-; a en Papis i a la resta de la boite que continuii al ritme frenetic de la soirée africane.

*******

Elinkin, m'explica l'Alfa, al temps que s’eixuga gotes de suor que li regalimen del front amb el dors del braç i baixa de la bici, és el principal lloc des d’on surten les patere de Senegal cap a Espanya.

Jo també baixo de la bicicleta perquè el cert és que tinc el cul quadrat després d’uns 20km de bumps i sots sota un sol tropical escruixidor, sobre una bici dura com una pedra, i per descomptat, sense culot, i miro al riu i a les barques.

- Estas barcas Alfa? – l’Alfa ja fa un any que viu a Madrid i entén perfectament el castellà.
- Si, estas barcas.

No m’ho puc creure, com es pot fer una travessa tan gran amb aquestes piragües una mica grosses??!

I la imaginació em comença a córrer i intento inúltiment imaginar els dies i les nits que passen a bord. La por, el patimet, la calor, la sed, la gana ... a la que només supera l'esperança, la il.lusió, el pensar que, a Espanya, tot serà millor.

I no saben que els que els espera és potser molt pitjor del que a tenen. Miro al meu voltant i veig pescadors arreglant xarxes, nens que corren descalços i es persegueixen els uns al altres perquè un té una mena de “globus” fet amb un pal i una bossa de plàstic negra inflada al vent ... dones que carreguen cocis, sacs o plates dalt al cap, un nen a l’esquena o ambdues coses a la vegada, però que si els dic “kasumay” (bon dia, en diola), em responen amb un somriure. Potser són pobres i feina tenen a posar un plat al dia a taula, però aquí estan tots junts, en familia, una unitat indissoluble i de gran poder a tota l’Àfrica que jo conec; i quan arribin a Espanya estaran sols, seran marginats, treballaran per cap sou ... i tot això si arriben i no formen part del gruix que mor a bord, i em diu l’Alfa, llancen per la borda per guanyar espai i estalviar pes, davant la mirada dels altres.

El plat del jour són gambes amb salsa de ceba i tomàquet i arròs blanc. Costa 1000 CFA, un euro i mig, però molta d’aquesta gent no hi pot ni somniar perquè al màxim bon sou que poden aspirar són 50 euros al mes ... Jo me’l menjo fins al darrer gra, no és cada dia, ni amb diners, que trobes menjar i a Oussuye, al poble de la Paquita, a les botigues no hi ha res i són ja uns quants dies que vaig al llit sense sopar perquè ja no vull menjar més arròs amb arròs.

Pedalem de tornada i deixem enrera Elinkin i les barques, i els pescadors, i els somnis de molts senegalesos que quan els dius que ets català, i ells per extensió diuen “ah! Espagnol!”, sel’s encenen els ulls perquè, precisament tu, vens de la seva Mecca.

*******

Arribar a Oussuye va ser, fins el moment, el plat fort de tot el viatge.

Davant el desconcert en el que vaig viure els primers dies, en que la meva única fixació era marxar d’aquí, la Luci va intentar de totes totes convèncer-me del que jo, en el fons, ja sabia: que allò era només un primer efecte secundari del negre continent, que a tothom li passa (o sigui, a tothom que ve pel seu compte sense la faldilla protectora d’un viatge organitzat on tot el que et cal fer per tu mateix és ser feliç), i que amb uns dies estaria bé i m'adaptaria.

No sé si un s’adapta mai a les incomoditats constants, el que si és cert és que aprens a viure amb elles.
I ara fa una estona pensava en que bo seria poder-se dutxar amb aigua calenta, una cosa que, malgrat faci prou calor, fa dues setmanes que no faig i a la que no m'acostumo, només suporto.

Per això, em va dir, si vols baixar a Casamance – la zona conflictiva del Senegal i la que, segons el Ministerio de Asuntos Exteriores s’ha d’evitar a tota costa "porqué es un lugar donde hay bandas armadas independentistas" i on, d'altra banda, trobes els paisatges i la gent més meravellosa del país, els diola - el millor seria que baixés amb algú que conegués la zona.

Clar que sempre tenia l’opció d’agafar un avió i perdre’m el glamour de travessar en ferry el riu Gambia, i conseqüentment, el pais que porta aquest mateix nom, però era una temptació massa gran com per no caure en ella, i em vaig deixar seduïr les la idea de travessar mig senegal, creuar un altre país, i arribar pràcticament a la frontera de Guinea-Bissau.

En Djibi, un dels semi-deus dels que parlava no fa massa, és de Bignona, va dir la Luci, ell et pot acompanyar. Però a mi alguna cosa no em quadrava de’n Djibi i durants uns dies m’hi vaig resistir.

Però la Luci va marxar i tan ell com en Youssuf varen ser extremadament amables amb mi, i vist que no hi havia massa plan B – baixar sola ho havia descartat des del primer minut per la insensatesa de la idea en ella mateixa – vaig discuter el tema amb ell.

Una de les coses que m’incomodaven suposo era el “quoi” darrera quasi cada frase i el seu francès trencat. El meu tampoc és per tirar cohets, però suposo que un acusa més els defectes dels altres que els d’un mateix, i em costava entendre sempre el què em deia.

Després d’estira i arronses, on li vaig intentar explicar bastant clarament que jo no era rica – pretesa asumpció aplicable a qualsevol toubab – varem negociar 25.000 CFA per ell, tot inclòs, i que jo em pagués el meu, que em va dir em costaria uns 35.000 CFA anar i tornar. (10.000 CFA són 15€). Tot i que un puja i baixa en avió m’hauria costat no més de 75.000 CFA, vaig considerar que valdria la pena fer-ho per terra i poder tenir una visió clara dels dos paísos, alhora que no entenia que pogués costat tant.

- le gasol c’estr trop cher Moune!! – cosa que d’altra banda és certa, doncs un litre de gasolina aquí costa més d'un euro...

A les 7 del matí era a la porta amb la meva motxilla a l’esquena, esperant l'aventura, una, que certament, no em podia ni imaginar...

El primer transport dels aproximadament 15 o 16 que vàrem agafar va ser un taxi fins a Mbour i va passar sense incidents.

El següent, un sept-place -vehicle tipus familiar on s’hi fiquen fins a 7 persones més el conductor) i que solen tenir un nivell de deteriorament inpropi de descriure en paraules, fins al punt que el portamaletes, o les mateixes portes van lligades per fora amb cordills perquè ja no tanquen o no estan senceres – també va ser tranquil i ens va deixar a un dels garages de Kaolack.Per anar fins a l’altre, d’on sortia el nostre segúent transport, vàrem agafar un taxi. Tot bé.

La gare routière – o estació principal de busos – de Kaolack només és superada per la de Dakar. És el típic lloc on un perdria els nervis si un cop és aquí encara n’hi quedéssin, i on el fet de ser blanc et converteix, sobretot en temporada baixa quan els toubabs no abunden - en eix de totes les mirades i aspiracions econòmiques.

Per sort en Djibi s’ocupava de tot, doncs el tracte era que jo ja li havia donat els diner abans i ell anava pagant, i jo només l'havia de seguir, i discretament, anar fent fotos de tot el que podia.

- c’est bien Moune! Il y à une voiture que va tout droit jusqu’à Ziguinchore, en Casamance. Et il coute seulement 5000 CFA.

Caram! Vaig pensar, si encara estalviarem!!

La furgoneta – que és de la únca manera que se m’acut com descriure el vehicle, tenia rangleres de seients paral.lels als de davant fins just els darrers 2m on aquests eren perpendiculars als anteriors.

En entrar la prioritat dels millors seients les tenen les persone que arriben primer, però jo, que sóc toubab, no ho sabia, així que em vaig triar un seient bastant apanyat al costat d’una finestra que s’aguantava oberta per un costat, per un tros de cartró posat a la xernera del vidre. Tenia els peus sobre un munt de bosses però entrava prou aire i no em va semblar tan horrorós. A més al meu costat es va asseure en Djibi, que anava net.

Perfecte, a banda de baixar per creuar el riu Gambia amb el ferry i fer els papeleos del visat de pas, en unes 10h seriem a Ziguinchore, la capital de Casamance.

Ai!!! Però no hi ha bé que cent anys duri – mal no ho tinc tan clar! – i un home escanyolit, vestit amb robes grises desgastades i extremadament brutes va entrar a la furgoneta i va reclamar el meu seient com a seu. Encara no sé perquè no m’hi vaig resistir – poter perquè era la única toubab de les 20 i tantes persones que hi havia al vehicle? – però em vaig asseure una filera més endavant, al costat d’un paio escarxofat de cames i només amb mitja esquena reclinada al respatller sense reposacaps, doncs era un seient auxiliar i no tenia més lloc. A terra, la goma desgastada i calenta deixava clar que allà hi havia el motor, i que si no em semblaven suficients els 37 o més graus que feia a fora, en tindria una dosi més directe que pujaria per la meva cama, que no em cavia del tot a terra perquè també hi havia la caixa del canvi...

Si aconseguia treure’m les mosques de sobre, de fet, tampoc havia de ser tan dur. Ah!

A les dues hores, quan ja realment ja no sabia com posar-me i on la pols que entrava per les finestres havia canviat el color tan de la meva roba com de la meva pell, que ara era d'un ocre més rugallós,li vaig dir a en Djibi que em canviés una estona.

Ell continuava assegut al costat de l’home que m’havia usurpat el lloc – a aquell moment ja estava convençuda que s’ho havia inventat – i em va dir que no era bona idea; que l’home no parava de tossir i que feia molta pudor cada cop que ho feia.

I vàrem fer una parada. I en Djibi va començar a posar-se nerviós i a cridar al conductor dient que portàvem un home malalt a la furgoneta, que acabariem tots malalts, que potser era tuberculosi. De fet, perquè no ...

No va costar massa convèncer-me (no per la tuberculosi, perquè jo n’estic vacunada), sinó per la incomoditat que veia insuperable al llarg de com a mínim 8h més, de que seria millor canviar de transport, malgrat allò volgues dir que perdríem els diners que ja havíem pagat.

L’aventura real de viatge va començar aquí ...

//////////////////////////////////////////////////////////////////////////////
NOTA de l’autor: Aqui s’acaben els accents i tot plegat. Tot el text anterior el vaig poder escriure de l’ordinador de la Paquita, pero ara ja torno a ser a un cyber, amb un teclat frances, que es per tornar-se boig, i sense tots els accents que necessito.
//////////////////////////////////////////////////////////////////////////////

En Djibi es va allunyar del costat de la furgoneta, que va marxar tot derrapant al nostre costat, i va creuar la carretera. Feia molta calor i estavem al costat d’una gasolinera no sabria dir a on, al llarg de la ruta pero a cap poble en concret.

Es va asseure sota un arbre i em va dir que haveim d’esperar, pel que jo tambe em vaig asseure a terra i, diligent, vaig esperar.
Al cap d’uns dilatats minuts va venir un noi i va comencar a parlar en woloof amn en Djibi. Aqui les converses son eternes, i si mai preguntes que han dit, t’ho resumeixen en 4 paraules, pel que sempre et quedes amb el dubte que, probablement no has entes de la missa la meitat.

Em va dir que m’aixeques al temps que arribaren 3 petites motoretes, tipus vespino, i es pararen davant nostre. En Djibi, amb la meva motxilla gran a l’esquena, es va enfilar a una d’elles i em va indicar que jo puges a l’altra.

No m’ho vaig pensar, malgrat em va sobtar molt.

Al llarg de potser uns 10km varem conduir per una carretera tranquil.la amb camps a banda i banda. La meva principal preocupacio, doncs el cert es que el motorista conduia poc a poc, obedient a que abans de pujar jo li havia endinyat un “ il faut faire doucement, eh?”, era no caure totalment sobre d’ell, el que m’obligava a fer forca amb els dos bracos als laterals del seient, i comencava a notar el cansament dels musculs, poc avessats a aquesta contraccio.

Enmig d’enlloc, on nomes hi havia una mena de pagoda feta de formigo i sostre de palla al costat de la carretera, ens varem aturar.

- on attend ici!! – va dir en Djibi, donant alguns bitllets arrugats als nois que no vaig poder discernir de quan eren.
- Ici???? – il y q rien ici!!
- Oui, attend.

Vaig intentar no preocupar-me, em vaig asseure a l’ombra de la pagoda i vaig esperar.

No passaven cotxes i fins al cap d’uns no massa llargs minuts no va discernir-se de lluny el reflex d’un gran camio, d’aquests que travessen les carreteres de l’oest d’Africa, de Marroc a Guinea o mes al sud, amb enormes sostres botits i recoberts per lones de dimensions tan grotesques que un no pot evitqr pensar que, en qualsevol moment, sortiran volant cap al cel, tql globus d’heli de mil colors.

Pero malgrat la meva fantasia, el camio n va sortit volant, i el seguent que vaig veure, tornant sobtadament dels meus propis pensaments, va ser en Djibi al mig de la carretera aturant el camio. Cosa que va fer uns metres mes enlla de la pagoda, de la que jo encara no m’havia mogut.

Amb un crit i un brac a l’aire em va indicar que hi anes i que portes la motxilla. Davant la meva incredulitat, era aixi, anavem en camio!!

D’entrada em va semblar simpatic i em vaig asseure al costat del conductor, i en Djibi i l’altra persona que anava a la cabina, un noi jovenent que em mirava com si no hagues vist mai cap dona, es varen exprimir per cabre a la meva dreta.

Els dubtes eren si; realment havia triat la persona adequada, com havia dit la Luci, per baixqr-me de la manera mes sensata fins a Casamance. En menys de 4 hores ja havia pujat a 2 taxi, una furgoneta, una motocicleta i un camio; i poc em podia jo ni imaginar el que vindria a continuacio ....

CONTINUARA...

A pool filled with laughter ...

2008-07-21T10:25:00.002+01:00

It was my birthday on the 25th June but we only celebrated it on the 5th July …

My friends from Oviedo (Asturias, in the north of the Iberian Peninsula), were holidaying on this totally awesome country house on the Costa Brava, and were as kind as to let us have a blast in there.

It was no kidding a memorable night we won’t forget about soon…

You can check and judge by yourselves having a look at some of the shots HERE.

Hug!!
Mun

una Piscina de Riures ...

2008-07-08T23:42:00.006+01:00

Després de molts dies trenco el meu silenci per començar, com fan sovint els llibres – clar que alguns ho fan al revés – pels agraïments. Sincerament, gràcies a tots, molt especialment als que vareu “currar” perquè tot sortís bé, encarregant-vos de certes coses com trobar taules i contenidors (Sergi), portar i muntar un fabulós equip de música (Lluís), pujar gel i assegurar-vos que no faltarien cerveses (Gonçal), portant sorra de platja i bidons per fer cendrers (Chris), comprant globus, serpentines i espelmes i tenir la santa paciència i l'esma de marcant la ruta amb globus de dalt a baix (Jeiem), i un llarg etc. Més especialment encara als nostres amfitrions, en Chuss i la Fina, doncs sense la seva generositat no hi hauria hagut una festa del nivell de la que varem tenir, en una magnífica casa en una ubicació privilegiada i amb unes vistes inigualables ...

També als que vareu venir per compartir una estona amb mi, vareu estar tots senzillament genials. “Una piscina de riures” és com titularia jo la festa si l'hi hagués de posar nom ...

Dit això!

Tot va començar un dissabte a la tarda on poc a poc, un cop muntat el “tinglado” pel core team ... i malgrat les baixes – moltes! - de darrera hora avisades i sense avisar, (no comments!), la gent va anar fent camí fins dalt la muntanya del Masnou. Jo diria que en moments “pic” deuríem fregar els 40, però el lloc era tan gran que, la veritat, no s'hi notava que érem tants!

Amb la gent anava arribant el menjar, i les taules, degudament marcades amb indicacions: “aquí els primers”, “aquí els segons”, “aquí les postres”, “agafa només un got, un plat i un cobert i recicla'l”, etc .... començaven a trencar el blanc espectral de les estovalles de paper del Mercadona, a favor de plates i plates de tota mena de menjar suculent ... Els contenidors de begudes, a vessar de gel, començaven a regalimar per les voreres de tantes ampolles i llaunes que els farcien, al temps que la música, encara chill out per anar fent ambient, ressonava per damunt el fregar de les serpentines que tallaven l'aire fresc de dalt la muntanya. La piscina, amb les llums enceses, desbordava color i com bombolles enormes pujades a la superfície, hi brillaven tibants i presumits les desenes de globus de mil colors i el mega-matalas que més endavant faria la delícia de tants ...

Tot a punt!! aiiii!! comencen a caure regals i regalets!! siiii!! ostres, ostres!! Les nenes del despatx em regalen un vol en parapent i ma mare, que també s'ha unit a la festa fa cara de pomes agres!! El què faltava!! Jo encantada. Quan és que em tiro d'un penya-segat, doncs??

De sobte algú canvia la música i el chill out dóna pas al “Please don't stop the music” de Rihana ... i ja la tenim liada!! ... de la “plaça” de menjars passem a la “sala de ball”, que en aquest cas és la gespa al costat de la piscina. Amb els peus nus, com marcava el protocol de la nit – cosa que, siguem sinceres!!, ens va estalviar molts mals de caps a les dones!! - es destapen les primeres ampolles de cava i al ritme d'un “I'm so excited” ... ja no hi ha qui ens pari.

Encara arriba gent, els que s'han perdut, els que venen de Barcelona i deuen haver passat per Tarragona i després per Vielha si un intenta calcular què han fet per justificar el retard – ohhh, ohhh, sorry Laureta!! - ... i encara hi ha gent que menja, i gent que parla, i la majoria que ballem.

Els més matiners comencen a retirar ...

Fa estona que miro la piscina i que m'aguanto. Però Splash!!! ja no em puc aguantar més, així que aprofitant que el cosinet Albert – que ei!! em va regalar un quadre d'un dibuix seu preciós que ja penja del meu menjador! - està prop de l'aigua, m'hi llanço a sobre i amb l'ímpetu que genero, tots dos hi anem directe – i vestits, és clar! - i me n'adono que està més calenta del que esperava i em fa sentit bé. Quina calor després de tan ballar!! El temps just a sortir de l'aigua i ja m'està empenyent a sota: c!!-ulla!! aii!! què fas??? Riures i flashos. Em sento com una super-star!!

Ara que ja anem molls comença la ronda. Els més conservadors ja han fet la retirada i veient a venir el que els espera, s'intenten amagar a la zona “plaça de menjars” ... I a nosaltres ja no es ve d'aquí. Persecussions i emboscades ... A qui tirem ara?? En Lluís, l'altre cosinet, que ja s'ho veu a venir, apareix en banyador. Li ha faltat temps per anar-se a canviar al moooolt p.!! Però igualment va a l'aigua, i l'Albert i jo tornem a l'aigua pràcticament amb cada persona que hi tirem, igual que cada persona que ja va molla tira a algú altre i ... vaja!! en breu tothom va moll, tothom es parteix de riure i els que encara no els ha tirat ningú ja es tiren directament solets!

Salts d'estil sobre el matalàs, a veure qui salta més alt, més lluny, amb més glamour ... reportatge fotogràfic under-water i demés segueixen al ritme de la música .. que eps!! que no és Abba això que sona ara?? tots fora de l'aigua i a ballar: Bonney M, Village People, Rafaela Carrá, ...fins que ja no ens queda un gram de glucosa a la sang.

I els que no són tan matiners però encara són matiners ... continuen retirant ... i quedem els incombustibles.

Passarel.la de models a la gespa per parelles. Qui serà Mister i Miss Samarreta Mullada??

Alguns es retiren a dormir a les tumbones, embolcallats dins els seus sacs de dormir, altres troben un llit ... i quedem els incombustibles.

I hi ha un moment en que sembla que ens adormim. No!!! És una paradeta per menjar una mica i recuperar l'alè. I en Lluís diu que ja no aixequem la festa, i jo dic que si. I sona Estopa i la “raja de tu falda”, i tornem a la pista i ballem els incombustibles.

Quasi despunta la llum i la Fina es preocupa pel benestar dels veïns ...i algú baixa la música, i algú la torna a pujar ... i segueixen ballant els incombustibles.

Abans que faci clar fem el repartiment dels pocs llits que queden i caiem abatuts. Se comencen a sentir els primer ocellets a les branques del pins propers ...

A la meva habitació som 5. En Lluís i 4 noies. I és que a la meva família som així d'espavilats, ves!! I al matí el primer que sento és un cop de porta i algú que em salta a sobre mullat. En Sergi!! que havia anat a retirar-se a la seva furgo a l'hora dels pollets i ja estava actiu i amb ganes de gresca!!

Diu que ha fet cafè!!! uhhhh!!! De sobte tothom l'estima una miqueta més ....

A les taules hi queden les restes de menjar de la nit anterior i tothom arreplega el que pot i ho fa baixar a cop de cafè ben fort.

De nou, entre tots, i abans que els amfitrions es despertin, retornem la casa a la normalitat. Recollim escombraries, omplim contenidors, desmuntem les taules, pleguem les tumbones, reguem el terra amb aigua per treure l'enganxifor ... i, és clar, a la piscina.

Sobre l'hora de dinar decidim que ja és el moment que la Fina i en Chuss recuperin la seva casa i la seva tranquil.litat, així que marxem amb la gresca a una altra festa.

Anem a la platja? Anem a dinar? Anem a Montjuïc a la piscina? ... uhhmmm!! Com que encara ens queden forces per recuperar, i alguns que encara van amb ulleres de sol, altres que ja s'han torrat de bon matí, decidim anar a l'Escon de Llambilles a dinar una – és clar!! - pa-e-lla!!!

Amb les nenes i els nens als gronxadors, al voltant de les 5 de la tarda, unes 24h després de l'inici de tot plegat, donem per closa la festa i ens n'anem a casa.

Aquí un petit -ejem!! - reportatge gràfic d'allò que es pot mostrar.

De nou, gràcies a tots!!

Muah!!!!
Mun

Séjour a Marrakech

2008-05-21T14:44:00.006Z

Sorry! No English text this time. Still, you can find some pictures of my short-break in Marrakech clicking here.

No sabia ben bé què hauria d'esperar de Marrakech i vaig marxar de casa, malgrat els quilometres a la motxilla, amb els prejudicis vers l'islam a sota el braç.

La primera sorpresa a l'aeroport. Sona el meu telèfon i a la pantalleta digital diu “Chris” ...

- caram penso, fa molts dies que no sé res d'en Chris!

Abans que tingui temps de despenjar el telèfon, el rig-ring s'atura i algú em toca l'espatlla. És en Chris!! A la cua del costat, amb un munt de xavals vestits amb roba surfera i grans bosses que deuen contenir les tables i les veles, es barallen amb les hostesses que, per la cara que mostren, no tenen ganes de facturar aquest material tan gran i els posen tots els impediments del món.

Bona sorpresa només començar. Volem plegats fins a Àfrica!! Uhhm!! per tercera vegada en menys d'un any, sense haver posat mai peu abans al continent “negre”, pujo a un avió amb destinació a la sorpresa.

El Dar Atta (la casa de l'Atta) és un hotelet molt cèntric i un petit oasis de pau i frescor enmig del que no trigarem massa en descobrir és un gran caos.

Ens diuen que el cel amenaça pluja el dissabte. Pluja!! que no som al mig del desert??

I la météo no s'equivoca. Si bé al matí el cel aguanta, gris i ennovulat, però ens permet una primera inspecció de la Ciutat Vella, la Medina, a la tarda comença a ploure a galletades.

- aquí no plou mai, potser feia un any que no queia aigua – ens assegura el taxista que ens porta al Marrakech Nou, on ens diuen hi ha centres comercials i si més no podrem caminar a sopluig.

Com que la pluja no amaina i el cert és que no hi ha massa res a veure, la Mayte proposa entrar a una cafeteria a esperar si para una miqueta.

Jo em distrec amb una pizza i ella es dedica a mirar el local. I amb això que topa amb un somriure bonic i uns ulls riallers ... que ves! després de ja haver marxat del local, torna a entrar, se'ns planta al davant, i ens deixa anar un:

- si vous avez les temps, appelez-nous! i ens deixa un trosset de paper amb un número de telèfon guixat depressa ...

Li contesto jo perquè la Mayte està en òrbita ja a aquestes alçades. Jo és el primer cop que el veig, i és que a mi, no em passen aquestes coses!!

El que va seguir no és matèria objecte de discussió d'aquest blog ...

El diumenge s'aixeca preciós i després d'un assortit esmorzar al que ja aleshores hem decidit que és la nostra Maison Privé, doncs no hi veiem cap més hoste i el servei té cura de nosaltres com de nens malcritats, sortim a empolsar-nos de la cultura i les gents del lloc.

Palaus, mesquites i minarets i sobretot passos i passos als souqs (basars), admirant l'acumulació desordenada i amuntegada de coses brillants i acolorides que pengen de tot arreu, envoltant de l'olor de dàtils, espècies i incens ...

Nois i noies, nens i nenes amb magnífics ulls clars que destaquen sota pestanyes negres i enormes com fanals a la nit fosca que és la seva pell morena però no negra, d'un bonic color xocolata. Berebers amb turbants de colors estridents, ulls blaus, i somriures blanquíssims ...Gent molt guapa, un bon lloc per observar la barreja de les races humanes i la seva evolució...

Ens parlen qualsevol idioma i em bategen Bere-ber per les meves tècniques “très dures” segons ells, de regatejar els preus.

Sortim del basars amb dues làmpares, 4 parells de babutxes, una jerra de ceràmica blava i metall, caixetes decorades amb mirrallets i trossets de mosaic, bosses amb ametlles i albercocs secs i molta pols a les sabates, però contentes.

La nit a Djemaa el-Fna, que és la plaça pública on tot passa i on passa de tot (com veureu més endavant) és en certa mesura màgica, si bé no m'agrada massa fer servir de forma abusiva aquest mot.

Les paredes de menjar s'acumulen al centre de la plaça, amb fogons fumejants i desplegament de verdures, fruites, peix i carn, inclosos caps de xai sencers que no vaig pensar a fotografiar; cambrers corrent amunt i avall atenent taules i encarregats al mig dels passadissos que formen els tendalls intentant convèncer a la gent de que el seu restaurant és el millor.

Un cous-cous de lègumes, une salade marroquene i calamar arrebossat ens omplen la panxa mentre admirem l'espectable humà que es desplega 360º al nostre voltant.

Una mica més enllà les dones que ofereixen tatuatges de henna, acròbates, músics, espectacles de dansa i teatre, i gent, molta, molta gent ...

I després de tot, i malgrat Marrakech em va agradar molt i sé que hi tornaré, igual que vaig marxar, vaig tornar a casa amb els prejudicis vers l'islam més encara a flor de pell.

Desafortunadament, malgrat he de dir que en cap moment varem infringir els codis de vestir i anàvem prou tapades, excepte potser al pic del dia que anàvem amb màniga curta o sense mànigues, la darrera nit varem ser víctimes del que algú molt encertadament em va dir que es podria anomenar terrorisme turístic, més enllà de ser-ho sens dubte de gènere.

Mentre miràvem un espectacle de música a una rotllana a la plaça, en un moment vaig notar que la persona que tenia darrera era massa a prop, així que em vaig girar per mirar. Era un noi marroquí, i igual que jo duia la caputxa d'una suadera posada al cap pel que més que les faccions li vaig veure els ulls. En mirar-me'l es va apartar ... i sembla que a canvi es va arramblar a la Mayte.

Quan al cap d'uns pocs 2-3 minuts varem decidir marxar de la rotllana, jo vaig notar que duia els pantalos a l'alçada de les natges moll, i m'hi vaig passar la mà, amb l'horror indescriptible conseqüent que em va envair quan en tocar-me els pantalons i notar una textura llefiscosa a la meva mà, vaig veure de què es tractava. La Mayte em va assegurar que ella havia notat “alguna cosa dura”, i, com jo, duia els pantalons tacats.

Sense més comentaris cap a l'islam ...

Fotos del Séjour aquí.

Cap de Setmana al Delta de l’Ebre . Proposta

2008-05-14T12:04:00.004Z

Hola gent, Avui poc, fa dies que dic poc, i no pas perquè no tingui coses a dir …No tinc temps per dir-les que es diferent ...Però les vaig desant al pap, ja cauran, no patiu que no us n’escapeu!!

Us passo només una proposta que la Laura ens ha fet a BTTrus SF, per inaugurar un espai que s’anomenarà Altres Límits. Si cliqueu a la imatge es fa grossa i ho podreu llegir (això va pels que es connecten a internet amb "bifi"!)

Es tracta d’un cap de setmana en bici (14 i 15 de juny). Pur oci, mooolt tranquil i facilet, per tots els públics, pel Delta de l’Ebre. Si us interessa m’ho podeu comentar a mi.

Les places no són limitades però si que ens cal saber-ho amb anterioritat per fer reserves d’allotjament i desplaçament logístic.

Fins aviat!

Buy Less (<) Crap

2008-05-05T08:11:00.007Z

I happened to meet Ben in San Francisco during my visit there to attend a conference a week ago. I had read a bit from him just before departing my hometown through CouchSurfing, my one-tool-kit to travel the world now.

As I stated in the reference I left him into the couchsurfing system, "Ben, is an awesome human being. ... an inspiring, enthusiastic and committed person which easily creates empathy. He's got powerful ideas and I'm most certain he'll manage to accomplish great things in life and serve others at the same time".

Face to face, didrinking juicy mango caipirinhas, one of the things I learnt from him was related to this campaign he initiated with some friends some time ago, called " Buy Less (<) Crap". It seeks through the logo (<), to get the idea into people's mind that we should reduce our consumption patterns and think twice every time we encounter the opportunity to buy some new stuff about whether we do really need it or not.

(<) has three simple rules:

1) Explore the beauty of less in your own life.
2) Do more for others.
3) No money changes hands around its use.

I promised to drag the concept along with me overseas and spread it among "my" people. And I always do my best to keep my word.

So, if you think, as I do, that (<) is a beautiful concept, do spread the word yourself. Together we can make this world a better place for all, not just for the bunch of us who are lucky enough to live in the bright side of the Globe.

Thanks Ben!

El meu primer solo davant una roda rebentada / My first solo with a flat tyre

2008-05-04T15:02:00.006Z

Some pics of the momentum here

Potser us semblarà una fita que no mereix un titular al blog, però, sincerament, jo penso que si.

Aquest pont de maig, que desafortunadament ens ha fet un temps increïble (llegeixi's no ha caigut una gota!), jo l'he aprofitat per fer una mica de feina i per sortir a rodar.

Ahir varen caure unes “pomeres” (per a la descripció de la ruta us remeto a Beteterus SF), amb en Toti, que davant la panoràmica que “m'havien deixat sola”, va ser prou amable com per oferir-se a acompanyar-me a fer una sortida ràpida al migdia.

I ves! varem tenir tanta sort que just quan jo li havia comentat que el meu problema a sortir sola no era altre que no veia clar, en cas de punxar, si seria capaç de canviar la roda jo soleta, pum! va ell i punxa. Els guionistes!! Així que em vaig oferir voluntària de mecànic, sense acceptar ajut més enllà del guiat en paraules. I olé!! vaig canviar la roda jo soleta!!

Mil gràcies Toti!! Quan varem llançar la proposta al google group que algú ens fes una sessió de mecànica de la bici, entre el col.lectiu masculí que tan protesta que les dones no sabem ni volem, ni tan sols, canviar una roda, només hi va haver una resposta a la crida “qui s'anima a donar-nos un curset?”, va ser d'en Miquel, i va ser per dir “jo no!!”.

O sigui que ara ja sóc autònoma i puc anar pels boscos sense haver de demanar si us plau a un home (que són els que by default saben canviar rodes), que m'acompanyi. Yes!!

Tanco el pont doncs amb dos St.Miquels (un per Can Max i l'altre pel dret) i unes pomeres. Cap queixa ... seguirem sumant quilòmetres cap amunt fins que fem Rocacorba d'una tirada ;O)

Ah!! En Toti va aprofitar per fer algunes instantànies del momentum.

San Francisco Revisited

2008-04-29T20:42:00.006Z

Brief English Version and pics at the end of the Catalan Text

Després de quasi 10 anys d'haver deixat la ciutat, i de la manera més inesperada; així com es succeeixen les coses a la meva vida darrerament, el passat dilluns dia 21 aterrava prop de mitja nit a l'aeroport internacional de San Francisco , després d'haver sabut jo mateixa, només unes 48 hores abans, que hi aniria ...

Aquest cop m'hi havia portat un congrés internacional sobre Eco Cities , un tema que cada cop m'apassiona més i en el que tinc la sort de que em paguin per aprendre'n i treballar-hi. De vegades em sento com si estes fent un màster amb una bona beca ... un màster però en el que no controlo massa, per no dir gens, el meu temps personal i en el que és quasi impossible planificar ni a mig ni a llarg termini. Clar que, diuen, tot té un preu.

San Francisco, vibrant, brillant, exhultant i bella, es va despertar amb un bonic sol que es va quedar amb mi tota la setmana que hi vaig esser . Diuen que vaig tenir molta sort, que portava setmanes plovent i fent fred.

Podria parlar hores, tan del que m'agrada com del que em desagrada dels Estats Units, si bé Califòrnia és una petita excepció que escapa a moltes paradoxes de la resta d'Estats; però no ho faré perquè m'allargaria extensament ...

Malgrat no necessitava allotjament, doncs tot estava pagat i organitzat a través de la feina, vaig contactar algunes persones de CouchSurfing abans de marxar, per allò de trobar una mica de local flavour... Em varen contestar 3: en Ben, en Matthew i en Pete.

La conferència, si bé extremadament interessant, em va deixar bastant poc temps lliure, doncs era de 9 a 18 cada dia; tot i així vaig poder en un moment o altre, quedar amb ells, passejar pel barri de Mission, per Embarcadero, el China Town, menjar a un koreà, a un brasiler, a un pakistanès i fer unes cerveses a un pub irlandès, i aprendre una miqueta més d'aquesta diversa i acolorida ciutat.

El darrer dia el vaig tancar amb una ràpida escapada a última hora de la tarda fins al Golden Gate Bridge, que vaig creuar amb una bicicleta llogada que, m'equivocaré poc si afirmo que tenia més de 15 anys. Sense deixar que això m'intimidés, tot i que em va xocar una miqueta al país dels excessos, vaig pedalar pujada amunt, per les empinades "hills" de la ciutat, fins arribar a Marina, des d'on s'accedeix al Golden Gate Bridge.

Amb bona música al meu shuffle, comme il faut, vaig atravessar el pont i em vaig aturar a mig camí per, a més de contemplar l'sky line de la ciutat, mirar cap avall i deixar-me impressionar per aquesta magnífica obra d'enginyeria. Com em va dir en Ben, que és qui em va suggerir que no marxés sense pedalar aquest quilòmetre i mig suspès a l'aire, va ser un moment màgic.

Us deixo amb algunes imatges del meu séjour.
Muah!

English Version

Quick plunge in San Francisco last week to attend a conference on Eco Cities.

Still, I managed to squeeze in some leisure & tourism activities ... since, after all, this is what I always do, work or not ;O)

Check on a few pictures I took in here.

Carta al Director - Ara, les constants negligències de RENFE són responsabilitat nostra

2008-04-18T06:42:00.004Z

Carta enviada ahir a la Vanguàrdia, El Punt i el Diari de Girona.

Fa aproximadament un mes que les màquines de picar bitllets de tren a l'estació de RENFE de Girona no funcionen bé. No passa en tots els casos però en alguns bitllets, com és el cas del meu darrer bono tren, no reconeixen l'órígen, pel que no et deixa marcar –lo.

Fins al dia d'avui, els revisors que m'he anat trobant em marcaven el bitllet manualment, reconeixent que és un problema de la companyia; però avui m'he trobat un Sr. Revisor que deu ser fill del jefe, amant de la dona del jefe o tenir accions a la companyia. M'ha dit que ell, el bitllet no me'l marcaria, que és la meva responsabilitat que el bitllet estigui marcat i que si les màquines no funcionen (repeteixo, fa més d'un mes que aquest problema perdura sense que hi posin solució), el que he de fer és arribar abans a l'estació i passar per les taquilles a que me'l segellin. De tots els usuaris i sofridors de les mancances, negligències i demés misèries de RENFE, que entre altres coses fa que els que anem a Barcelona sovint per feina, per regla general arribem tard, és sabut que les cues a les taquilles són indigeribles (n'hi ha 3, però 2 normalment estan tancades perquè els treballadors estan esmorzant, fumant o fent-la petar, mentre la cua no avança ..) i que ja ens llevem prou aviat com per a més a més haver de preveure en el nostre propi temps personal les incidències de les maquinetes de l'estació i el seu nefast servei de manteniment, per no dir l'estupidesa d'alguns dels revisors frustrats que expressen el seu poder fàctic dalt la màquina de tren on poca cosa hi pots fer.

Com que m'he negat a pagar un nou bitllet a preu individual i també a donar-li el meu DNI perquè em fes una denuncia, al.legant que el meu bono-tren era vigent i que la disfunció de les seves infraestructures era cosa seva, ha aprofitat que tenia el meu bono-tren a la mà per confiscar-me'l (covard!), amb tots els viatges que hi quedaven, pagats més que del cert massa cars malgrat ser un abonament, pel patètic servei i tracte que rebem d'aquesta obsoleta companyia de transport. I a mi em fa riure cada matí quan escolto a la radio la seva publicitat del tot-en-sonvirtuds de l'AVE, per la que es deu gastar una ridícula quantitat de diners en promocionar la puntualitat dels seus trens d'alta velocitat, quan els usuaris proletaris del tren que uneix dues capitals de la importància de Girona i Barcelona, on un gran nombre de persones ens desplacem diàriament a treballar, continuem gaudint, per no dir patint, sofrint o defallint, d'un servei propi d'un país en vies de desenvolupament.

Senyors responsables de la RENFE, de cares a Europa i al món, i per continuar en el carro imparable del desenvolupament (si, ja, és diu el tren del desenvolupament, però a aquest país de pandereta anem encara en carro), queda molt bonic tenir alta velocitat, però el que de veritat necessitem són serveis per els usuaris freqüents i majoritaris de qualitat, segurs i fiables, no trens d'alta velocitat que cobreixen només una minsa part del territori, i que serveixen per donar servei a quatre privilegiats a qui els paga el desplaçament l'empresa.

Si vull recuperar el meu bono-tren he de passar per atenció al client, pagar una multa de 30€ (l'abonament en total i per 10 viatges en val 51€), i me'l tornaran.

El que vostè potser no s'ha fixat, Sr. Revisor, és que al meu bono-tren hi quedava només un viatge, pel que sap què li dic: que ja se'l pot quedar!

Malgrat el tren s'ha omplert de gent des que hem sortit de Girona, molta gent a qui cal comprovar si diligentment han fet la seva tasca de bon viatger i han segellat els seus bitllets, a les màquines o passant per taquilla, el Sr. Revisor no ha tornat a passar. I se m'acut dues hipòtesis: o bé per avui ja ha treballat massa recorrent el tren una vegada de bon matí i posant-me una multa a mi, o bé no te ganes de passar pel meu costat, moment en que li dedicaré un somriure d'agraïment a la seva magnífica tasca com a perfecte treballador que, independentment de les circumstàncies, aplica les normes de l'empresa al mil·límetre! I és que és ben cert que sempre hi ha alguna cosa a agrair.

Concloent, el que està clar és que el dia que els gironins tinguem una opció alternativa per anar a la feina, a aquest patètic transport que es diu RENFE mitja distància, els revisors es podran dedicar a fer crispetes tot el viatge, perquè no hi pujarà ni Déu.

Potser, de fet, el que hauria de fer és plantejar-me canviar de feina i muntar un servei de llançadores amb mini autobusos diaris que arribin puntuals al centre de Barcelona, a un preu raonable, i amb servei de cafè i donuts inclòs. Estic convençuda que seria un èxit, i és que millorar "lo" present, no ha de costar massa ciència.

No cal dir que, un dia més, el tren ha arribat amb 20 minuts de retard, i jo he arribat tard a un reunió que tenia ....

Violència Masclista

2008-04-16T14:18:00.002Z

Avui el Parlament ha aprovat per unanimitat la llei contra la violència masclista.

Els que m'aneu seguint ja sabeu que no tinc per costum comentar temes de política, actualitat o societat i que cosMUNologia és més aviat una pàgina personal, on comento coses des de la meva pròpia perspectiva.

Avui faré una excepció perquè el tema s'ho val.

Mentre s'aprovava aquesta llei, a Madrid, una dona peruana era agredida violentament a mans de la seva parella.

El 2008 portem ja 23 dones mortes a nivell d'Estat segons la font que he consultat d'El Mundo, que per cert no té desperdici i fa un llistat exhaustiu de cada cas, explicant-ne les circumstàncies i els fets.

Segons la mateixa font, el 2007 va tancar balanç amb 70 dones mortes i Déu sap quantes agressions no confessades o no mortals. Segon 20minutos, una de cada tres dones que va a Atenció Primària mostra símptomes de maltractament, i la llista de greuges i perjudicis a les dones no té aturador, per no parlar de discriminacions a nivell laboral que patim, tan pel que fa a sous com a càrrec. Malgrat aquestes diferències injustificables, es demana de nosaltres que siguem professionals intatxables, mares entregades, parelles connectades, perfectes mestresses de casa, que estem guapes, primes i ens mantinguem joves. El que, com expliquen Eliette Abécassis i Caroline Bongrand a las seva darrera novel.la, somet a les dones d'avui a una cotilla invisible. Una lectura recomenada ara que s'acosta Sant Jordi.

Pretenia fer un breu, principalment per posar quatre mots a un vídeo que fa una estona m'ha fet arribar en Josep Ma per correu electrònic i que ha estat el detonant d'aquest post.

No us el perdeu si us plau, és un missatge per a fer-hi una reflexió profunda.

PAPAS Y MAMAS - DADDIES & MUMMIES - video powered by Metacafe

cosMUNologia celebra el primer aniversari / cosMUNologia celebrates its FIRST Anniversary

2008-04-15T09:41:00.013Z

El passat dissabte vaig enviar un sms a un amic per demanar-li si em faria el favor de passar per casa a clavar un clau. La resposta no es va fer esperar. Em va dir, que al llarg de la tarda, la tanda de favors ja la tenia complerta, que si em podia esperar a un altre dia ...

El tapís portat de Zanzibar i acabat de recollir a la Tapisseria d'en Paco jeia enorme sobre el llit de l'habitació de convidats, ara la d'en Sergi, esperant que algú el pengés a la paret. Hauria d'esperar a un altre dia. Un bon exercici de paciència a la meva necessitat imperiosa de consolidació immediata dels meus desitjos .

Conjuntament amb altres quadres portats de l'Àfrica també, aquest tapís forma part de la nova decoració de casa meva que poc a poc va prenent un aire més acolorit, allunyant-se de l'estricte "un color per habitació" que regnava fins aleshores arreu dels espais. Un canvi de mires que, si m'ho pregunteu, crec que respon a un petit a petit alliberament de l'estricte organització domèstica que sempre m'ha caracteritzat, i que, de fet, no és més que una manifestació del meu foro intern, que (afortunadament), els darrers viatges: Àsia, sobretot l'esbojarrada, eclèctica i caòtica Índia, i Àfrica, han ajudat a esquerdar lleugerament.

Amb això també, com haureu notat, un petit canvi en la presentació de cosMUNologia, que tan havia estat criticada per la seva mida, atribuint-lo alguns, els més propers i que han gosat fer el comentari, a un ego i narcisisme desmesurat per part meva. Probablement tinguin raó, ho admeto, i mai ho he amagat, com deia ja el dia que vaig inaugurar aquest blog, avui en fa exactament un any, a la meva descripció personal.

Així, em sembla que avui és precisament per això un bon dia per renovar-ne, ni que sigui subtilment, la imatge. Em fa pensar una mica amb els anuncis de la televisió. D'entrada alguns ens mostren per un període determinat de temps la versió completa, llarga i costosa. Quan ja ens l'han empapada a la retina, i l'hem pràcticament memoritzat, ens passen a la versió més curta. Ja no els cal gastar tanta energia (en aquest cas diners) per impressionar-nos de la mateixa manera. Ara, l'anunci, és només un simple acte presencial que, sense que ens calgui la versió llarga, recordem perfectament. Així, fent un símil amb aquesta manera de publicitar-se, ja no cal la imatge gran al blog, la versió reduïda, per si mateixa, us hauria de recordar a la seva germana gran, que es retira a gaudir d'un pèl més d'intimitat.

Aprofito per fer públic també els meus agraïments a aquells que al llarg d'aquests 365 dies, amb més o menys regularitat, heu seguit les meves cròniques. CosMUNologia ha rebut, revisant les estadístiques a data d'avui, exactament 3828 visites. Penso que està molt molt bé i que ha estat possible només gràcies a vosaltres.

Una abraçada a tots i espero seguir-vos trobant al meu cosmoespai.

Mun

English Version

Hello you people out there in the world!!

Believe it or not it's been a year since cosMUNologia made its first public appearance on the blogsphera. I know, I know, time flies!!

According to statistic, my blog received exactly 3828 visits in the past 12 months and, really, it's merely and solely thanks to you.

I know I tend not to write much in English, and I apologize for that. It's a matter of (lack) of time and in the end, one tends to express better in the own language... Still, I hope you can get to know a bit about my whereabouts and activities checking on the pictures and reading the few posts I scribble now and then in English.

So, basically, today, I want to take the chance to thank you all for sticking here with me @cosMUNologia.

Keep me posted and be good!

Luv.
Mun

Una remullada inesperada a la Vall Fetgera

2008-04-14T10:40:00.005Z

Una setmana més, un parell de sortides en btt, i és que com Telefònica, ens apuntem al Duo, i si cal, al Trio.

La crònica d’en Josep Ma la trobareu a Beteterus SF, igual que el recull de fotos, que aquesta vegada ha fet ell enlloc d’en Lluís.

A comentar, més enllà del que ja s’explica en bon detall, la meva remullada inesperada, o no tan potser doncs mai s’ha de descartar una caiguda, a cos complert, a una bassa de fang.

Alguna foto li va donar temps a fer a en Josep Ma, llàstima de no tenir-ne un vídeo perquè jo penso que va ser d’allò més còmic ;O)

Descensus interruptus

2008-04-07T21:16:00.005Z

Una nova ruta en btt, que com veureu, va ser truncada repetides vegades per les aficions eclèctiques d'un dels membres ...

En podeu trobar la crònica, com sempre a Beteterus sense Fronteres. Text d'en Josep Ma, fotos d'en Lluís, as always

La imatge que il.llustra aquest post no és d'aquests sortida sinó d'una de fa unes setmanes, on a la riba del Ter ens va sorprendre trobar aquesta confortable, i integrada en el paisatge, butaca de vellut verda. No vaig poder evitar fer una parada de CouchSurfing ;O)

El Karma, de vegades, s'equivoca

2008-04-06T18:09:00.005Z

Ja fa temps, abans fins i tot de trepitjar l’Índia, que em vaig començar a interesar pel Budisme, i vaig començar a llegir-ne llibres i fer algun curs.

En aquell temps fins i tot havia arribat a meditar una estona, uns breus 15 minuts cada nit, i el cert és que m’anava molt bé. Malauradament, és un bon hàbit que vaig abandonar fa temps, con a conseqüència del frenètic ritme de vida que la majoria portem, i que fa que a la nit ja no ens quedin forces per a res.

En tot cas, i deixant de banda el fet que si m’hagués de definir a nivell religiós em definiria agnòstica, o potser precisament per aquest motiu, el Budisme m’interessa com a filosofia de vida molt més que com a religió.

Buda és cada ú, i mentre no facis mal a altri, la resta està tot bé (molt simplificat).

Precisament en aquest sentit ve al cas parlar del Karma.

SI bé hi ha moltes variants en el significat concret del que és el Karma en funció de les variants religioses tradicionals que l’acullen dins les seves creences, de forma universal el seu significat és el mateix.

La llei del Karma diu que el que fem cada dia, les nostres accions, són com unes llavors que es van acumulant en la nostra existència, tan les bones com les dolentes, i que són les que creen el nostre passat, present i les experiències futures, pel que ens fan responsables de la nostra pròpia experiència. El Karma sempre torna a nosaltres en la forma que “el que fas és el que reps”. I això pot passar en aquesta vida o en una propera reencarnació, en la que la forma viva en la que et reencarnis i el teu nivell de felicitat o de sofriment dependrà de com t’hagis portat en les teves vides anteriors i del que et calgui “netejar” el teu karma; pel que convida, d’una forma molt suggerent a fer el bé, pel teu propi bé.

Personalment crec en el Karma, però crec també que, de vegades, el Karma s’equivoca i persones que no s’ho mereixen han de passar massa sovint per experiències doloroses i traumàtiques sense cap mena de sentit aparent. El dolor dels amics, en el fons, si un se’ls estima, acaba essent el dolor propi; i aquest post és fruit del meu patiment per algú especial que crec que no mereix el que li està passant. No puc trobar paraules per consolar aquesta injustícia, per no dir el seguit d'injustícies, i per això escric, expressant la meva incomprensió i impotència als quatre vents.

Recollint el que deia ahir quan parlava del meu Rebost de Cançons, en recupero una i l'hi dedico per diferents motius que ella sabrà llegir a la lletra i que no cal qui ningú més entengui.

Des d’aquí, i perquè sé que em llegeixes, dir-te només que estic amb tu, pel que vulguis.

Foto: Klearchos Kapoutsis, Font: Flickr

Un rebost de cançons

2008-04-05T20:48:00.005Z

A vosaltres no us passa que us enamoreu d’una cançó temporalment?

A mi si que em passa. Em passa sovint, el que fa que a una cançó en succeeixi una altra; i així, poc a poc, vaig creant un rebost de cançons que, per un motiu o altre, en un moment o altre, de vegades relacionat de forma conscient amb algun fet de la meva vida, d’altres de forma totalment aleatòria, fan que, senti alguna cosa especial.

Algunes d’aquestes cançons no tenen, com deia, una finalitat clara en el moment en que te n’enamores, més enllà d’emocionar-te en general; d’altres, les sents i penses que, potser, algun dia et serviran de context, de veu en off per explicar alguna cosa a algú o compartir-hi algun moment, fent servir la música com a mitjà de la teva pròpia expressió.

Jo d’aquestes, de les que deso per algun dia, en tinc unes quantes.

També tinc cançons de les que m’he enamorat perquè algú me les ha regalades, o em recorden moments bonics de la meva vida.

L’altre dia mentre pujava a casa amb cotxe, a la ràdio va sonar una cançó de Melendi (ho sé perquè el locutor ho va dir). Va ser amor a primera vista (o potser aquí em caldria dir a primera “oïda”). Encara no sé per què me n’he enamorat però aquí va perquè la pugeu escoltar també: “Con sólo una sonrisa” de Melendi.

Per mi te una càrrega de sensualitat enorme, tanta fins i tot com les melodies més melòdiques, valgui la redundància, de Lenny Kravitz, com per exemple “can’t get you off my mind” que es la cançó de la que em vaig enamorar abans de la de Melendi, i de la que segueixo enamorada ...(de fet, de la cançó i d'en Lenny, que per mi és la sensualitat masculina personificada ;O)

Foto: Who needs drugs when there's music, per Illina S. Font Flickr

Bicing Barcelona

2008-04-03T22:42:00.006Z

La diagonal, potser precisament per la seva condició de travessar Barcelona de sud oest a nordest en “diagonal”, em confon. Si bé tinc molts clars els carrers que creuen perpendicularment Passeig de Gràcia i les seves paral.leles a l’esquerra de l’Eixample, quan ens movem nord, perdo totalment l’orientació i em costa entendre l’entramat que, altrament, hauria de ser ben senzill, per la seva estructura lògica i ordenada que el caracteritza i que arrossega arquitectes i curiosos d’arreu del món a visitar-lo.

Anit vaig estrenat habitació a Barcelona, a casa la Mercè, la mare d’en Miqueló (a qui alguns anomenen “Ken Bombero”, i a qui jo prefereixo dir Mikito), i que altres recordareu com el meu company de pis de l’any passat i part de l’anterior.

En una localització envejable per la seva centralitat i connexió directa al mar amb la línia groga de metro (cosa que a mi em motiva moltíssim), la Mercè viu a un setè pis a Diagonal amb Passeig de Sant Joan. Bé, la Mercè i ara, a estones, jo també.

Anit, baixant de Mandri (on ALS té les seves oficines), vaig estrenar el Bicing per primera vegada i el que inmediatament em va venir al cap va ser que, probablement,, si la gestió no en millorava, acabaria morint d’èxit.

A la cruïlla de Rambla Catalunya amb Còrsega, que és l’estació de bicing que queda més propera al Ferrocarrils de la Generalitat a Provença (el bicing encara no ha arribat a la zona alta de Barcelona, tot i que hi estan començant a preparar ja algunes estacions, una just al costat de la feina que m’anirà molt bé), vaig esperar a la cua, darrera 4 persones més, que arribéssin bicicletes. L’estació estava buida a excepció d’una bici precintada amb cinta de color negre i groc, amb un escrit que deia “avariada”. D’allà estant veia la Diagona i per uns moments em vaig preguntar perquè, senzillament, no agafava un bus. La curiositat però, i les ganes de provar les bicis, o potser només de pedalar una estona, va fer que esperés pacient, amb aquella paciència que, en definitiva, no em caracteritza. Un noi que esperava també darrera meu, i que parlava castellà amb un marcat accent anglès, em va explicar que la propera setmana els treballadors de Bicing tenen pensat fer una vaga per reivindicar millors condicions laborals. Jo ja ho havia llegit al matí a l’ADN que et donen tot sortint de l’estació de tren a Passeig de Gràcia, i del que no et pots lliurar perquè dalt les esclaes hi ha una emboscada de repartidors de totes les “marques”, i és de mal escapar-se’n; en tot cas, tampoc tenia res més a fer, així que li vaig seguir la conversa, fent com aquell que se’n sorprèn. Ep! que una de les accions del Pla Estratègic de Turisme de Catalunya que es va presentar l’any passat, i en el que, com a membre de l’equip redactor de l’Institut Cerdà, vaig participar, deia que s’havia de fomentar la conscienciació entre els locals de que el turisme és molt important, i pel que, cal trancar bé als turistes. Que no sigui dit que no predico amb l’exemple!

En fi, en uns 10 minuts aproximadament va tocar-me el torn i vaig poder treure la bici número 2, d’un vermell rosat estrident. Després d’arrossegar-la fins sobre el passeig central de Rambla Catalunya, il.lusionada d’anar en bici, hi vaig saltar a sobre. Però ai!! el primer va ser una sensació de pes innamobible, no podia fer girar el pedal ... I vaig descobrir sorpresa que les petites i curioses bicicletes, a més de ser pesades com un pes mort, tenen canvi de marxes!! Si!! Tenen tres pinyons!! Així que el vaig canviar, i finalment, em vaig posar a pedalar Diagonal amunt, és a dir, nord, cap a casa la Mercè.

Eren al voltant de les nou de la nit i tot i que ja havia fet fosca, la temperatura era agradable i es podia circular amb l’abric obert i la bufanda penjant a banda i banda del coll. Amb roba de carrer, una motxilla amb l’ordinador a l’esquena i el bolso dins el petit cistell que tenen les bicis al davant, em vaig sentir part de la ciutat, conjuntament amb totes les altres persones, moltes, que circulaven en la meva mateixa direcció i amb qui et sents mig obligat a intercanviar un somriure educat cada vegada que t’atures per creuar un pas entre carrers o a esperar un semàfor.

Barcelona, ara que arriba el bon temps, m’agrada. I amb aquest pensament, i el de que aviat podria fer aquest recorregut fins a la platja, buscant la fresca a les caluroses nits d’estiu, una cerveseta a un xiringuito a la sorra o companys per fer una partideta de frisbee o patinat vora mar, em va fer feliç.

Dalt la bici encara, el següent repte va ser trobar on deixar-la. Duia un mapa a la butxaca que diligentment m’havia imprès abans de sortir del despatx. O bé, que de fet m’havia imprès la Dori abans de sortir del despatx, perquè jo no tinc les impressores configurades i no paro de molestar-la cada dos per tres perquè em faci el favor d’imprimir-me això o allò. Des d’aquí, si em llegeixes, gràcies Dori!

Segons el meu mapa hi havia una estació de Bicing a Bailén amb Mallorca, per sota de la Diagona. I aquí va començar la meva confusió ...Per una estona no podia entendre els carrers i em mirés el mapa com me’l mirés, no aconseguia orientar-me i moure’m al mateix temps. Vaig pensar en en Dani i en les seves curses d’orientació i vaig decidir que, potser, encara que ell digui que és un tòpic, és cert que les dones no entenem els mapes, i que més val que no em dediqui mai a aquest esport físic i intel.lectual que, vist de fora, pinta prou divertit, però que deu ser un veritable mal de cap!

Però, com diuen, preguntant s’arriba a Roma, i jo vaig arribar a Bailén, a la parada de Bicing, i més tard del que havia dit, a casa la Mercè, que m’esperava amb un plat de pollastre al curri, una truita de carxofa i una amanida regada de balsàmic a taula, per celebrar el meu primer dia.

El sopar (després d’explicar-li que jo no menjo carn, a excepció de pernil d'aglà) va ser molt agradable, i després d’una reconfortant dutxa, em vaig retirar a la meva nova habitació. La llum que entrava per la finestra, sense cortines, procedent del cel obert i el soroll de families recollint plats o fent-la petar no està en els meus registres nocturns, la ciutat no forma part dels meus vespres tranquils dalt a Montjuïc, i per una estona, mentre no m'adormia, vaig enyorar casa meva, i el que darrerament s'ha convertit en un habitual - quan la feina no em manté "distreta" fins a les mil - en Sergi, els seus fantàstics sopars a taula quan arribo a casa i un capítol de Lost (o dos, si la intriga és insuportable i malgrat l'hora, n'hem de "fer" un més)

Aquest matí no ha estat complicat trobar la parada de Bicing de nou, però de nou si, com a la nit anterior, el que ha estat difícil ha esta aconseguir una bici; i de nou altre cop m’he mirat la Diagonal. Però tampoc tenia massa pressa i m’he desplaçat a la següent parada, a Provença - amb les conseqüents dificultats d’orientar-me en aquella zona- i m’he pogut emportar la darrera bicicleta que quedava. Eren les 8’45h i he pensat que, una altra vegada, potser cal acostar-se a la parada més aviat.

Al llarg de Diagonal, direcció sud, he baixat per la banda esquerra. Hi havia moltíssim trànsit de gent i de bicis i de tan en tan havia d’anar frenant de forma sobtada o fer una maniobra per esquivar algun vianant o alguna bici que em venia de cara. M’he adonat al cap de poca estona que la gent em mirava “raro” i fins i tot feien algun comentari. No ho he entès i he seguit pedalant, renunciant, això si, a posar-me els auriculars a les orelles i escoltar música, perquè m’ha semblat que el tràfic a Barcelona circulant amb una bicicleta d’acer a uns 5-7km/h, era molt més perillós que baixar amb la música a tot drap, sobre la meva fantàstica btt, a 30km/h per la baixada de Sant Miquel, amb clots, i basses i rocs i pedretes traïdores...

Però al final algú m’ha fet que no amb el cap, i això si m’ha fet reflexionar la situació i baixar la vista a terra, només per descobrir que hi havia una enorme fletxa blanca pintada a terra exactament en la direcció contrària a la que jo em movia. Ahhhhhh!!! I després em diu en Josep Ma que no m’aprenc les rutes, jaja!! Ja veus, ni que me les dibuixin a terra, no les trobo!!

Aparcada la bici a la primera estació que he trobat, a Enric Grandado, exactament davant de les antigues oficines de Planeta Actimedia on vaig treballar com a tècnic de GIS una mica menys d'un any, just el temps que vaig necessitar per avorrir-me i fer el mínim necessari perquè em fessin fora amb un improcedent, una indemnització i el front ben alt (i com m’he sentit més tard, en altres feines, perquè“no encaixava en el sistema de l'empresa”...).

Girant cantonada amb Balmes he trobat la xarcuteria Rodor, uhh! i he recordat que amb l’Emili, el meu company de feina a aquella època, sempre hi entràvem a comprar-nos entrepans, boníssims, que et fan al moment amb l’embotit o formatge que vulguis. I hi he entrat. Un mini (que m’ha semblat enorme!) de jabugo i un actimel, desnatat és clar.

Dins els ferrocarrils la gent s’empenyia per acabar de circular fins al fons de l’andana, com insisteix una i altra vegada la megafonia ...

A les 9’45h entrava per la porta del despatx amb un cafè amb llet (amb llet de soja) molt calent a la mà, comprat a un bar pijo del carrer Mandri. Només obrir la porta la Dori m’ha mirat sorpresa i m’ha preguntat si ja havia anat al metge.

Ostres!! ho havia oblidat totalment, i ja feia tard!!

Quin cap, quin cap, on dec tenir el cap!!?

1000 km a les rodes

2008-03-17T22:48:00.004Z

Aviat farà un any que vaig estrenar bicicleta nova.

No en recordo la data exacta. Les dates se'm donen fatal, ni per bé ni per dolent mai aconsegueixo recordar-les i em fascina aquella gent que té converses de l'estil:

- em vaig comprar el primer cotxe el 17 d'abril del 1968 ..
ó
- el primer petó me'l va fer un xicot de la classe de 6è el dia 22 de juny del 1978, el darrer dia de classe d'aquell curs ...
ó
- em varen fer fora de la meva primera feina el dia 5 de setembre del 2000...

per comentar-ne només alguns exemples.

Com ho he sabut que farà un any? Doncs perquè recordo que em vaig cansar d'esperar que nevés prou per pujar a Cerdanya a fer snowboard; el que em va fer reflexionar sobre quina altra activitat podria fer que se li pogués comparar i que em vingués de gust.

El primer que vaig pensar del btt va ser que era cosa “d'homes”, i les primeres cerques que vaig fer per internet (foros), així m'ho varen confirmar.

Vaig topar amb btt Girona perquè és o bé la primera o bé una de les primeres que Google troba quan un entra “btt girona” al buscador; per raons òbvies i que deuen quedar ben clares al lector. Vaig deixar una nota al foro on deia que tot i que havia fet alguna sortideta en bici de muntanya, no en tenia experiència però que cercava un grup per sortir els caps de setmana. La resposta no es va fer esperar i, el ara ja nostrat Josep Ma, va contestar amb la promptesa de lletra que el caracteritza, tot dient que, cap problema, que ells no anaven a “saco”, que ho provés un dia, a veure què em semblava ...Ahh!! i que hi havia una noia!! Ves tu!! La Susan!

Així que amb una bici que ma mare havia comprat feia moooolts anys i que havia dormit empolsegada durant molt temps, vaig aparèixer a la benzinera del Parc Central (una data que per descomptat no recordo), i vaig fer una primera sortida que em va semblar extenuant.

Però el que tinc, per bé i per mal, com de nou, qui em criticava el procedir i que vaig esmentar en el darrer post (és ben bé que no li deixo de donar protagonisme) em deia de nou aquesta setmana, jo vaig a fons fins al final, amb el que sigui. És una virtut i també, com deia ella, un defecte alhora perquè de vegades no me n'adono i arrossego qualsevol cosa que se'm posi pel camí. Què hi farem? ... la perfecció – diuen – no existeix i ens hem d'acomodar a viure amb el que ens ha tocat en el pack.

La sortida em va agradar malgrat el patimet, o un moment, deixeu que refrasegi la frase (existeix aquest verb?) ... Em va agradar potser precisament pel patiment (que curiosament allibera endorfines i adrenalina) ... i vaig seguir anant a les sortides.

No vaig trigar massa a descobrir que “necessitava imperiosament” una nova bicicleta comme il faut (Un altre defecte que tinc, sóc capriciosa i no me n'amago) Així que, després de preguntar on s'havia d'anar i què s'havia de comprar, em vaig dirigir cap a Can Basolí i en Joan (ara el meu mecànic preferit), em va ensenyar la bici més maca que havia vist mai. La meva bici!! jaja!! No era la millor, però era suficient pel que jo necessitava (ara ja començo a pensar que doble suspensió estaria mooolt moooolt millor ..)

La vaig estrenar el dia abans d'una sortida a l'Escala. Una llegendària d'aquelles que ara, els que no venen mai (ei! que la majoria, els pobres, s'entrenen per una marató i s'incorporen a partir de no sé quin dia d'abril, diuen que hem de repetir.

Era el mes de maig. Acabo de fer una cerca al meu Gmail i he trobat un missatge de convocatòria d'aquella sortida. Per això ho sé.

Pel que, ho sento, m'he enrotllat una mica per arribar a dir només que aviat farà un anyet que vaig estrenar bicicleta (aii!! el temps vola!)

Doncs bé, com explica a la crònica del diumenge passat en Josep Ma i que podeu llegir, com sempre, a Beteterus Sense Fronteres i veure'n les fotos (de nous gentilesa d'en Lluís), a mitja pujada, en un indret on, diuen, ens havíem perdut (jo no ho vaig notar perquè quasi mai sé on sóc ;O), el comptador va girar a 1000 km!!

1000km doncs en nou mesos als que cal descomptar tres que vaig ser fora a Àfrica, el que ens dóna 1000 km en sis mesos, és a dir, un promig de 166,6666666km mensuals. Tenint en compte que normalment sortim un dia a la setmana (be, ara 2 i aquesta ja anem per 3), ens dóna 41,5 km per sortida. Uhhmmm. Bé, no? No és molt però no està malament per un primer any.

En fi. Us deixo amb la crònica i les fotos i jo me'n vaig a dormir que demà vull fer la quarta de la setmana pujant a St Miquel ... i és que ens han picat amb pujar a Rocacorba (per una nova ruta) i no tinc la més mínima intenció que els “nois”, em deixin enrere!!

Petó

Mun

2008-03-13T22:04:00.004Z

Gràcies a la Blanca vaig descobrir fa un parell de dies Ecoogler, un nou bucador basat en la tecnologia de Google, però que té una particularitat, diguem que particular: té com a objectiu fer front a la deforestació que pateixen els nostres boscos.

La idea és que per cada cerca que es faci, es dóna una fulla per a repoblar boscos. La donació és simbòlica, per descomptat, però per cada milió de fulles donades, es farà una donació d'arbres a l'associació Aquaverde, per a participar en un projecte de reforestació de l'Amozones, i també d'altres boscos del món.

Ella em va demanar que ho fes córrer, que era una causa bona i que tothom ho havia de saber; i a mi no se m'ha acudit altra cosa que penjar-ho a cosMUNologia, sempre amb l'esperança que sigueu moooolts els que em llegiu.

Vinga, ja trigueu! poseu Ecoogler com a pàgina d'inici d'internet i a fer cerques per un tubo!! que hi ha encara molt verd a recuperar!!

Muá!
Mun

English Version

Check this out people!!

Ecoogler

Every time you do a search using this page, a leaf is given (simbolically of course) to reforest the Amazonia.

Una bici, un plàtan i tira milles!!

2008-03-13T21:48:00.006Z

Hi va haver un moment en que us explicava les sortides en btt que fèiem; però ho vaig deixar de fer perquè algú va començar a escriure les cròniques molt millor que jo i, sobretot, amb molta més eficiència i diligència (el company Josep Ma). Des del seu blog Beteterus Sense Fronteres , i amb el suport incondicional d'en Lluís que és el fotògraf oficial de cada diumenge, la resta gaudim d'una bona estona de lectura recordant la sortida que varem, o no varem fer.

A partir d'avui, i a tall de propaganda gratuïta (Josep Ma, ja miraré com m'ho cobro), us aniré linkant els posts de cada sortida a cosMUNologia, de manera que pugueu seguir les nostres aventures i desventures.

Ei! que ens ho passem dallò més bé nosaltres. Una bici, un plàtan i tira milles!!

El darrer diumenge, va tocar un Atac al cor de les Gavarres.

No us perdeu les fotos!

Aviat més!

Mun

Des del meu silenci / From my silence

2008-03-13T21:09:00.005Z

Darrerament no actualitzo massa el blog, i no és pas perquè no en tingui ganes ni no tingui res a dir; és senzillament perquè no trobo el temps. No em queixo perquè m'ho passo molt bé i el que faig m'agrada molt, malgrat és cert que a banda de treballar (anant amunt i avall tot el dia) i anar en bici (el meu gran vici ara), poca cosa més faig.

Darrerament també he notat que em truca menys gent potser pel mateix motiu, i també potser perquè sovint trigo moltíssim a tornar les trucades i els emails personals que requereixen de respostes llargues i elaborades descansen durant molt de temps a la bústia d'entrada del Gmail. De nou, no és que no en tingui ganes, que no valori l'amistat o que passi de tot i només vagi a la meva, del que no fa massa dies algú em va acusar; és que no trobo el moment de fer-ho “bé” o com jo voldria, i en el seu defecte, no ho faig, que sembla encara pitjor.

Però tampoc em queixo, diuen que tothom sembra el que recull i procuro mantenir les relacions, si bé potser, amb gent que no són les que freqüento més quotidianament, una mica més fugisserament, sense oblidar-les malgrat ho sembli. I entenc que qui em coneix, ho sap o intueix que ara “això és el que em toca”, i que no me n'he oblidat (bé, d'alguns clarament si, però és només perquè s'ho han guanyat a pols!)

Amb això, un breu per dir que, encara sóc aquí i que, des del silenci, tinc moltes, moltes coses a dir ;O)

Mun

English Version

Lately I don't really do a good job keeping my blog updated. Believe me, it's not a lack of will or a lack of things to communicate, it's merely and solely because I can't find the time to sit down calmly and let my words flow.

I don't complain, I am having a great time doing what I do even though it's true that besides working (moving around most of the time) and biking (my big vice now), I don't do much else.

Lately, I've also noticed that people stopped calling me, maybe simply for the basic fact that it takes me ages to reply to calls and that emails that require long and elaborated answers sit on my Gmail account for weeks on end before I manage to write, still then, a very simple reply. Again, it's not a lack of appreciation or a lack of steam and will to communicate to them, or that I only care about myself like recently someone accused me of. I can't find the right moment to do it right or with the "quality" I would like to provide to them from me.

All together though, I am not complaining here, as I know I am doing my best now and also that besides the limitation I feel I am facing at the moment, I try to continue my relationships with people with whom I don't have a frequent contact, at least beating there. I am most certain that they will understand this is the time for me to do what I am doing now, and I am still learning to cope, and also that I haven't forgotten them (ok, some of them yes, but only because they worked pretty hard to get it and I wasn't going to deceive them!!)

So, all this to say I am still around and that from my present silence, I've got lots to say (still!!)

Mun

D’Abu Dhabi a Zanzibar via Addis Ababa

2008-02-26T07:23:00.004Z

Tot ha anat molt ràpid darrerament i els paisatges es succeeixen sense respir mentre entro i surto de les grises cabines dels avions.

En menys de 48h d'haver aterrat dels Emirats Àrabs era a un vol amb destinació Addis Ababa...
Trepitjar Àfrica de nou, malgrat fos en un indret d’on havia marxat fa només uns 3 mesos escassos amb una “pobra” impressió em va fer exultar d’alegria.

Sembla que és cert el que alguns diuen, que la vida ens enfronta una i altra vegada a aquelles situacions que no hem sabut resoldre satisfactòriament. Etiòpia era la meva assignatura pendent i a més, aquest cop no hi tornava com a turista.

En Claudio ens esperava a l’aeroport, amb cara de no haver dormit i haver begut molt, però amable i atent com jo el visualitzo sempre a la meva ment. Poc em podia imaginar jo en aquell primer moment que la desesperació que jo vaig patir a aquest bonic i indomable encara país, es transferiria a les vivències de la meva mare.

La meva tasca era una i clara, intentar aixecar un projecte amb una potencials clients (que avui quan us escric ja anomeno amics), i conèixer un grup d’empresaris nou (a través d’un contacte que vaig fer a FItur), per veure si en podia sortir alguna cosa més.

Ja abans de marxar havia passat llargues estones al mail intentant, amb en Claudio, organitzar una petita visita al nord històric per la meva mare i l’Ànegl (un amic que l’acompanyava), mentre jo anava a visitar els terrenys pel projecte prop de Bahir Dar, al peu de l’enorme i rosat llac Tana; que com alguns recordareu si vàreu seguir les meves cròniques fa uns mesos, està esquitxat aquí i allà per minúscules illes verdes on, a banda de viure-hi gent, s’hi ubiquen centenars també de petits monestirs ortodoxes.

El guia havia de ser un etíop-cubà per assegurar el tema del idioma. Es deia Feredu i des del primer minut, quan el vaig conèixer, vaig saber que no funcionaria. Potser, al final, un acaba desenvolupant un 6è sentit amb les persones. No em va causar una primera bona impressió, però no tenia opcions, eren les 5 de la tarda i al matí següent havia de començar l’aventura.
No em repetiré explicant historietes etíops de quan tot comença a anar malament sumat a una mentalitat de persones que mai han viatjat a països en vies de desenvolupament, i en concret, a terres africanes. Necessariament hi ha d’haver un xoc i un període d’adaptació. Ells no varen tenir temps i abans que se’n poguessin ni adonar, estaven submergits en el caos de l’Àfrica més inhòspita.

La meva visita a Delghi, un lloc al nord del llac Tana que es troba a 5h en barca de Bahir Dar (que vaig fer un en viatge monòton i sota un sol escruixidor), em va portar a una petita localitat rural on el turisme encara no ha arribat. Par de la nostra empresa seria trobar la manera de fer-lo arribar de manera respectuosa i aportant valor a la comunitat local que hi viu.

Entretant, ma mare i l’Àngel, perduts a Axum amb un guia totalment inútil que anava més perdut sembla que ells mateixos i que no parava de trucar-me a mi o a en Claudio cada 2h per saber què fer, es capbussaven en la incomprensible dinàmica africana que no es pot comprendre si un no aconsegueix canviar de xip i viure el moment, acceptant el que arriba de bon grat i esperant els beneficis dels canvis de plans. Voler-s’hi enfrontar, lluitar-hi en contra o enfadar-se només aporta frustració i mirades burlesques per part dels locals. Però això, a mi mateixa, em va costar una mesos a aquest continent i viatges previs a Àsia per haver-hi arribat. Ara la meva pròpia frustració era poder transmetre a la meva mare que havia de relaxar-se i deixar fer, mentre ella em cridava al telèfon que tot era un “autèntic desastre” ...

No us inflaré el cap amb temes de negocis més enllà de dir que va anar summament bé (si més no al meu entendre) i que el grup d’empresaris del que en conforma part en Bedellu (a qui alguns vàreu conèixer en les meves narracions de Bahir Dar del mes d’octubre), em varen fer viure el país, i sobretot la caòtica i en la mateixa mesura fascinant Addis Ababa des de dins, mostrant-me els seus colors i vida local autèntics.

Avui, com deia, en Negussie, en Kifle i l’Abraham ja es conten entre els meus amics i des d’aquí, malgrat ells mai em llegiran, els agraeixo haver-me donat una segona oportunitat de reconciliar-me amb el seu bonic país, i fer-me’n veure el potencial amagat; i més que això, oferir-me ser part del seu futur. Però això darrer, a banda de llarg, es encara incipient, pel que m’ho guardo per converses privades o per a properes missives. Pel moment només dir que el projecte pel que hi vaig anar (un eco-lofge a Bahir Dar), tira endavant i que hi ha molt més en el nostre horitzó conjunt.

Encara sobtats de la seva experiència, la meva mare i l’Ángel varen trepitjar Zanzibar per, en primera instància, apreciar insatisfactòriament, que la calor, aquí, és insuportable.
Per part meva, un cop més, només trepitjar l’asfalt calent de la pista d’aterratge del petit aeroport d’Stone Town i deixar que els 36ºC saturats d’humitat em col·lapsessin els porus de la pell amb aromes d’ Índic, espècies i hibiscus, em va omplir d’una felicitat retrobada.
Aquest cop qui esperava passada la gestió dels visats i la minúscula sala de recollida d’equipatges, era en Haji i el Sr. Subiri.

En Haji, va mig somriure, mantenint el posat seriós que el caracteritza i que intimida a qui no el coneix. En el fons, sota una aparença fosca i inamovible, hi ha un cor noble i gran que comparteix amb els seus.

La primera trobada amb Stone Town em va fer pensar que, molt probablement, de nou, em perdria irremediablement pels seus intricats basars i mercats. La sensació però va ser que mai havia marxat i que tot, o quasi tot, seguia igual. No em vaig perdre en cap dels recorreguts que vaig fer, i retrobar cares conegudes assegudes a l’ombra dels estrets carrerons, a peu de les seves botigues, que em reconeixien i em cridaven pel meu nom, em va fer sentir acollida amb el carisma d’aquesta illa, que no deixa de repetir a cada cantonada, una i altra vegada: Karibbu!! (benvingut)

A Zanzibar, però, en el fons, també ens hi portaven “negocis”; aquest cop però, res a veure amb l’empresa per la que ara treballo, sinó de caire familiar.

En Giancarlo, conegut també dels meus assidus, esperava a recés del vent i el sol fulminant que a aquesta zona de l’Equador cau com un llastre pesat i roent sobre els caps dels vianants, assegut a una de les taules de l’Amore Mio.

L’Emilio, l’antic propietari, vermell com un llagostí rostit al sol, també hi era, però aquest cop com a visitant.

Això era a principi de setmana i per davant teníem encara una illa per descobrir, un possible negoci a tancar i jo, malgrat m’he emportat la feina, o més ben dit, potser precisament perquè m’he emportat la feina, em sento més encara com a resident que com a turista.

Una visita prospectiva al Ministeri de Turisme, un possible Pla de Marketing ... cerco un futur aquí potser.

Mentre ma mare fa i desfà a l’abric d’en Giancarlo i meu, en un entorn molt més còmode que Etiòpia, jo alterno passejos a ran de mar, quan la marea és baixa i puc caminar amb l’aigua cristal·lina a ran de genoll, mentre gaudeixo dels colors de ciència ficció de l’aigua en el seu ventall de turqueses i blaus, el cel serè i el sol gegant que acaronen la sorra blanquíssima de la platja on som ara, amb hores de feina des del meu bungalow on la tecnologia ha portat una wifi que em permet gaudir de tot alhora, si bé, com deia en Dani l’altre dia, en certa mesura, li treu romanticisme.

Parlant de romàntic però, la lluna plena que va sortir immensa del mar fa uns pocs dies, per enlluernar a la sorra blanquíssima que va respondre a la intimidació amb el més lluent dels seus reflexes.

Ben Harper i el seu Lifeline són part també d’aquest viatge i de les meves caminades per la infinita platja flanquejada de palmeres altíssimes. Sempre, darrera d’una experiència vital, per mi, hi ha una música que canvia al temps que ho faig i ho fan els espais i els temps, per adaptar-se i servir-ne un propòsit.

Zanzibar, un nom exòtic per a una illa que ja considero la meva segona casa.

Converses als taxis i altres afers mundans ..camí dels Emirats Àrabs

2008-02-12T12:04:00.001Z

Murcia (visita del terreny d’un projecte – 1dia), Madrid (Fitur- 2 dies), Albacete (Conferencia Española Sobre Cambio Climático y Sostenibilidad- 3 dies) i avui Abu Dabi (Emirats Àrabs), camí d’on us escrit des de l’avió, de moment, encara en ruta a Amsterdam on fem escala.

Aquest és un resum ràpid de les meves darreres 4 setmanes.

I és el que té treballar en temes de turisme, que un es passa la vida fent de turista, tot i que, com saben molt bé els que viatgen per feina, no és ben bé del tot així i que, en el fons, veus poc i voltes molt; amb tots els conseqüents desajustos dels ritmes vitals (menjar, dormir, ..) i socials (fer esport, veure els amics, etc) que comporta una vida desordenada.

Però jo no em queixo, de moment m’ho passo molt bé i sempre penso que ja dormiré quan em mori, que ara he d’aprofitar el que pugi i el que em deixin; i per mi mateixa, una sorpresa, ahir migdia quan vaig saber que m’havia “tocat a mi”, un viatge llampec a la península Aràbica per assistir a una conferencia que organitza el Urban Land Institute sobre Desenvolupaments Urbans Sostenibles. Una visita llampec doncs entre que aterro i torno a pujar a un avió a Abu Dhabi no hauran passat ni 24h. Espero poder veure si més no una mica la ciutat a la nit, després de la conferència i abans d’anar a l’aeroport (m’han dit que, com Nova York, aquesta ciutat tampoc no dorm) a agafar el meu vol a Amsterdam que surt a les dues de la matinada, per aterrar a Barcelona ales 9 del matí del dijous i anar directament a una reunió al carrer Londres.

I és que qui s’avorreix és perquè vol, jaja!

Una altra cosa que tél’anar amunt i avall és que s’agafen molts taxis, i d’això, de fet, és del que us volia parlar avui.

La setmana passada anava de l’hotel al Palau de Congressos d’Albacete. Em cal dir que l’organització havia posat a disposició dels congressistes un servei d’autobús “verd” (d’hidrogen) que feia una ruta i anava recollint a tothom als diferents hotels. Però el bus, com és comprensible, feia moltes voltes, i sortia molt aviat, i jo, malgrat les meves creences, tenia moooolta son. Pel que no em va quedar altra alternativa que agafar un taxi i ser insostenible, un cop més.

La ciutat, que no és massa gran, anava plena de l’esdeveniment que havia reunit a més de 1000 persones inclosa la Ministra de Medi Ambient.

- Así que se cuenta en el congreso? – Em va preguntar el taxista només acomodar-me a la butaca del darrera del seu vehicle, que pudia a tabac i brutor; essència que per uns instants em va transportat a la Índia.

- Bueno, pues muchas cosas, perp vaya, que esto se acaba – li contesto jo a tall d’evasiva per no entrar en detalls.

- Pues sabes que: Que yo no me creo nada de nada!! – Em va dir mentre m’espiava pel mirall retrovisor i gesticulava amb els braços que havia alliberat, temporalment, del volant.

- ¿Qué quieres decir?

- Pues eso, que todo esto es una historia que se han montado. A ver, no ponen ozono en los bares? Tu no te has fijado esas maquinitas que hay en los locales que va soltando ozono? Pues digo yo que si hacen eso, seguro que pueden arreglar lo de la capa de ozono, ¿no?

Per uns instants em va deixar sense paraules i un somriure dissimulat als llavis. La seva lògica tenia l’home ..

- Sabes, no lo sé. Yo no soy científico, así que tampoco te puedo responder; aunque imagino que debe ser algo complejo si no lo están haciendo ....- (sortida protocol•lària)

La conversa va seguir per altres facetes de l’energia, els combustibles fòssils, etc però no varem entrar de nou en cap tema espinós i arribada al Palau, em vaig sentir amb ganes d’acostar-me a algun dels catedràtics de física i quimica que sortien llistats entre els ponents i formular-li la pregunta, que, malgrat puc endevinar part de la resposta, tampoc trobava tan descabellada ...
Aquest matí he perdut per 5 minuts (el retard amb que ha arribat el tren de Girona) el tren que connectava amb l’aeroport. Aliena a la fira de telefonia mòbil, que si bé sabia molt bé que es feia aquests dies perquè, entre altres persones, ha portat a la Sharon (una bona amiga de Califòrnia) a Barcelona, havia fugit totalment del meu pensament a aquelles hores de la matinada, pel que aliena al que m’exposava, de nou, he agafat un taxi. L’accés a Plaça Espanya era un caos absolut, però jo no anava tard, pel que m’he relaxat darrera el seient del cotxe, i he deixat que el taxista blasfemés i alliberés l’excés d’energies que tenia de bon matí, fent sonar el clàxon i insultant als cotxes que, forçats probablement per altres cotxes, es ficaven en mig dels vials, tallant-li el pas, més que amb paraules, amb gestos i grunyits.

- Barcelona ciudad desastre – m’ha dit en un castellà trepitjat que m’ha fet adonar que no era natiu, cosa que, al no haver parlat encara i tenir una complexió similar a la que podria tenir algú de per d’aquestes latituds, no m’havia fet pensar que fos altrament.

- Yo antes trabajar noche. He visto todo aqui, una locura – ha continuat davant el meu silenci que li donava peu a explicitar-se.

M’ha picat la curiositat i tampoc tenia res millor a fer, i sempre m’agrada conversar amb els taxistes, de tan en tant surten coses realment interessants.

- ¿Cómo qué? – li he preguntat

- Todo, todo, no se puede explicar – S’ha exclamat aixecant els braços al cel – un dia una pareja jovenes, quinze años, dieciseis, aqui pesando como peros

- ¿Pesando? ¿peros? ¿qué quieres decir?

- Bpesando, bpesando como perros – i ha fet gest de llepar-se la mà.

- Ahhh! Ya. – He dit jo com a única resposta.

- Su madre debe ser puta!

- Hombre, quizás no. ¿qué culpa tiene la madre? – He saltat en la defensa de la pobrea senyora i atribuint la responsabilitat als joves, en el supòsit que calgués, però això és un altre tema.

- ¿Cómo que no? – a cridat- girant-se cap a mi- Si hijo maricón culpa no de padres? – ha dit tot exaltat, el que m’ha donat a entendre que acabàvem d’entrar en un tema peli agut.

Així que fent acopi de tota la meva poca prudència i no volent entrar a discutir aquest tema (especialment amb un taxista armeni a les 8 del matí en mig d’un caos de tràfic), he estat moderada.

- No es así???? – Ha repetit en no obtenir resposta meva.

- Bueno, es una opinión muy personal creo.

Ha callat un momentet, el just per agafar aire i continuar.

- Mi hijo no maricón, era ejemplo, si maricón yo con mis mísmas manos – ha dit al temps que feia el gest d’escanyar algú amb les mans – yo acabo él.

Silenci per part meva.

- Como homosexuales, luego quieren adoptar hijos y hijos luego salen maricones!! Yo creo hijos no pueden salir normales. No es así?????

- Claro, claro – he contestat. El tema es posava intens i no venia a res contradir-lo.

Amb això hem arribat a l’aeroport i me n’he alegrat de baixar del taxi, malgrat, de nou, estigui o no d’acord amb el contingut de la conversa, m’ha donat un bon exemple de la diversitat de pensament.

Sovint tendim a pensar que les nostres creences són les creences majoritàries i ens sorprèn després que la gent voti el que vota i que passi el que passa.

Al món, al nostre món més proper, hi ha – expressament valgui la redundància – un món d’idees i pensaments, que per errònies des de la nostra perspectiva, educació i experiència, no deixen de prevaldre i ser d’allò més autèntiques per als que les senten; mostra del que n’és un clar exemple les dues converses amb taxistes que us acabo de relatar.

Se m’acaba la bateria i crec que estem a punt d’aterrar, no escoltava però s’han encès els llums del cinturó de seguretat i el capità ha dit alguna cosa; així que us deixo.

Dissabte matí torno a la meva enyorada Àfrica ... així que la propera crònica us arribarà del tercer continent que trepitjaré en una setmana, i en qualsevol cas, el que tinc més ganes de trepitjar. Uhhhhmmm!!!

Fins aleshores, sigueu bons ;O)

Els límits i el color dels mitjons

2008-01-26T00:43:00.000Z

Abric, jaqueta del traje, arrecades, passador del cabell, braçalet i finalment les botes ... i el maleït detector encara pitava.

- Lleva cinturón? Se lo tiene que quitar – va proferir el Sr. policia, en un aire autoritari, amb aquella autoritat que prodiguen els que, a casa, normalment no pinten res.

- Doncs si, però està cosit als pantalons. Li sembla que em tregui els pantalons? - li contesto amb un somriure maliciós i sarcàtic.

- bueno, bueno, pongase tranquila, que esto lo hacemos por SU seguridad...

Així, amb els pantalons posats encara, passo de nou sota l'anella, em passen el “polo” detector, confirmen que és el cinturó, i em donen el visto bueno per recollir els meus bàrtols i sortir del mig del pas.

Ara, quan un es lleva al matí i ha de sortir corrent a buscar un avió a algun lloc, i sobretot si el viatge el fa acompanyat de clients o de companys del despatx, hi ha una nova tasca a fer. Un plus dins el ja de per si enravenat món de la combinació de camisa o samarreta amb pantalons, quines sabates i quin bolso hi queda bé i la sombra d'ulls millor fosca o clara, que cal atendre: el color i disseny dels mitjons que una es posi. Perquè clar, arribats a seguretat, quasi segur que, sense contemplacions ni juntificacions (segons estudis que confirmen que malgrat les aparences, la seguretat als aeroports no funciona), et faran treure les botes, i si no files prim, potser fins i tot els pantalons. Així que no es tracta de posar-se uns mitjons farcits de ratlles de colors vistosos (una llicència que em permeto quan m'he de vestir de feina, amb traje i maquillatge, com a petita reivindicació i acre de llibertat intima), ni amb forats al dit gros.

Un amic, el mateix que em va parlar sobre aquest estudi que diu que s'ha demostrat que la seguretat als aeroports només és de cares a la galeria però que en realitat no funciona, em parlava de “posar límits”. Un “límit”, d'acord al Gran Diccionari de la Llengua Catalana pot tenir 4 accepcions:

[1440; del ll. limes, limitis 'caminet entre camps; límit, frontera']

1 m Part extrema, punt, on termina un territori, una extensió qualsevol, un període de temps. Les Corberes marquen el límit septentrional dels Països Catalans. Han establert un límit d'edat per a presentar-se a l'examen.

2 fig 1 m Punt fins on és possible o lícit que arribi alguna cosa. Va lluitar fins al límit de les seves forces. Conec els meus límits. Dins els límits fixats per la llei. 2 adj inv Situació límit.

3 m ANÀL MAT Valor al qual una successió o bé una funció pot acostar-se més i més.

4 m FÍS Llindar màxim d'una magnitud física.

Es referia al límit figuratiu (2) ...

I no sé perquè m'hi vaig quedar pensant ... “posar límits”, “posa tu els límits”, ...només per arribar a la conclusió que no m'interessa aquesta paraula perquè em recorda als meus anys d'escola primària a l'Opus Dei (si, si, ja ho sé ...!!).

Per mi, els límits tenen una descripció que no surt al GREC i que seria “anar fins on el desig o la voluntat et porti en detriment de les convencionalitats, les normes i els acords escrits o sobreentesos” No vol dir això que pensi que un pot viure sense miraments, només conduit pel propi caprici, però si que crec que massa sovint, aquests “límits” que ens són sobrevintuts fan que perdem moments de la vida màgics, que posem fi a espais i temps preciosos que si no fos per les pors als “límits” gaudiríem amb més intensitat i amb més compromís, no només cap als altres sinó també vers nosaltres mateixos.

Per això, i reprenent el fil que iniciava aquest, potser, caòtic post passat el límit de les hores convencionals a les que un hauria d'escriure, d'haver-me insistit que em tragués el cinturó, m'hauria trets els pantalons, només per provar, o més ben dit, saccejar els límits del senyor policia.

El que em porta a pensar que, a partir d'ara, també hauria d'evitar posar-me roba interior “fora de límits”(??)

Primer sopar del grup BTT Girona

2008-01-24T00:00:00.000Z

El passat divendres dia 18 varem per fi fer la primera trobada lúdico-cultural-no esportiva del grup btt de girona: un sopar de germanor.

Segons l'acurada crònica que en Josep Ma va penjar al “Beteterus sense fronteres” i que us convido a llegir per a més detalls, després de les baixes, varem arribar a ser fins a 18.

Personalment m'ho vaig passar molt bé i el vinet em va estirar més de la llengua del que,només potser, hauria calgut produint un divertit petit videu casolà que podreu trobar conjuntament amb altres fotos de l'esdeveniment. Aquest cop penjat tot a la galeria de fotos d'en Lluís. I és que ja ho veieu, cada cop estic més gandula amb això del blog ;O) ... suposo que tot són èpoques i que ja tornaran “the old good times”, quan us clavo uns rotllos de 8 pàgines en una sola crònica, jeje!.

De moment aprofiteu el recés que en només 3 setmanes torno a Àfrica, i de ben segur que allà m'inspiro de valent.

Mun.

Galactic Suite

2008-01-20T18:51:00.000Z

Primera reunió de treball del nou any amb el Conseller Delegat de l'empresa (un formalisme que al cap i a la fi només vol dir “jefe” però que queda mooolt millor).

Parlem dels projectes que m'han “tocat” i entre un parell més, un dels quals no puc explicar encara perquè com molt sovint, el client ha demanat confidencialitat, i l'altre no explico perquè per mi és el més interessant (a Àfrica, of course!!) i em reservo per explicar-vos en una altra ocasió, em quedo amb la boca oberta i els ulls pixelats quan m'expliquen que farem una proposta de producte per “Galactic Suite”, el primer resort turístic a l'espai!!!

Previsió d'enviar els primers turistes a aquest hotel còsmic: 2012!! els menús els farà en Ferran Adrià i per preparar-te cal que et passis no sé quantes setmanes entrenant-te a un magnífic complex turístic a no sé quina probablement horrorosa platja verge del pacífic (o era el Carib!!)

En fi, no deixeu de donar-hi un cop d'ull!! i ep! que ja es poden fer reserves online i tot!!

Muah! Mun

Un Cap d'Any al Sur / NYE @ the "South"

2008-01-06T22:56:00.000Z

Tot va començar amb un despertador impertinent a les 4'30 del matí. El vol era, com de costum a Ryanair, a hores intempestives, però el preu s'ho valia.

Un quilo i mig de més a la maleta de “cap de setmana” de la Dori, amb la conseqüent penalització econòmica seguida d'una cua descomunal per passar seguretat, en un aeroport que fa pocs anys es moria de pena, ara la gent s'amuntega com a ramats d'ovelles travessant la variant ... empentes, crits, cinturons i botes soltes per terra i per la cinta de raig X ... sempre penso el mateix però sempre hi torno “no volaré més amb companyies de baix cost” ...

Granada ens va acollir amb una fred gèlida i totalment inesperada. Ei! que jo vaig fer una micro maleta per anar al Sur!!! Poc que duia i res em servia. Després de l'obligat cafè amb llet (o dos), el pas següent va ser comprar roba. I és que qui no es conforma amb les contrapartides de les adversitats és ben bé perquè no vol :O)

Graná, la ciudad embrujá, a mi, personalment, em va fascinar:

L'Albaicín amb les seves botiguetes regentades per àrabs, les seves teteries fabuloses, parets blanques i carrerons estrets, acolorits testos farcits de geranis sota un cel blau impecable que feia sentir encara més intensa la fred que descarada es ficava sense miraments entre la roba i la pell; ahhh! L'Alhambra, magnífics Palaus Nazarís i jardins verds i aigua, aigua, aigua pertot arreu... Per una estona, si no fos per la munió de gent que n'omple cada espai, costaria poc asseure's a l'ombra d'un taronger i deixar-se sentir, per uns instants, com una autèntica princesa àrab.

En Santi va ser el nostre anfitrió a la ciutat. Sortit directament de CouchSurfing, va fer una delícia de la nostra estada. Ens va passejar per Sacromonte, ens va dur a provar tapes i piononos, ens va convidar a sopar per cap d'any, ens va portar de festa i ens va presentar els seus salaos amigotes.

Però no us penseu que us narraré pas a pas la nostra estada a aquesta ciutat embruixadora ... mireu les fotos i escolteu una miqueta de flamenquillo (si us bé de gust) i jutgeu per vosaltres mateixos.

Muah!!

English Version

With no further comments other than I was deeply fascinated by the charms of Magic Granada, I link here some pictures of our journey to the South, together with some flamenco guitar music I recorded myself while worshiping an astonishing view of La Alhambra.

Happy New Year (once more), to all of you.

Mun

2008!!

2007-12-27T12:00:00.000Z

Si tingués una bola de cristall per poder veure el futur i saber què em prepara el 2008 no la miraria ...

Però diuen que les boles de cristall no existeixen i que només són un joc per nens.

El fet que no us felicités el Nadal i si ho faci de cara al nou any no és casual. És cert que l'esperit de Nadal és “per se” bonic; però personalment no hi crec. I no hi crec perquè està tan desvirtualitzat que per mi no és altra cosa que un gran negoci que obliga a la gent a fer el què no té ganes de fer i a gastar els diners que no té. Per no entrar en divagacions quan a l'increment del nombre de suïcidis, depressions, etc. que comporta la pretesa felicitat col·lectiva entorn un marketing descomunal.

Millor deixem tot això a part.

He donat un cop d'ull a les previsions genèriques que he trobat a Google sobre el 2008. M'ha fet curiositat llegir què es diu i he aprofitat que tinc encara uns 10 dies de vacances per, senzillament, perdre el temps. Tot un plaer després d'un mes absolutament abominable a nivell de càrrega laboral, que va empitjorar el fet de tenir encara mig peu a Àfrica i per tan, un ritme poc adequat al que s'exigeix aquí, massa sovint, a nivell de producció laboral.

Però hem sobreviscut i això és el que compta!!

Google diu tota mena de coses: crisi, caiguda del preu de l'habitatge, el barça continuarà la seva mala ratxa, es consolidaran les lowcost, ... i en la meva recerca he caigut en un blog inesperat de forma inesperada, el d'en José António Donaire, que en el seu moment va ser professor en els meus cursos de Màster a la UdG. El seu “De bat a bat. Política ficció”, m'ha semblat interessant, i per això us en faig arribar el link, amb les seves prediccions pel 2008, que penso també trobareu interessants.

Per part meva, ara si, aprofito per desitjar-vos que el 2008 no sigui altra cosa que el que vosaltres en decidiu fer. Felicitat, prosperitat, sort, salut, amor ... no són més que paraules buides de contingut si un no les sent per dins abans de voler-les viure per fora i compartir-les.

Claredat de visió, sentiment de satisfacció personal amb un mateix, coneixement de trobar-se en la senda adequada, mirada clara i cor net, lliure de mentides i esclatant de coratge. Pensar en els altres més enllà de només en un mateix, respectar-ne els sentiments i creences malgrat les pròpies, compartit el poc o molt que tingueu i un gran indicador: poder-vos mirar al mirall de bon matí, amb tots els cabells despentinats i la marca del coixí encara a la galta i malgrat tot trobar-vos bells perquè la bellesa que valoreu és aquella que aflora de dins i no només aquella que es manifesta fenotípicament per fora.

English Version

If I had a crystal ball to forecast the future and learn what 2008 is holding on for me, I wouldn't use it.

Anyway, they say crystal balls are just for kids and that they do not exist.

It's not by chance that I didn't wish you a Merry Christmas and that I do now wish you a Happy New Year. I don't really believe in the Christmas Spirit, no matter how hard the media tries to convince us all of how great it is!! In general I think people end up doing thing they don't feel like doing and spending more money than they can afford only because they are pushed to by social pressure.

But let's leave all that apart.

I apologise for having been silent for so long in this blog, specially for the English speaking people who had no chance to read my “tales from Africa”, as they were written only in Catalan. Still you have a chance to check on my Picasa Album for shots which might give you a bare idea of what I was doing and where my roundabouts.

For now, and hoping to hear from you, I take the opportunity to wish you for the year 2008 all that you want it to be and decide to do with it. Happiness, prosperity, luck, health, love ... are only empty words unless you feel them deep inside in you before you're able to actually live them and share them.

So all I wish you is clear vision and profound self-satisfaction feelings, certitude to be walking in the right track, sharp sight and a pristine heart, emptied from lies and filled up with courage. A thought for others among our own jungle of self-concern, respect for cultures and beliefs disregard your own, and an indicator I think is crucial to value content: be able to look your reflection in the mirror, early in the morning, when your hair is still a mess and you have the mark of the pillow still encrusted on your cheek, and find yourselves beautiful cause the beauty you value now is that that comes from the insides, and not that expressed by the sole appearance.

Deixem que les imatges parlin ...

2007-11-25T23:01:00.000Z

Mitja nit i encara tinc mal de cap ...

La festeta va ser tot un èxit! I és que cada cop en sabem més ;o)

Una taula amb mooolt menjar, del que, no cal dir, no varen sobrar ni les engrunes perquè hi havia tota una banda de gossos i gats que anaven fent net a tot el què queia a terra ... i fins i tot, en un moment determinat, en vaig enganxar un que feia salts a la cantonada de la taula per veure quin plat feia tombar i arreplegar el què caigués. Aix! Se les saben totes.

En fi, la lluna plena presidint un cel sense traces de ni un núvol, una nit al mig de només camps i arbres, òlives i mussols. Un grup tocant els bongos amb bon ritme, entorn una enorme foguera; una demostració de hip-hop i després el merescut bailoteo ... que jo diria que va durar hoooooooooores.

A les 5 del matí aconseguia ficar-me al llit ....

....

però com deia, us deixo amb les imatges, que, com diuen, valen més que mil paraules i jo me’n torno al llit, que demà he de ser a les 9 del matí a Barcelona i d’això ja n’he perdut la pràctica.

Apa! Els que vàreu venir: moltes gràcies!! Sense vosaltres no hauria estat possible!! El que no vàreu venir!! Uuuuhhhhhh!!! Mooooolt malament!! Esteu suspesos i a la propera convocatòria tindreu menys punts.

Muak!!

Mun

Mirades Intencionades

2007-11-21T00:12:00.000Z

Fa una estona pensava que, ja que us havia animat a seguir-me de nou a través del meu cosmos, més em valdria escriure alguna cosa .... però no se m’acudia el què i porto tot el dia de bòlid (de fet ja és un altre dia, però no hi fa res)...

Fa 5 minuts, mentre acabava d’enviar un parell d’emails de feina i em disposava a tancar l’ordinador, ha arribat un correu nou a la safata d’entrada del meu Gmail. Sandra Aran, “el meu blog”. Ah!!!!

M’ha faltat temps per prèmer el link de Mirades Intencionades, el nom ja tenia ganxo.

La Sandra se’n va. Se’n va 6 mesos, vola a Austràlia i després ... qui sap. I no puc deixar de sentir enveja, enveja sana és clar, per totes les emocions que et corren per les venes a pocs dies d’emprendre una gran aventura, com n’estic convençuda serà la seva.

El blog estava nou de trinca. Un perfil, un post ... “El plaer de marxar pel plaer de tornar”. Sembla un joc de paraules, és un joc de paraules i m’hi he parat a pensar.

Te’n vas sabent que tornaràs o te’n vas sabent que te’n vas i que el que vingui a continuació serà una combinació entre el destí (si és que un hi creu – jo no), les casualitats (que no existeixen), les causalitats i el camí entremaliat que l’aventura ens presenti en safata. Clar que sempre hi ha qui prefereix fer règim.

En qualsevol cas, crec que m’estic perdent i us estic fent perdre el fil ... És cert que tornar és un plaer, retrobar la família, els amics, i sens dubte, el confort de casa teva; i és un plaer merescut perquè entre fer el turista i viatjar hi ha una enorme distància conceptual, malgrat no estic del tot convençuda que la OMT ho reculli així com jo ho entenc i sento.

En breu, us convido, ara que jo ja no us dono feina, a seguir el periple de la Sandra per Àsia i Oceania, o a on sigui acabarà. Com li deia en un comentari que he deixat, tot estrenant el blog, qui sap si un dia, abans que acabin els sis mesos que ella té previstos de gaudir del plaer de pensar que tornarà, cosMUNologia no s’aproparà a fer una ullada, de primera mà i en carn viva, a les Mirades Intencionades de la Sandra. I bé, sempre he volgut anar a Austràlia!

Que els vents et siguin favorables Sandra, si més no jo, estaré amb tu!

Tornant a la normalitat ....

2007-11-17T17:01:00.000Z

Això suposant que hi hagi res normal i que la normalitat en si sigui un concepte universal, cosa que estic convençuda que no és. Però sense ànim d’entrar en filosofia “barata” ... dit això i plagiant Tarradelles: Ja sóc aquí!

Fa quasi tres setmanes de fet que el meu avió va aterrar a l’aeroport de Girona, però jo he trigat uns dies més. Tot plegat pensava que seria més dur, que viuria per una bona temporada en un núvol de pols africana, que la ment se me n’aniria cada dos per tres a la sabana de Kenya, als salts d’aigua d’Uganda o a les meravelloses platges de Zanzibar. No ha estat així. El tall va ser net. Ahir a Àfrica, avui a Europa. Canvia de plantejament, canvia de ritme, canvia de manera de viure. És com si mai hagués marxat, com si sempre hagués estat aquí i Àfrica fora un magnífic somni que un dia vaig tenir. D’ella me’n queda una actitud i uns meravellosos records, conjuntament amb unes immenses ganes de tornar-hi tan aviat com en tingui l’oportunitat, que, de fet, serà molt aviat.

En Montilla ha après (nogensmenys) català, el Barça fa el ridícul a la lliga, Barcelona s’enfonsa i dos dels països més potents d’Europa estan col·lapsats per una vaga de conductors de trens. Els del Cuatro ens estafen entaforant-nos (de nou!) els capítols de la tercera temporada (els addictes estem desolats, sort que sempre ens queda la internet per anar baixant la quarta temporada!) i la resta de la televisió continua essent pura “basura”. D’acord, potser es salva Porca Misèria i el No em ratllis de la Julia Otero (magnifiques respostes les dels nens!).

Poc a poc treballar no es fa tant distant i estic ben engrescada en un projectes que m’han encarregat que trobo molt interessant.

Quasi tres setmanes dinant i sopant pràcticament sempre amb algú, posant-me al dia del què ha passat mentre no hi era, i acollint a casa gent de CouchSurfing. De moment només experiències positives.

Fa dos dies que ha entrat l’hivern i demà al matí serà dur agafar la bicicleta i pedalar quasi a trenc de gelada de bon matí. L’esforç però sempre surt compensat quan es tracta de passejar-se per les boniques muntanyes a dues rodes i a cop de pedal.

I bé ... el meu blog ha estat reposant, mai abandonat perquè en el meu pensament sempre tenia coses a dir, només potser no l’ànim de dir-ho o el moment adequat per fer-ho.

Em poso al dia i reinicio una nova etapa de cosMUNologia, amb més coneixement, amb una actitud molt més relaxada i sabent de mi molt més que no sabia fa uns mesos.

Des de la potser més estúpida eufòria inconscient que em fa ser feliç ara, us convido a enganxar-vos de nou al meu blog ;o) ... i qui se senti amb ganes, a unir-se a nosaltres a la festeta que farem el proper dia 24 a Vilademí, a la casa d'en Fred.

Que què celebrem? ... que estem vius per exemple i que ens ho passem molt bé!!

Us hi esperem!!
Mun

PD: La foto que he triat no té res a veure amb el contingut. Tot plegat aquest post és un poti-poti i no parlo de res en concret. Aquesta foto m'agrada especialment i només volia compartir-la amb vosaltres.